A la meva Maria:
Quan s'apaguin els llums d'aquesta habitació (tan al costat del mar però tan negre), jugarem a comptar les abraçades que s'han construït per no deixar-te sola, les mans que s'han posat nervioses per tu, les fotografies que has col·leccionat contra el record per mirar quan vulguis les mirades que et miren, les cartes que has rebut pels somnis que has enviat, els dits que s'han enredat als teus cabells, els paisatges que t'han desafiat sense èxit, els vidres que has omplert de pluja per mullar somnis, els ulls que han començat a brillar al veure't, els somriures que t'han fet treure (d'on i quan sigui), les paraules que t'han vingut a buscar per llegir la calma que regales, les passes que has recorregut, les que t'han seguit, sempre juntes, mai hi haurà un sempre que duri tant. Contarem les carícies que t'han regalat, les que has dibuixat, pas a pas d'una llàgrima que cau per tu, sempre, del teu sempre, que és qui et fa comptar ones amb somriures i roques de seda. I seguim comptant, ara són les vegades que t'han cridat el teu nom aquelles veus innocents que s'han fet grans, per exemple, de qui ara t'està cridant escrivint.
Al teu costat tens la calma,
la menorquina que t'espera,
els braços per creuar
el carrer que vulguis somiar,
les passes per caminar,
les ganes de córrer,
encara que sigui al passat.
Quina illa que es queda aïlla,
amb les cales de quitrà,
finestres que trenquen vidres
desmuntant el mar,
roques que s'ensorren.
Quin somriure que et persegueix
trepitjant llàgrimes,
quines ganes de tenir ganes,
quin fugir per tornar,
quina impotència,
somriures d'urgència
que perden la paciència,
per tu.
marcriera@benmirat.net
PD: No tornis a apagar la llum de l'illa, que hi ha uns ulls que t'esperen.