Amb vint anys vaig obtenir el premi Francesc de Borja Moll, que atorga l'ajuntament de Ciutadella i l'Institut Menorquí d'Estudis, per a un projecte d'estudi sobre les activitats humanes de la pesca, la caça i la recol·lecció. Per diferents motius, aquell treball es va anar ajornant. Ara, vint anys després, potser empès per la mort de mon pare, pescador de canya i trescador de vorera, m'he sentit amb ganes de reprendre una feina que comença de zero. El primer resultat ha estat el Quadern de Folklore, 92, que podran trobar a les llibreries de costum.
Quan parlem de pesca, caça i recol·lecció ens trobem davant un caramull d'activitats primitives, de manifestacions culturals bàsiques de subsistència que es reprodueixen sobre el mateix patró durant milers d'anys i arriben als nostres dies com a activitats recreatives que amaguen, -jo ho crec així-, un pòsit cultural mil·lenari. La matèria dóna per a un estudi antropològic de primer nivell, malgrat que l'aportació que puc fer a través dels Quaderns és la de la descripció etnogràfica i l'anàlisi cultural subsegüent. Una volta vist el resultat potser resulta més indicat parlar d'antropoètica, ja que, d'aquesta relació entre l'home i la natura, entre l'home i el paisatge, apareix una imatge extraordinàriament poètica, que he intentat capturar amb la veu dels protagonistes.
El Quadern 92
Aquest Quadern és el resultat d'un treball de camp i de la pròpia experiència personal. Per a fer-lo, l'any 1987 vaig realitzar una sèrie d'entrevistes a vuit pescadors d'oblades i salpes de Ciutadella. El temps transcorregut des de llavors, -vint-i-tres anys-, dóna més valor temporal a les explicacions que em feien ells. Avui, la majoria són morts. Valgui aquesta feina que ara vostès tindran entre les mans d'homenatge a tots: Alfonso Medina Cabrisas, 60 anys; Josep Quevedo, 81 anys; Joan Demetrio Portella, 59 anys; Magí Bonet Llufriu, 78 anys; Jaume Marquès, 72 anys; Gabriel Pons (a) Es faroler, 71 anys; i Joan Joaneda, 40 anys.
A aquests anys hi hauríem de sumar els 23 que han transcorregut d'ençà les entrevistes per a poder-nos situar en el temps en què es van fer i, així, situar-nos també en la cronologia que contextualitza les seves informacions. És important, amic lector, que, a l'hora de llegir recordem aquesta datació.
El coneixement cultural
L'art de la pesca és molt senzill i requereix d'un instrumental molt simple, molts cops fet pels propis pescadors (esquers, fils, escandalls, bromers, etc.). Al mateix temps, l'exercici de la pesca de vorera requereix un coneixement intangible de gran complexitat. És, precisament en aquest coneixement on es desenvolupa una cultura expressiva i del saber que cal documentar i preservar.
En primer lloc, la pràctica de la pesca amb canya suposava i suposa encara, una percepció detallada de l'entorn on s'actua (climatologia i meteorologia). Un dels elements essencials en l'elecció del lloc de pesca és el temps que fa i que farà al llarg de la jornada. Els pescadors de llavors tenien mil maneres per a predir-ho.
En segon lloc, un coneixement precís de la costa i la seva accessibilitat amb la conseqüent generació d'una cultura bastíssima que es fa palesa a través de les pesqueres que, alhora, tenen el seu reflex en la toponímia, una rica manifestació de la cultura oral. Les pesqueres són espais culturals (guarden la memòria dels pescadors) plens de significats i referències. El nom de les pesqueres (160 n'hi ha de recollits en aquest Quadern, únicament al terme municipal de Ciutadella) confirma aquesta humanització de l'espai.
En tercer lloc, demana dels pescadors una apreciació del fons i de la dinàmica dels corrents marins, la presència d'altres espècies que poden fer anar en orris la pescada, etcètera.
