La vida no perdona, caramulls de glaceres
barren tots els camins. Quan ho sabérem, era
tard, com sovint ens passa, veim arribar la vida
quan no podem frenar. Clar, volia deixar
empremta perdurable, ve't a saber per què,
tenim aquesta dèria de lliurar, indelebles,
les imatges de fermes petjades sobre el món.
És cert, de joves just veiem la vastitud
del teatre. La vida era una escena llarga
d'una obra divertida. Però el temps ha passat
i ha estat més breu que un salm, un entreteniment
per no haver d'acceptar la realitat més última:
envellir, i després morir. Aquest és l'únic
instant real de l'obra, l'argument primigeni..