Benvinguts incrèduls! El destí és tan sorprenent com entremeliat...De vegades, t'apropes a veure una simple estrena cinematogràfica i surts del cinema havent contemplat un clàssic imborrable del setè art, d'aquells que sobreviuen a qualsevol època i moment... Sense voler, has assistit a un fet indesxifrable, únic i meravellós, i saps que costarà molt que es torni a repetir...Poden passar anys entre l'estrena de l'obra mestra d'un gran geni i un altre pic de creativitat d'un altre llegenda fílmica... O poden passar vint-i-quatre hores!! El 15 de Juny del 1960 va ser la data d'estrena de 'El Apartamento' de Billy Wilder i l'endemà, el 16 de Juny, el món quedava bocabadat per primera vegada amb l'escena de la dutxa de 'Psicosis' d'Alfred Hitchcock... Cinquanta anys han passat d'aquesta aliniació interplanetària al cosmos cinematogràfic... Un afer del destí, si més no, curiós... Avui retrem un homenatge al piset més entranyable de tots els temps i la setmana que ve (coincidint amb un altre aniversari important...el meu...) toca dutxa...
Després de manifestar-se sota les disfresses de la comèdia més carnavalesca, Billy Wilder es va encaminar cap a un tipus de cinema més negre i dur, prenyat de sordidesa i cinisme, d'aristes tallants i de mirada poc compassiva cap als seus protagonistes... 'El Apartamento' (1960), 'Bésame, Tonto' (1964) i 'En Bandeja de Plata' (1966) són radiografies de la 'middle-class' americana, diseccionada pel càustic i malèvol jueu d'origen austro-húngar (no pas vienès, com es sol dir), sense contemplacions i amb l'escarpel ben afilat, sense falses complaences ni coartades regeneradores o moralistes de cap mena...Wilder, a diferència d'Ernst Lubitsch -el seu il·lustre precedent, amb nombrosos punts en comú-, sí afrontava les complexitats, amb el cinisme com a eina purificadora, d'una resposta legítima a l'enfrontament entre les (in)definicions de les conductes civilitzades en un món inestable i violent...
Wilder, juntament amb el seu company inseparable de llibret I.A.L. Diamond, va crear 'The Apartment' com a obra revulsiva i quasi ferotge de la societat de Nova York... Un retrat incisiu i àcid d'un paisatge urbà depredador, que posa de manifest la hipocresia moral d'unes escales de valors en les quals transiten individus sempre disposats a traficar amb els excedents caritatius d'un sistema que els manté desplaçats i que no els permet fugir de les seves mediocres pobladisses suburbials...Figures patètiques, que viuen per delegació i que busquen el triomf com a instrument de moral aliena...Arribistes sense escrúpols i sense talent, mossos de càrrega que es deixen manipular per sentir-se protagonistes de ficcions que no li pertanyen, il·lusions d'una realitat sense horitzons o plenes de falses expectatives...Titelles d'un eix mestre amb uns mecanismes desbordants que, normalment, els trepitgen i trituren sense miraments (encarnats perfectament en la maquiavèlica figura de Fred MacMurray com a Jeff D. Sheldrake)...
En aquesta meravellosa pel·lícula, aquest personatge feble, víctima de la seva pròpia ambició i de la ceguera amb la qual es presta (i, de passada, presta casa seva) com a subjecte d'iniciatives que no li pertoquen, rep el nom de C.C. Baxter i té les faccions d'aquell actor que va crear, més que personatges, persones humanes...Jack Lemmon va assolir eternament la personalitat d'aquest 'trepa' sentimental i solitari, amb les úniques aspiracions de compartir el lavabo amb els caps de l'empresa d'assegurances a on treballa i que, per a aconseguir-ho, està disposat a deixar la clau del seu apartament les vegades que siguin necessàries als seus superiors, amb la discreta finalitat de que aquests puguin guimbar amb les seves amiguetes...
A mesura que avança el film, Baxter es va transformant en una ombra trista, desangelada i patètica, que pateix en les seves pròpies carns la carència de tota sexualitat, la derrota moral i la humiliació que li inflingeix un sistema amb unes regles de joc cruels, però que ell accepta per aconseguir el seu absurd tresor, l'ascens... Un personatge que, gràcies a la mirada caleidoscòpica de Wilder, es guanya l'estima dels espectadors (no pas la compassió ni la solidaritat, que mai es reclamen per a aquest infeliç)...Un sol minut de Wilder amb una sola ganyota de Jack Lemmon aporten a la història del cinema més felicitat i joia que mil efectes especials o cent pressupostos espatarrants... Of Course...
L'ambigüitat recorre tots els plànols de la cinta, arribant a colapsar el desenllaç de la història, el moment de la reconciliació entre C.C. Baxter i Fran Kubelik (l'angelical Shirley McLaine) sense arribar a aclarir del tot la hipotètica història d'amor entre els dos...Wilder els abandona jugant a les cartes, entre una moratòria de carinyo per part de Baxter ('...M'escolta, Senyoreta Kubelik?... Estic bojament enamorat de vostè...') i la rèplica escapista de l'ascensorista ('...No digui res més i jugui...'), arribant a semblar més una patètica reunió de saldos que l'inici d'una passional relació sentimental... L'ull polièdric de Wilder accepta amb respecte les misèries i les debilitats d'aquestes víctimes, la seva ridícula presumpció i les seves 'bones intencions', la seva falta de caràcter i la seva bondat, el seu arribisme i la seva necessitat d'afecte, la seva hipocresia infantil i el seu sentimentalisme ideal...
No importa... Ara resulta impensable llançar una mirada innocent sobre les imatges d'una obra que s'ha convertit en un clàssic recurrent, que durant cinquanta anys ha superat feliçment les incomprensions que li van ser contemporànies i sobre les quals s'ha reflexionat tantes i tantes vegades... La seva vigència, el seu esperit corrosiu, la seva vitalitat desbordant i els sentiments que desprén (i fa desprendre) li permeten mantenir-se saludable i altiu en les seves noces d'or... Sempre obert... Sempre modern... És, simplement, 'El Apartamento' de Billy Wilder... Fins la setmana que ve, incrèduls!