Atenció talibans, en aquest article xerraré (i xerraré molt bé) del Millor Grup De La Història. M'estic referint, efectivament, a ABBA, la cosa més meravellosa que Suècia ha exportat al món juntament amb IKEA, en Larsson (el futbolista, no l'escriptor suïcida) i les galetes que fa ma mare per nadal. Els meus amics (i sobretot els amics que aguanten les meves èbries converses post-concerts) saben que últimament m'està donant per convèncer tothom de la grandesa d'aquest grup (i misteriosament no ho estic aconseguint). Així que res, si teniu algun tipus de mania a n'Agnetha, en Benny, en Björn i n'Anni-Frid, passau la pàgina i disfrutau d'alguna cosa més... cultural (ja!).
Queda algú? Ok, com diria en Mr. White, anem per feina. Avui us vull xerrar d'un subgènere de cançons que donaria, per si sol, per un llibre i dels gruixats. Es tracta de les cançons de quan et deixa la teva parella. Des que el Rei anunciés allò de "Since My Baby Left Me" a Heartbreak Hotel (i molt abans), la música pop ens ha regalat meravelloses obres fruit de ruptures traumàtiques i doloroses, quasi sempre en forma de balada. Sense pensar-hi gaire em venen al cap "Breakdown" de Tom Petty, "Since We've Been Wrong" de The Mars Volta, o "Don't Think Twice, It's Alright" de mestre Dylan (menció especial per aquesta última, m'encanta com la lletra està plena de mala llet però la bellíssima melodia deixa entreveure que encara hi ha molt d'amor).
Però el que parteix com una mostra de la vulnerabilitat de l'autor acaba esdevenint un tòpic que, per repetitiu i sobat, acaba que no te'l creus. Vull dir, si al senyor Steven Tyler li haguessin romput el cor tantes vegades com donen a entendre les seves incomptables balades, no hauria guanyat per psiquiatres. O sí. Bé, al que anàvem, que amb els anys aquesta temàtica ha esdevingut un lloc comú del rock'n'roll, juntament amb altres com "Avui és dissabte, fotrem una bona festa però pagues tu" o "T'estimaré sempre, en serio, ara sí que és veritat, almenys fins demà matí". Però sempre hi ha excepcions, i diumenge passat em vaig (re)trobar amb dos exemples de cançó-sobre-ruptura amb una honestedat aixafant. I resulta que les dues les cantaven dones. Però ara acompanyau-me al Vaixell De L'Infern (A.K.A. Baleària).
El diumenge vam tornar de Mallorca amb els meus companys de Powertrip, després d'un cap de setmana posant el nostre granet d'arena per salvar el rock'n'roll, i vam tornar amb "el vaixell ràpid", el Baleària. El problema va ser que Europa estava coberta d'un fum negre que recorda misteriosament John Locke i el vaixell es va omplir de gent que passava de quedar-se tirada a l'aeroport, entre ells un equip de futbol juvenil, famílies senceres putejades... una meravella. Si a açò li sumam una calefacció a volum 11, tenim un viatge de tornada de tot menys agradable.
Així que em vaig acomodar a un seient, vaig desenfundar l'iPod i em vaig disposar a escoltar els ABBA. I vaig donar amb "The Winner Takes It All", un tema que mai m'havia cridat molt l'atenció però que en aquella calorosa conjuntura em va semblar la cançó més honesta del món. I la cosa té tela, perquè es tracta d'un tema escrit per Björn (el que tenia barba, crec) relatant el seu divorci amb Agnetha (la que no era rotja) i cantada per Agnetha. Un poc retorçut, però fixant-nos en la lletra, veurem que expressa amb claredat cristal·lina una ruptura on no hi ha lloc per al bon rollo i els somriures (almenys els somriures no forçats), on hi ha un perdedor que es queda al mateix lloc, un guanyador que passa davant, i el guanyador que s'ho enduu tot. Trobem una mica de mala llet quan li demana si quan es besen sent el mateix i tal, però és remarcable la reiterativa menció a les normes, a com han de ser seguides i esperar que el temps jutgi a cadascun. És tremendament adult, i tremendament... suec, no?
