Vés i comença a llançar pedres de diferent mida en un safareig d'aigües tranquil·les. Immediatament es formaran una multitud de cercles concèntrics de diferent diàmetre que aniran xocant entre si fins que aquell mirall d'aigua es converteix en una superfície inquieta, fins que ja no podràs distingir els orígens dels cercles que es multipliquen.
Episodis exemplars
Els Episodis exemplars són aquests cercles que van créixer durant els anys setanta del segle passat sense un final cert. El títol del llibre intenta descriure el contingut que el lector pot trobar. Per un costat, la idea de l'episodi històric, o sigui, el fet puntual que s'emmarca en un procés social més ampli, i que, en ocasions, fins i tot el pot explicar. La suma d'episodis pot donar-nos una idea del temps que vam viure llavors. No és, per tant, un estudi històric sobre la transició política entre el final del franquisme i la conquesta de la democràcia, sinó un replec de fets que van ocórrer en aquest procés. L'altre terme, la idea d'exemplar, vol donar-nos un doble sentit: en primer lloc, que els episodis ofereixen exemple d'aquells anys, per altre, que ens remeten a una certa exemplaritat, a una certa aventura, a un material apte per a ser fabulat. No és un llibre polític, en el sentit que no parla de les institucions, dels partits polítics, del procés purament polític conegut com la transició. És un llibre polític en el sentit que és un llibre de protagonismes socials determinats: el moviment juvenil, el món de les mobilitzacions socials, el protagonisme cultural, l'incipient moviment ecologista.
El retaule del flautista
El primer capítol es dedica a l'experiència de la creació i representació de "El retaule del flautista", el 1973. Una primera idea d'aquest fet és que va ser la gran oportunitat per a posar en contacte alguns universitaris que vivien la transició a Barcelona i alguns joves que començaven a descobrir-la a Menorca, joves obrers que podien trobar-se en el moviment escolta o en altres grups. En el capítol intent relatar l'experiència de la llarga preparació del muntatge, de com s'avançava en el muntatge, fins les representacions que van constituir un revulsiu social a l'època fins que es van prohibir. Potser avui, els lectors joves no entendran que una obra de teatre tan innocent com "El retaule del flautista" es prohibís, però allò eren el temps que vivíem i ens mantenien desperts. Entorn del Retaule es van mobilitzar directament unes cinquanta persones durant molts de mesos i es van crear lligams i protagonismes culturals que encara avui subsisteixen, ja sigui en el món del teatre, ja sigui en el món de la cultura.
L'escoltisme a Ciutadella
El segon capítol és el relat del moviment escolta a Ciutadella, centrat en els agrupaments de Sant Jordi i Sa Nau, que es van dissoldre a la segona meitat dels anys setanta. En aquest es pretén explicar el naixement de l'escoltisme a Ciutadella, a l'entorn de la parròquia de Sant Miquel, la seva configuració com a espai juvenil contraposat a l'oficial, l'OJE, i el procés de conscienciació política que es va viure des de finals dels seixanta fins les primeres eleccions democràtiques. A pesar que existia un precedent a principis de segle, amb els Exploradors d'Espanya a Maó, o més recent as Castell, el grup escolta que es va constituir entre alguns joves que vivien pels carrers pròxims a Sant Miquel, va ser el primer embrió de l'escoltisme modern a Menorca, des del principi vinculat a l'escoltisme català, amb una vida que el portà a ser un referent en el moviment juvenil compromès amb el país i la natura.
Les festes de Gràcia de 1976.
