No és veritat que darrere un gran home hi ha sempre una gran dona. No és veritat que darrere una gran dona hi ha sempre un gran home. El dilluns passat va morir Margaret Tatcher i, després d'un fastuós funeral amb honors militars que se celebrarà el disset d'abril a la catedral Sant Pau de Londres, serà enterrada al costat del seu marit, Denis Tatcher, el ric industrial que va finançar la seva carrera política i, és una deducció personal, que sempre va romandre al seu costat. M'agrada més aquesta doble expressió: al costat d'un gran home sempre hi ha una gran dona: al costat d'una gran dona sempre hi ha un gran home. Romandre darrere em fa evocar ombres, papers secundaris o, fins i tot, les mans entelades que mouen els putxinel·lis. La inflexible líder del Partit Conservador era una gran dona i, l'industrial ric amb qui es va casar, era un gran home. Açò no és discutible. El que es pot discutir és l'herència deixada. Segons una enquesta publicada a "The Guardian", el 34% dels seus lectors pensa que no va ser bona per a Gran Bretanya i el 50% defensen la seva herència política. Les enquestes són molt arbitràries, però significatives. Ho demostra "The Daily Mirror" que ha publicat una portada amb la foto circumspecta de la Dama de Ferro envoltada d'un titular colpidor: "La dona que va dividir la nació". Sigui com sigui, passarà a la història amb aquest malnom associat a un mineral.
El ferro és un metall mal·leable, dúctil i molt tenaç, de color gris, magnètic i fàcilment oxidable, de pes atòmic 55'85, i que s'empra molt com a matèria primera en la indústria i en les arts. Hi ha molts tipus de ferro: verge, fus o colat, dolç, suec o agre. Serveixen aquestes descripcions per definir Margaret Tatcher? No ho sé. Personalment, crec que sí. Magnètica -carismàtica-, mal·leable -fàcil de manipular pels grans poders econòmics, bancaris, militars, financers i especuladors als quals va afavorir amb les salvatges privatitzacions, la guerra de les Malvines, les càrregues insuportables a la classe mitjana britànica i a l'obrera-, dúctil -hàbil en el tracte- i -sobretot- molt tenaç. De color gris i fàcilment oxidable: aquests darrers extrems els confirmarà o els negarà la història. Ronald Reagan va dir públicament que Margaret Tatcher era "el millor home d'Europa". Si hem de fer cas al president actor hauríem d'afegir una doble sentència: darrere una gran dona sempre hi ha una gran dona i, darrere un gran home, sempre hi ha un gran home. A Menorca, ferro vol dir monedes menudes; en castellà "calderilla". A les Illes Balears, ferro és a més a més un terme nàutic: àncora petita, de dues ungles i sense cep; en castellà "rezón". Ferradura, instrument de tall en general i, fins i tot, una creença popular. Dins la cultura illenca, tocar ferro és eficaç per evitar la mala sort i per prevenir un malefici. Molts destacats economistes afirmen que el temps que vivim, definits per molta gent com una estafa moral i econòmica, són fruit de l'herència enverinada que ens va deixar Margaret Tatcher. Per si de cas, per contrarestar els seus efectes malèfics, el meu consell és fer el cor fort i tocar ferro.