En quart lloc, exigeix dels pescadors el coneixement precís dels cicles vitals de les espècies que es volen capturar, del seu cicle anyal, dels seus moviments diaris, dels factors que poden ajudar o entorpir a l'hora de la pescada, la resposta de cadascuna de les espècies als diferents esquers.
Vostè, lector profà, vagi amb un pescador de vorera a un punt de la costa menorquina. El que vostè veurà i el que ell veurà són realitats completament diferents. En l'estudi intent descobrir quina és la realitat que veu el pescador per a entendre millor aquesta pràctica tradicional arrelada en la nostra cultural.
Les vivències culturals de la pesca de vorera
La vivència del camí
En el temps d'aquest estudi (segle XX), la primera experiència del pescador era el camí. L'accessibilitat a la costa no era la d'avui. En primer lloc, el camí des del poble a la costa s'havia de fer a peu o en bicicleta i es perllongava durant hores. En segon lloc, el camí de la costa fins la pesquera s'havia de fer, en moltes ocasions, per camins oberts pels propis pescadors a la marina, camins que només coneixien ells. Aquesta vivència es va perdre definitivament durant les dècades dels anys setanta i vuitanta del segle passat.
La vivència del risc
Algunes pràctiques de la pesca de vorera que es veuen en aquest Quadern presenten, com a component essencial, el risc. Existeix la creença, o almenys existia, que les millors pesqueres eren aquelles més males d'anar. En certa manera, això es pot entendre ja que serien llocs on anirien molts pocs pescadors i, en conseqüència, estarien menys explotades. Antigament, la facilitat o dificultat de l'accés venia marcat per dos factors: el de la distància al poble (que avui ja no existeix) i el de la dificultat de baixar, però, sobretot, de pujar, almenys quan s'ha de fer amb 30 ó 40 quilos de peix. La major part de pescadors d'aquell temps han patit accidents o s'han vist en situacions de perill. La majoria ens podrien contar les històries dels pescadors que han mort a la vorera, només a la costa de Ciutadella n'hi va haver mitja dotzena al llarg de la segona meitat segle XX.
La vivència de la soledat
El pescador sol fer la seva activitat en solitari, per tant, és una experiència que no es comparteix. La pròpia naturalesa de la pesca impedeix que diversos pescadors puguin compartir un mateix espai. Altrament, el tipus de pesca també obliga a una mobilitat determinada fins que no es troba el lloc adequat a la costa.
La vivència de la nit
Algunes modalitats de pesca, captura o de consecució d'esquers s'han de fer per força a la nit. Per això, els pescadors han de viure la nit com un temps de feina. El mateix espai, quan es fa la nit, esdevé un altre. Moltes vivències que em contaven els entrevistats havien ocorregut el vespre, quan la línia que separà allò que és real d'allò que és possible es fa més fina.
De la cultura de subsistència a la cultura d'oci
He tingut l'oportunitat de poder comparar l'activitat de pesca de vorera a la que es referien els entrevistats (que se situen a la primera meitat del segle XX) a l'activitat que he conegut jo a finals del segle XX. Durant aquest període, l'activitat de la pesca amb canya ha passat de ser una activitat econòmica complementària, generalment destinada a l'auto abastiment i l'autoconsum, ja sigui directament o com a bé d'intercanvi per altres béns, a ser una activitat d'oci i recreativa que, en alguns moments, pot tenir un vessant esportiu i de competició. La primera era l'activitat lliure dels homes amb les úniques limitacions que els imposava el medi, la segona és una activitat recreativa i ociosa totalment regulada i controlada per l'Administració.
Aquella pesca de vorera ja s'ha perdut, s'ha perdut com a fet cultural que s'havia transmès de pares a fills de generació en generació al llarg dels segles. Possiblement, els darrers pescadors d'oblades que vivien la pesca d'aquella manera són els que formen part de la generació dels que em van ajudar a escriure aquest Quadern de Folklore. En aquest sentit, tenc la sensació d'haver descrit una manera de relacionar-nos amb el medi (la vorera de la mar) que ja no seria possible reviure, i que ja no ho serà en el futur.