Les festes de Gràcia de 1976 és un episodi històric. Avui seria impensable que un moviment de reivindicació social ocupés el protagonisme en el moment del "jaleo" per a exigir la dimissió del batlle de torn. Llavors sí que era possible. El tercer capítol està dedicat a aquests fets, al moment en què vam viure la primera intervenció en tota regla de la policia (els famosos grisos) contra el moviment de reivindicació d'un parc públic al Freginal, una reivindicació que xocava contra les expectatives d'especulació d'alguns prohoms de Maó. El relat d'aquells fets em permet explicar com es va produir la coordinació entre els diferents grups juvenils que existien a Menorca, que ja havia començat el 1974, en una gran acampada conjunta a Macarella, que va continuar en el festival de Sant Diego a Alaior, que es va consolidar en els festivals des Pla a Ciutadella, però que aquell any es va posar ben de manifest amb tota la seva força. Per a mi, i ho intent explicar al llibre, el moviment juvenil va ser fonamental en tot el procés que es va viure. Encara avui, alguns càrrecs institucionals surten directament d'aquell moviment i de la seva assumpció de representativitat.
Traginada i l'alegria
Traginada neix quan en Franco ja és mort. Traginada neix quan el moviment folk i de recuperació de la música popular i tradicional està en marxa. Traginada neix un poc per accident, que és com neixen la majoria d'històries que després transcendeixen. La història de Traginada ens permet parlar de tota la moguda que hi va haver en l'entorn de la música folk i de la cançó popular: l'aparició de grups arreu de Menorca, la creació de festivals de cançó que esdevenien reunions juvenils multitudinàries, l'inici del que ha estat després un llegat cultural de primer ordre. Però, Traginada va ser molt més que un grup de cançó, va ser un moviment cultural que va abastar el teatre de carrer, la creació de festes populars enfollides on abans existia el sant patró, la creació teatral, poètica, pictòrica. Traginada també em permet parlar del que van ser els darrers anys de la dècada dels setanta del segle passat, uns anys en què ja s'ha normalitzat la vida política després de tots els processos electorals, on ja s'han definit els diferents discursos polítics, en què la cultura deixa en part el seu component d'eina de mobilització antifranquista i pren valor per ella mateixa, el moment que passem de la cançó protesta a la festa, el moment de l'assentament personal de molts components d'aquella generació dylaniana.
Ja t'ho diré
Per últim, el cinquè capítol està dedicat a la història de Ja t'ho diré. Potser molts lectors creuran que queda fora del que coneixem com a transició política, una fase històrica que coneix diferents delimitacions cronològiques, però que he volgut incorporar a aquests Episodis exemplars per diferents raons: perquè em serveix per explicar el procés de substitució de la música folk que caracteritza els setanta a Menorca per la música rock, que caracteritza els vuitanta, perquè aquest relleu també serà el relleu generacional amb una nova fornada de gent jove que són els seguidors del grup de Ciutadella, perquè representa el darrer fenomen cultural de masses, amb permís del que va representar la volta a Menorca pel Camí de Cavalls els anys 1998 i 1999, que hem viscut a l'Illa. Tanmateix, no hem d'ignorar que alguns dels components del grup de rock ja s'havien format activament, en l'escoltisme, en la música, en el teatre, al llarg dels setanta.
Una memòria col·lectiva
El llibre és un llibre de memòries, de memòries personals, les meves. És el relat d'aquells anys des del lloc on els vaig viure jo, amb els components culturals que existien en mi, llavors. De dia anava a fer paret seca amb mon pare, i el vespre descobria el món amb els amics que anàvem fent pel camí. Cadascú de nosaltres, de la gent que va néixer en la dècada dels cinquanta, tindrà els seus propis records. Els records són com les pedres que podem llançar al safareig de la història, que cauran a l'aigua i aniran formant cercles concèntrics que es creuran entre si en multitud de punts, fins que l'aigua deixarà de ser una taca d'oli i esdevindrà el mar encrespat de la història. Per això, el llibre no se centra en els protagonismes singulars, en els protagonismes polítics o institucionals, sinó en els protagonismes col·lectius. Aquell procés va ser molt col·lectiu: primer, la mobilització era general en tots els àmbits: l'educació, els sindicats, l'església, la cultura, el moviment veïnal, el moviment juvenil, etcètera; segon, s'estaven creant els lideratges, per tant, hi havia una multitud de veus; tercer, no s'havia produït la segregació en el si de l'oposició a la dictadura, per tant, hi havia una confiança mútua que ajudava a generar amples moviments entorn de qualsevol tema.