Cada vegada que ha de fer ànec rostit, la Montse es troba que no té moscatell. S'ha evaporat dins el bòtil. Sembla cosa de bruixes. Però la Montse sap que les bruixes no fan aquestes coses. Tenen altres feines. La Montse està convençuda que és el seu fill gran el que es beu el moscatell.
Li ha de donar una lliçó. A veure si encara se'ls viciarà. Que el Jordi només té vuit anys. La Montse de seguida descarta posar polsos amargants dins el bòtil de vi. Li podrien fer mal, pensa. També descarta pintar la boca de l'ampolla amb sutge. Què pot fer? La Montse crida el Jordi.
- Vine maco, que has d'anar a fer un encàrrec.
- Mama, ara no puc. Estic jugant.
- És a baix al bar. Hauries de pujar una mica de moscatell. Oi que ho faràs, bonic?
El Jordi diu que sí. Podrà fer unes xarrupadetes al moscatell.
- Té. Aquí tens una ampolla. És nova. De vidre transparent. He posat una marca a l'etiqueta, que no em fio dels del bar. Que en posin fins a la ratlla.
El Jordi no diu res. L'anterior ampolla, de vidre fosc, era la seva coartada. La mare li ha aixafat la guitarra. El Jordi baixa al bar i demana el moscatell. La mestressa, com sempre, li diu que no en begui, que té cara de pillet. Li'n posa una mica més perquè sa mare estigui contenta, que és una bona clienta. Ell torna cap a casa, i tot i que s'havia dit que avui no, no se'n pot estar. Només fins la ratlla, es diu. Una xarrupadeta, dues. Un glopet, dos glopets, ... Quan ha quedat saciat, el Jordi es mira l'ampolla i el que veu és un desastre. Fins i tot al pes es nota que no hi ha la mida. Falten cinc dits fins la ratlla.
El Jordi se sent marejat. Què pot fer? Pot dir que no hi havia prou diners per arribar a la ratlla. Però, no. Aquesta vegada la mare està amb la mosca al nas i si li va amb martingales, anirà de dret a parlar amb la botiguera. Ni el general Custer a Little Big Horn ho tenia tan malament. I mira com va acabar. Està perdut.
Mentre, la Montse, que prepara el dinar, s'adona que el Jordi triga molt. On s'ha ficat aquest ganàpia? Quina n'haurà fet? Encara que pugi a peu i visquem en un setè pis, fa mitja hora llarga que ha marxat. Potser hi havia cua a la botiga, pensa. Aleshores, però, sona el timbre de casa.
La Montse va a obrir. És un senyor que diu que ve a fer la revisió del gas. La Montse li clava la porta als nassos. Quan arriba a la cuina, torna a sonar el timbre de la porta. Aquest em sentirà.
- Estafador, o se'n va ara mateix o truco la policia —crida sense obrir la porta.
- Mama?
La Montse obre la porta, agafa l'ampolla de moscatell i passa la mà pel cap del nen a manera de disculpa.
- No et moguis d'aquí —diu enfadada.
La Montse es mira l'ampolla a contrallum. Sembla que està bé. El color potser és més clar del que tocaria. Prova el vi i li sembla aigualit. O són manies seves?
- Jordi.
- Mama, vull anar a jugar.
La Montse l'agafa pel braç i el fa alenar davant del seu nas. No fa olor d'alcohol. Estranyada, el deixa anar a jugar. El Jordi pica de cap amb l'envà. La Montse, que ha marxat cap a la cuina, no se n'adona. Està intrigada amb el misteri del bòtil que minva. Uns minuts més tard, arriba el seu marit.
- Què, on és aquest bordegàs del dimoni? Ja l'has enxampat?
- No. No és ell. A partir d'ara comprarem el moscatell al supermercat.
- No ho fessis pas. La dependenta de la fruiteria m'acaba d'explicar que ha vist el Jordi a la font. Reomplia l'ampolla de moscatell amb aigua. I després ha estat una bona estona glopejant. Diu que, ni el seu fill quan va a cal dentista glopeja amb tanta diligència.
- Jordiii!!! —crida la mare.
El Jordi no ho pot sentir. Dorm la mona. La sang de la ferida que s'ha fet al topar amb l'envà cobreix mig coixí. Sembla que, per aquesta vegada, salvarà la cabellera.