Un dia, de nit, la Júlia tornava cap a casa i es va trobar un paper a la porta de casa que la va sorprendre. I posava, "a la teva atenció" de "que vols que tingui l'atenció per tu". Primer li va fer una mica de cosa i no sabia si llençar-la, però la curiositat va poder amb ella. Va entrar a casa, es va posar una de "Norah Jones", es va escalfar l'últim cafè i va obrir la carta. Deia així:.
"Fa temps que ens busquem i no ens trobem, sé que fa anys que ens somiem, ens imaginem com ens despertem, com dormim junts, no ens hem atrevit a trobar-nos, però ha arribat l'hora de dir adéu a la por a tenir por, a mirar-nos de veritat, a deixar els somnis per la nit i estar desperts, junts..."
Una llàgrima va caure dins el cafè, i es va adormir amb la carta a la mà, el disc de la "Jones" sonant, les ganes a tenir ganes a punt de despertar i el temps aturat perquè tot pugui tornar a començar...
Quina illa et va aïllar,
quin far et va deixar perduda,
quin mar et va ofegar,
quin silenci et va deixar muda.
Quin despertador et va adormir,
quines mans van esborrar papers,
quines passes van fugir
deixant ombres sense carrers.
Quins crits van fer callar
els llavis marcats a les teves pàgines,
Quina menorquina es va enfonsar
al port de les teves llàgrimes.
Punt i seguit en l'inici
del final del precipici,
sal i sucre en els cafès
si convida a una tal senyoreta Marquès.
marcriera@benmirat.net