Després d'escoltar el tema quatre vegades durant el trajecte abans de passar a la nova antologia en directe d'en Tom Petty, vaig arribar a casa encara una mica tocat per l'experiència musical que havia acabat de tenir. I quan vaig sortir de la dutxa veig dirigir-me immediatament al meu CD "ABBA Gold" (una obra d'art que s'hauria d'estudiar a Secundària), però els meus dits es van aturar al "Jagged Little Pill", d'Alanis Morrissette, que per aquells capritxos que a vegades tenen les lletres de l'abecedari, es trobava molt a prop dels meus amics suecs (només els separaven alguns cd's d'Aerosmith). I en aquell moment vaig recordar el "peazo" tema-sobre-ruptura que contenia aquest disc: "You Oughta Know".
Un incís per xerrar un poc de n'Alanis Morrissette. Perquè us enrecordau d'ella, no? Sí, aquella canadenca que va aparèixer amb el disc mencionat i singles invencibles com "Ironic" o "Hand In My Pocket", i va acabar venent 33 milions de còpies a tot el món. Són unes quantes, eh? Després d'açò li va passar un poc com als Guns N'Roses: va fer un segon disc pitjor que el primer, es va cremar de tantes gires mundials i va desaparèixer completament, per tornar al cap d'uns anys amb un disc acústic on reinterpretava les cançons del "Jagged Little Pill"! A vegades aconseguir l'èxit supermassiu amb un sol treball és una sort i una maledicció. Però almenys era un disc boníssim, ella té pinta de ser una persona com toca i fins i tot va interpretar el paper del mismíssim Déu a l'estones divertida "Dogma" de Kevin Smith.
Tornant a la cançó "You Oughta Know", podríem afirmar que es tracta del costat fosc de "The Winner Takes It All". És com si Agnetha de sobte hagués sentit por de cantar els sincers sentiments del seu exmarit, i ja sabeu, la por porta a l'ira, l'ira a l'odi i l'odi al costat fosc. Com si en lloc de posar-se una màscara i esdevenir un Darth Vader qualsevol, s'hagués convertit en cantautora grunge abillada amb calçons pirates i camises tres talles més grans que la seva. Perquè aquí no hi ha diplomàcia nòrdica ni somriures forçats, sinó ironia gens fina i una mala llet que tira d'esquenes. És curiós que aquí Alanis també tengui algunes preguntetes que fer-li a la persona que li ha fet tant de mal, però aquí no xerren d'abraçades precisament.
Però a pesar de les diferències, hi ha una cosa molt important que els dos temes tenen en comú: la honestedat amb què tracten el tema de les ruptures. Ja sigui en la tranquil·la resignació dels suecs, o en l'apassionada ràbia de la canadenca, s'està parlant de la ruptura d'una forma que tots hem sentit, però que no ens atrevim a dir en veu alta. Són coses que tots voldríem dir a les persones que, al llarg de la nostra vida, han clavat ganivets al nostre pit, però que sabem perfectament que mai tindrem el valor de dir. Ja sigui admetre que hem "perdut" i que estem totalment devastats; o descarregar tota la nostra bilis sobre la nostra exparella i el seu nou amiguet o amigueta; són coses que senzillament no es fan, però gràcies al poder de les cançons, podem escenificar amb tot luxe de detalls dins la nostra imaginació i amb la banda sonora perfecta.
Fins aquí la diatriba d'avui, amics! Si voleu escoltar els temes dels que hem anat xerrant i decidir si tenc tota la raó del món o si necessit ajuda professional, podeu fer-vos fans del Culturàlia a Facebook, que allà penjarem una llista de reproducció d'Spotify per cada article. Moderns que som.
_________________
@T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com