L'Agnès va sortir a passejar un divendres el matí i encara no ha tornat.
Va marxar sense saber-ho però a gust. Canviant el camí de cada dia, va trobar una altra carretera sense asfaltar que la va portar a una cala buida. Allà i va veure el seu nom dibuixar enlloc i va saber que no existeixen aquelles històries on la sorra es converteix en un missatge d'amor de l'amor que t'està esperant darrera la roca.
Va somriure, i es va dir: ni roca, ni missatge, ni amor, només jo, una cala, i ningú.
Es va fer fosc en aquell racó, va seguir passant ningú, ella es va estirar nua, entre la sorra, passant les mans per dins, després els peus, els mugrons, i fins i tot va tenir un orgasme, i un altre, i així es va fer de nit.
Suava desig, sola, a la cala, amb la lluna, amagada de res o de tothom, però al racó més lliure, on respirar és posar el cos dins l'aigua i el mar decidir on portar els pensaments de la pell.
L'Agnès, segueix allà tot i que a les quatre tingui la primera visita de la tarda a la seva consulta...
Vaig sortir a passejar,
sol, acompanyat, molt acompanyat,
mal acompanyat, un altre cop sol,
massa acompanyat però sempre
acompanyat de mi.
Vaig sortir a passejar,
a primera hora de l'última,
quan sortia el sol a plena nit,
a primera hora del despertador
i al minut exacte on es fa el matí.
Vaig sortir a passejar,
i em vaig entrebancar,
amb veus, silencis, abraçades,
cops d'ull i cops a l'ull,
i pedres d'un color gris molt definit.
Vaig sortir a passejar,
descalç de les mans
per poder provar les carícies
dels dits que senyalaven
la carretera, l'autopista, l'infinit.
Vaig sortir a passejar,
em vaig sentir nu a l'estiu
i massa abrigat a l'hivern,
quan el cel era massa viu
pujava corrent a l'infern.
I segueixo passejant,
somiant, tocant massa realitat,
buscant i deixant, trobant i perdent,
precís i malparlat,
però al contrari d'"anar fent".
PD: Passejaré per la mateixa carretera sempre que l'horitzó siguis tu.