Quan em vaig assabentar que la "jefa" entrevistava na Concha Velasco, la primera cosa (o la segona) que vaig pensar va ser: "A vam si li demana sobre en Ricky Martin". I vosaltres, amics, us demanareu què diantres tenen a veure aquesta vedette-actriu-cantant-presentadora amb la màxima expressió d'aquella plaga bíblica que a finals dels noranta vam patir sota el nom de "música llatina".
I si us dic que fa molts anys na Concha Velasco va substituir la grandíssima Isabel Gemio al capdavant d'aquell clàssic de la televisió rància que es deia "Sorpresa, sorpresa"? Us comença a sonar? Us ve al cap un incident (totalment impublicable) que implicava, entre d'altres coses, una mascota (generalment un ca), un pot de melmelada (o paté, o gelat) i en Ricky "Livin' La Vida Loca" dins un armari?
Encara record com el dilluns següent a l'institut absolutament tothom tenia un cosí, un amic o un company de bàsquet que havia vist el programa, i com la cosa va anar creixent fins a convertir-se en la llegenda urbana més gran que recordam la gent de la meva generació. Perquè, amics, tot açò no va passar mai.
Les llegendes urbanes sempre m'han fascinat, així com l'origen dels acudits. És a dir, la genialitat com "Van dos i el d'enmig cau" no ha estat sempre amb nosaltres, com l'aire, les pedres o na Cher; sinó que algú ha invertit el seu temps en inventar-s'ho, contar-ho a tots els seus coneguts, i observar com l'acudit s'escampa sense control per esdevenir Cultura Popular. I amb això vull dir cultura que pertany enterament a la gent, sense copyrights ni mogudes d'aquestes.
En aquest precís moment, en Ramoncín es frega les mans.
I dins el meravellós món de la música rock, clar que sí, anam sobrats de llegendes urbanes. Per exemple, l'altre dia em vaig assabentar d'una que no coneixia, i que em va fer gràcia: resulta que durant la gravació del "Made in Japan" dels Deep Purple, en un concert a Osaka (o Tokyo, o Kyoto, què més dóna), concretament durant el tema "Child in time", un japonès, totalment extasiat amb el que estava presenciant damunt l'escenari, i sabent segur que mai més veuria alguna cosa similar (tenia raó), va decidir aplicar-se un Harakiri setentero pegant-se un tret al cap. I resulta que aquest tret va quedar immortalitzat al disc, concretament al minut 9:44 del tema en qüestió. Genial. Ara bé, si coneixeu algun guitarrista o sou vosaltres mateixos guitarristes, agafau un amplificador de guitarra, a poder ser ben potent, posau-lo fortet de volum, posau el control de "Reverb" a la meitat o així i, amb el permís del guitarrista, foteu-li una punyada a l'ampli. Tachan! Aquí teniu el tret del pobre japonès. Més bé el que va quedar registrat al disc va ser una de les incomptables rabietes del guitarrista Ritchie Blackmore.
Però si em demanau per la meva llegenda preferida, aquest és sense dubte la que es refereix a William Campbell. Com, que no sabeu de qui estic xerrant? I si us dic que aquest senyor va gravar coses com "Abbey Road" o "Let It Be"? Efectivament, esteu més confosos que abans. I si us dic que els va gravar sota el pseudònim de (Sir) Paul McCartney? Ja ho sé, el cap està a punt d'explotar-vos, però esperau abans de tirar el "Menorca" per la finestra (encara falten els esports!) i deixau-me que us conti la història.
Com tothom sap, Paul McCartney va morir el mes de setembre de 1966, en un accident automobilístic als afores de Londres, mentre tornava de les sessions de gravació del llavors proper disc dels Beatles, el no-tant-boníssim-pero-molt-influent "Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band". El fet ràpidament va ser silenciat per les autoritats locals per mediació de l'equip de mànagers dels Quatre de Liverpool, que temien pel contracte discogràfic que estava en vigor i que els comprometia a entregar dos LP's, a més de la por que els feia que la mort d'un dels principals compositors de la banda minvés de forma dramàtica la popularitat del grup. Si haguessin sabut com de bé li va anar a Hendrix després de mort… però açò és una altra història.
La nostra segueix quan els tres supervivents recorden un concurs de dobles de Paul McCarntey celebrat no fa gaire, on va quedar molt ben situat un cantant i baixista que potser podrien col·locar al lloc d'en Paul a les portades i les aparicions públiques. I així, amics, és com en William Campbell va entrar a les nostres vides per la porta de servei i sense fer gaire renou.
Però no es pot dir que no en fes gens, de renou. O almenys els seus companys, que van començar a colar pistes sobre el seu difunt company a les seves gravacions i a les portades dels seus discos. I si no us ho creieu, només heu d'escriure "Paul is dead" al Google i trobareu centenars de webs, a qual més delirant, que enumeren aquestes pistes. Una estona d'entreteniment freak assegurada. I si no us voleu molestar o esteu a la platja, tranquils que aquí estic jo per posar llum sobre aquesta foscor.
La cosa comença al "Sgt. Peppers". En la mateixa portada, els quatre Beatles apareixen sobre uns motius florals que recorden els d'un funeral. A la contraportada l'únic membre que apareix d'esquena és en Paul (de fet, en William, que encara no havia completat el seu procés de transformació per mitjà de maquillatge i operacions). I si ens fixem en la música, la banda del Sargent en presenta a un tal Billy Shears, que canta "With A Little Help From My Friends". Aquest podria ser el nom de guerra del nou membre de la banda.
Si passem al disc "The Beatles", conegut com "L'Àlbum Blanc", trobem algunes pistes més. La primera és un clàssic. Si reproduïm "Revolution 9" a l'inrevés (en serio, algú ha fet açò mai? Amb el que costa escoltar aquest tema de forma normal, com per complicar-se la vida posant-lo a l'inrevés!) podem sentir "Turn Me On, Dead Man". O una cosa així. Entre els temes "I'm So Tired" i "Blackbird" es sent una frase d'en John Lennon reproduïda a l'inrevés. Es veu que diu "Paul is dead, I miss him". Des d'aquí us recoman no escoltar massa obsessivament l'"Àlbum Blanc", que si no, mirau què li va passar al pobre Charles Manson.
I què hi ha de l'"Abbey Road", i la seva mítica portada? Aquí també hi ha tema, amics: Si us fixeu en els quatre Beatles, l'únic que camina descalç (i amb el pas canviat) és, clar que sí, el fals Paul. A les pintures medievals, quan apareixia algú descalç significava que estava mort, i açò ho sap qualsevol aficionat a l'iconografia (o al "Codi Da Vinci"). De fet estem (una altra vegada) assistint al funeral d'en Paul, on en Lennon (de blanc) seria el sacerdot, en Ringo (de negre) l'empleat de la funerària i en George (amb texans) l'enterrador. I si mirau l'Escarabat que hi ha aparcat al carrer, veureu que la matrícula diu "28IF". 28 if, és a dir 28 anys si estigués viu. El que passa és que si fas nombres, en Paul en aquell instant tindria 27 anys. Però no vull ser un "aguafiestas".
Bé, de fet si seré un "aguafiestas" i us diré que en Paul McCartney està ben viu, que tot açò és pur entreteniment per beatlemaníacs obsessius com jo i quatre amics meus. Però, hei, hi ha gent que diu que en Tom Petty està mort. Començam a cercar pistes? Fins d'aquí a dues setmanes!
@T'interessa la música? Escriu a"The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com