Teresa Planas. 24 anys. Estudiant de Ciències Polítiques a la UAB. Diumenge passat es va convertir en la primera esportista de Balears en travessar nedant el Canal Marítim entre Menorca i Mallorca, i ho va fer en temps rècord. Ho va fer per ajudar a l'Associació Contra el Càncer i per demostrar-se a ella mateixa que podia fer-ho.
Primer de tot, Teresa, com se troba? El comú dels mortals estaria rebentat després de 12 hores, 18 minuts i 42 segons de nedar a mar obert…
Doncs, miracolosament, em sento perfectament bé…
Ho diu de veritat?
Sí, sí (riu) Ni jo mateixa m'ho crec. Només vaig tenir els braços una mica adolorits ahir, i avui (per ahir) estic bé. Perfecta. Ni tinc més son de l'habitual, ni res.
Vaja. Deu estar feta d'una pasta especial. És de suposar que hi ha una part mental i una altra d'entrenament. Un no es llença a mar obert i comença a nedar.
És clar. Jo ho dic. És un 70% de mentalitat i 30% de físic. Com a mínim en el meu cas.
Ho va trobar com s'ho imaginava de fàcil o difícil? Com va ser realment?
Home, fàcil, no crec que ningú ho pugui dir que ho sigui. No és un Canal Marítim fàcil. Però realment m'esperava que em trobaria en pitjor forma, que em costaria més. I ho vaig passar bé. Llevat de les tres primeres hores, que vaig tenir una mica de por per la foscor que hi havia i per les tres o quatre meduses… Em feia estar una mica insegura, però la resta, vaig estar molt bé, molt fresca, contenta i disfrutant al màxim. Realment, no puc demanar més.
No notava cap estrebada muscular? No va notar en cap moment que li costava seguir?
Oh, és clar. Als darrers sis kilòmetres em moria. Em feien molt de mal les lumbars, les espatlles i, sobretot, no veia el final, no veia terra ferma, que avancés. Només la línia de la costa. És a dir, que em moria de cansament i a sobre no veia terra i pensava "jolin, això no s'acabava mai"… Però res més enllà del que pensava que seria.
Acostuma a passar en els esports de superació personal. Quan no es té referència d'un company i es va tirant paulatinament però sembla que el final no arriba mai. Psicològicament obliga a ser molt fort per no defallir.
Sí. Jo tenia una ansietat impressionant. Vols acabar, t'estant dient que et queda res però tu no ho veus. Inclús arribes a pensar que t'enganyen, per la cosa mental. Però has de confiar. No et queda una altra que tenir paciència, i perseverar.
Deuria fer alguna aturada tècnica, òbviament, per menjar i hidratar-se…
Vaig aturar-me, però no podia ni pujar a la barca d'assistència, ni tan sols tocar-la. Em donaven les coses amb un gambaner. Jo agafava la beguda i el menjar i sense sortir de l'aigua m'ho prenia. En teoria havia d'aturar cada mitja hora. Però això només ho vaig fer les tres primeres hores. Després m'aturava quan tenia gana o set. I realment vaig menjar molt poc.
Hi havia moments en què el cos li deia una cosa i la ment una altra, o estava tan concentrada després de tant d'esforç que anava tirant?
El cansament és tan important en aquests casos, que només escoltes el que te diu la ment. El cos fa realment el que tu penses.
Què li deia la ment, "tira, tira"?
Sí. És que mai vaig tenir el més mínim dubte de què hi arribava. Que encara que fos en vint hores, ho feia. Però el que no sabia es que aniria amb tan bon ritme i, clar, quan m'ho anaven dient, vaig voler aguantar tot el temps. Per això necessitava mentalitat… I estava tan contenta que disfrutava. I ara ho estic especialment, de contenta.
I quan va arribar a terra ferma? Devia esclatar d'alegria i emoció.
En realitat, hi va haver dues arribades. La primera, la real com si diguéssim, era la primera roca mallorquina, quan la toques. Després, la "oficial", era a la platja de Cala Mesquida…
Doncs la primera devia de ser impressionant…
I tant!!! Jo veia la roca, i mai hi arribava, mai hi arribava… Pensava que me la movien!! I quan vaig tocar-la, mig plorava i mig reia… I a sobre, quan em van dir que havia fet rècord… Va ser el millor moment de la meva vida.
El millor moment de la seva vida?
Sí, el millor moment de la meva vida. Jo pensava en mi, però també en tot l'equip. No ho hagués fet si no hi haguessin estat.
Quant de temps portava preparant aquesta aventura?
Més o menys pel mes de febrer. Però així seriosament, des de juliol.
Son moltes hores. Com era un dia d'entrenament?
De bon matí, em llevava i anava a piscina per fer un set o vuit mil metres. I a la tarda anava amb el meu enamorat, i ell en kayak, feia entre vuit o deu mil metres a mar obert. Cada dia.
S'ha de tenir una gran força de voluntat.
Sí, i més a l'estiu, que tothom te crida a fer coses… Però estic molt contenta. Molta gent me diu que quin sacrifici. De vegades és cert que és així, perquè estàs cansada o pel que sigui… Ningú s'ho creu, però m'ho he passat molt bé.
I es deu haver fet molt amiga de les meduses.
(riu) Eh… Sí, sí… M'han picat ja tantes vegades... Crec que tinc una atracció o alguna cosa (riu). Però sé que em courà una estona i ja està (riu)
És va trobar cap bitxo extra per allà?
(riu) No, no res de res. I mira que hi anava amb els ulls ben oberts. Meduses de tot tipus sí. Amb dues travesses més ja sabré diferenciar les espècies (riu).
Treballa, estudia?
Estudio Ciències Polítiques a Barcelona, però intento fer travesses durant tot l'any. El juny passat vaig fer Sa Dragonera, a l'agost l'Illot de Cabrera, a Mallorca. I una setmana abans d'anar a Menorca vaig fer els set quilòmetres de Formentor… Sempre faig coses.
O sigui que vostè és com David Meca però en noia.
(riu) Uff, qui sap… Però jo no vull ser tan famosa.
A banda de l'experiència personal, el fet és que vostè volia dedicar aquesta aventura a l'Associació Contra el Càncer. Una persona que té càncer prou malament que ho té, però que pugui rebre un estímul com el seu, és un exemple d'ànim.
Sí. Però tampoc vull que ningú que pateix aquesta malaltia pensi "mira aquesta, que no en té ni idea i ve aquí a donar lliçons". En cap cas és la meva intenció. Però sí fer una similitud. Que hi ha un procés difícil i que un no en sap el final. Com la travessa. És cert que això meu és voluntari, els malalts ho són per desgràcia… Però desconeixes el final, i no has de deixar de lluitar. Si puc donar una mica d'esperança a una persona, encara que només sigui una, em fa contenta. És difícil, però has de tenir la ment positiva. Ho has d'intentar i ho pots aconseguir. Per què no?