Amic e amat, ara estem la velo vermella del Bicing i jo recolzades en el peu de l'escultura hertziana de Salvat-Papasseit. Per voler ser més llesta, per pensar que em conec prou bé, no em queda més de tu que un bitllet de Metro doblegat en dos amb les quatre lletres escrites... Just sortir del túnel de Badal he descobert una escletxa espai-temps (sortida 34: les corbes encalcinades i fresques de ses Voltes un matí de juny), i creient que a aquesta hora podria saltar-me uns metres-segon de vida paral·lela, ens hem esquitllat dins la velo i jo. I ens hem trobat amb la malenconia de l'adéu del caixer fadrí, besades furtives en l'alba, la colcada tranquil·la dels cavalls empesos pels últims tocs de fabiol i la lentitud pròpia d'allò que no es voldria que s'acabés encara, encara no... I m'he quedat a dir també adéu en un silenci de sol nou, ferida salobre per la nostàlgia de la illa, un roc de sucre candi surant en el cel líquid. La teva mirada trapella sota cabells clars, dit que s'enfonsa en la flonjor de la meva enyorança, amb somriure de son m'has retornat de cop al Moll de la Fusta, sense demanar-me permís. I una segona nota a canvi, amb el llapis encara rodolant pels còdols.
Encara queden unes taques d'ombra teva allà on havies quedat palplantat, sentint la bellesa gasosa dels primers embussos a la Ronda de Mar. No entenc gaire la teva lletra, saps que no m'agraden les paraules escrites, que em fuig el significat, el sentit i el seny del que no es pot comprendre en uns traços limitats i mesquins fets en un paper també esquifit. Perquè Aristòtil va dir que el tot és més que la suma de les parts, i jo me'l crec: si no, perdria el meu fil d'Ariadna que em du a tu: primera besada a la boca injecció adrenalítica que va revolucionar les neurones a vint-i-sis batecs per minut. I el món es va multiplicar per quatre: el que jo veig a través teu, el que tu veus a través de jo. El que veiem els dos quan ens cacem els parpelleigs, el que s'estavella davant nostre –meteorit d'aire– quan desafiem joganers els límits del nostre davant. I ara m'he quedat amb només un, el món on et cerco tal com el veig jo, i tres ombres de dimensions bromoses. I què t'haig de dir, i com i quan, si encara et cerco petjada rere petjada, i el gat de Botero em somriu immens i fart, canta Alícia treintañera em miola, canta mil calles llevan hacia ti, y no sé cuál de ellas he de seguir, i encara se'n riu més, i jo li faig estrebada als bigotis tibats. Mèu. I arronsa el musell i torna a ser de bronze renegrit i llustrós esperant rates de quatre potes, de dues, barreters drogats, conills vestits d'Armani pressurosos cap a l'AVE BCN-Madrid i reines descoronades amb diamants Swaroski que travessin el Paral·lel. Highway to the Hell faria jo, li espeto malagradosa pensant en la meva mala fortuna de no trobar cap petjada teva, invisibilitzades pels núvols de pluja que s'atraquen: hauré d'esperar a la nit, quan s'encenguin les cèl·lules fotoelèctriques amb els que estan tatuats els perímetres de les teves empremtes. Em munto a la velo i partim decebudes, del Paral·lel arribo a la Ronda de Sant Antoni, i des d'allí circulem deleroses a la plaça Universitat, peus i pedals ens cremen com mistos, algunes carícies de pluja rellisquen pel meu front. Enyor i fam em repiquen a l'estómac i el converteixen en un timbal, no l'enganyo pas amb l'últim bombó de sal reblanit a la butxaca de la meva jaqueta. Starbucks.
(Interval de set minuts vint-i-tres segons sis mil·lèsimes. Un nen ros amb uniforme escolar ploriqueja mentre la cangur sud-asiàtica l'abraça i xiuxiueja consols en el seu idioma, com si fos el seu fill que espera a l'altra banda de l'oceà. Un xoc sense conseqüències entre dos cotxes: els conductors es reconeixen d'una nit d'obligat oblit. Olor de pa recent escalfat d'una botiga 24h pròxima. Una velo espera pacientment encadenada a un banc.)
En Corto Maltese alça un poc la cella dreta, fa un lleu moviment de rotació cervical cap a l'esquerra, en un ràpid angle exacte de 55 graus, i gira envers els seus propis talons, tot observant la gent que creua la plaça Universitat en aquest migdia d'un juny malaltís. Corto Maltés, no la trobaràs pas tan lluny, a la que cerques... Ha sigut quan pagaves el cafè, una ombra que sortia dels banys de dones... La propietària d'aquella mà delicadament ferma que ha tastat la perfecció dels teus músculs glutis en un moviment un-tres de semipronació de canell dret i de camí s'ha endut la teva cartera no camina, ni corre, ni s'amaga: simplement s'està just al teu davant, a sis metres de tu, asseguda en un banc de fusta esquitxat d'excrements de colom, observant-te encuriosida com destemples els nervis a la teva eterna cigarreta. La veus, oi? Es mossega el llavi inferior de la seva boca pou de reflexió besada de desgel, les cames en posició desfeta de lotus, la mà esquerra sostenint un got medium size de mocaccino de l'Starbucks i amb la dreta s'enduu la cullera a la boca per llepar l'escuma ensucrada, amb la teva cartera dins la bossa que penja del manillar de la velo que l'escorta fidelment. Corto Maltese baixa l'esguard mig aclucant els ulls i somriu d'escantell, tot catant amb les papil·les gustatives de la memòria immediata aquells segons: esplèndid regal, merci beaucoup guapíssima. T'he clixat... She came in through the bathroom window/protected by a silver spoon/but now she sucks her thumb and wanders/by the banks of her own lagoon/didn't anybody tell her/didn't anybody see... T'he clixat petita groupie de Beatle...
I en el seu somriure tímid de superioritat encuriosida, a en Corto Maltese li sorprèn de sobte a les còrnies d'aquella jove la coneguda companyia dels nàufrags de coberta, com ofega a cada glop de cafè la seva tristesa lluitadora d'aquells que cerquen amb força innata i amb la por de trobar, navegants tots dos en la solitària, addictiva, vertiginosa veritat de sentir-se lliure, una fugida cap endavant, cap els costats, cap amunt, enfonsant els peus per explorar el subsòl, però sempre per un mateix.