Des de fa ja un temps estava al corrent del projecte "Educar per la igualtat: estudi sobre la percepció de les desigualtats entre l'alumnat de Menorca". El seguia amb interès i curiositat investigadora. Penso que és un estudi valent i esperançador i que ha obert una porta a treballar temes tan importants i cabdals per la societat com la desigualtat a l'escola. L'estudi es proposa diagnosticar el grau de sensibilització de l'alumnat de Menorca envers el fet de les desigualtats al món des de tres eixos principals: primer, veure què entenen per desenvolupament; segon, com situen geogràficament la pobresa i la riquesa i per últim, veure fins quin punt n'identifiquen les causes.
Pel que fa al desenvolupament els alumnes prioritzen una escala de necessitats, on primer van les bàsiques per viure (un sostre, aigua, llum,etc.), tot seguit van aquelles més immaterials però no menys valuoses (l'educació, el mediambient, les relacions socials, la llibertat d'expressió), i per últim aquelles coses prescindibles com serien els mòbils, ordenadors, molts diners, etc. Podem dir, doncs, que l'alumnat de Menorca segueix les pautes del que Ronald Inglehart identifica com el postmaterialisme. Es tracta d'un canvi cultural com a resultat de la comoditat i creixement econòmic de molts països, és a dir, un canvi de valors en les societats on aquestes passen de reclamar una seguretat econòmica, una seguretat que garanteixi els principis bàsics de la vida, a una societat que es centra en idees més d'autorealització i participació, menys materials. Aquesta teoria està molt relacionada i va de la mà de la de A. H. Maslow i la seva coneguda piràmide de necessitats.
En l'apartat de la distribució de la riquesa i de la pobresa es detecta un fenomen molt interessant. D'entrada, la gran majoria (96%), veuen que no tothom té el què necessita per viure i també identifiquen geogràficament on són les zones més empobrides, però si es fa una anàlisi un xic més refinat es pot veure com a mesura que augmenta l'edat dels estudiants aquests tenen un coneixement més realista de la situació (afinen més a detectar com es distribueix la pobresa). Però de la mateixa manera que ho identifiquen més acuradament alhora també tendeixen a donar-hi menys importància, ja que a mesura que augmenta l'edat s'identifica l'existència de menys gent que no té el que necessita per viure. És com si tot i saber que la distribució de la pobresa és la que és i que la situació és greu, sembla com si el número de gent és tornés relativament transparent per ells. Com si s'ensumés algun símptoma d'immunització al fet. En general i fent una anàlisi més global podem veure com molts dels estereotips i missatges esbiaixats enviats per alguns mitjans de comunicació són els que es veuen en el grup d'estudiants que s'han entrevistat.
En l'últim apartat, el de les causes d'aquest empobriment o enriquiment de la societat, s'hi poden fer vàries lectures. La primera i més destacable és aquesta percepció que tenen sobre la pobresa i la riquesa com a conceptes dinàmics, i trencant totalment amb les teories estructuralistes que proclamen cert determinisme social segons variables d'estructura social. Cal destacar la valoració positiva que fan de la immigració, quan diuen que els nouvinguts enriqueixen un país, contràriament al què dirien molts polítics de primera línia en el nostre país. També és molt important veure com el missatge que durant anys s'ha intentat transmetre sobre la importància de l'educació, ha arribat. L'alumnat detecta com un factor importantíssim d'enriquiment per una societat que els seus ciutadans estiguin ben formats i que s'inverteixi en tecnologia. Un fet menys important, però destacable, és que en un país com aquest on s'han viscut més de trenta anys de dictadura, les noves generacions creuen que no té cap efecte sobre la riquesa d'una societat el fet que existeixi llibertat d'expressió sense càstig. Això pot voler dir dues coses, o que es dóna tan per fet que ja existeix que és menysvalora o que el silenci sobre aquest tema l'ha fet invisible. Caldria reflexionar-hi.
En general, podem veure que aquest estudi posa de manifest que molts nens i nenes tenen un coneixement més sòlid de la situació actual de desigualtat al món que molts adults. Cosa que genera esperança sobre la joventut, sobre el futur de les nostres societats amb missatges esperançadors, com el de la identificació de la formació com un element de riquesa per a una societat, i la percepció de la desigualtat en termes molt reals i pròxims a la realitat. Però amb evidències no tan esperançadores com aquesta molt lleugera tendència a la pèrdua de la sensibilitat i percepció a la desigualtat social a mesura que l'alumnat creix i se'n va de l'escola o inclòs fora de l'etapa formativa. Aquest és un tema que ens hauria de preocupar.
També obre, de nou, el debat sobre el paper de l'escola en la formació de valors. En aquest cas podem veure com l'escola té eines per posar el termòmetre a l'alumnat respecte els valors i poder-ne fer un diagnòstic. Ara, després de fer aquest esforç d'obrir la caixa negra i començar a treballar-hi tot fent una avaluació inicial adequada de la situació, cal seguir amb el repte important: actuar amb conseqüència del retrat obtingut de la situació. Val a dir, però, que la responsabilitat no pot ser única i exclusivament de l'escola, això és feina de tots.
En tots els casos, tant dels grups de discussió realitzats com en les enquestes (en menor mesura) podem veure com qui parla no només són estudiants de quart, sisè o segon de secundària, sinó ciutadans i ciutadanes que són capaços de mirar el seu entorn pròxim amb ulls crítics i avaluar-lo tot fent una reflexió crítica, posar-lo en context i saber veure els punts forts i punts febles de la seva societat. Són petits ciutadans als qui només cal donar-los les eines necessàries per poder fer aquesta anàlisi crítica i conscient de la situació.
Després d'haver pogut veure i analitzar aquest estudi animo als seus creadors a fer un pas ferm endavant. Veure i analitzar les actituds de l'alumnat menorquí és un pas fonamental per seguir avançant, però ara cal veure com aquestes idees i actituds es transformen en comportaments que tinguin una repercussió directa en la nostra societat i en la disminució d'aquestes desigualtats socials que existeixen.
Cal seguir treballant pel futur basant-nos en les anàlisis del present i tenint en compte l'experiència del passat, perquè amb l'esforç de tots: funciona.
Barcelona, 27 de febrer de 2010
–
(1) Inglehart, R. 1997. Modernization and Postmodernization. Cultural, Economic and Political change in 43 societies. Princeton: Princeton University Press.
(2) Maslow, A.H. 1991. Motivación y personalidad. Madrid: Ediciones Díaz de Santos.
–
annaramon@ub.edu