Q uina és la porta natural de Menorca? És una pregunta sense cap resposta. L'illa és com una casa sense portes ni parets ni sostres, oberta al cel, a la mar i al vent. No podem viure sense límits. La geologia ens els imposa. La ment, no, afortunadament. En sabem les coordenades i, amb aquesta informació cartogràfica, ens podem situar de forma imaginària damunt el mapa.
39º 57' N, 4º 3' E.
Ja tenim una cosa palpable. Un indret. Un començament. Un codi secret. És la clau xifrada que ens permetrà entrar a l'illa. Però no ens enganyem. Aquest codi genètic és un miratge, una falsa il·lusió. Les illes tenen les seves pròpies lleis, les seves pròpies normes, el seu propi temps. Un temps diferent al temps dels continents.
Encegats per la set i el sol, els viatgers romàntics van caure en l'error del miratge i les van anomenar les illes oblidades. Una ingenuïtat colonial. Només és una qüestió de grandària. Un punt de vista tan vàlid com qualsevol altre. El punt de vista dels continents. A les illes els és indiferent. Tant els fa si algú (qui?) les ha oblidat. Són com les persones belles i desitjades que saben que sempre –mentre continuïn sent belles– seran desitjades i tindran pretendentes o pretendents. No són seductores. Són objectes de seducció. Són, sobretot, independents.
No, no són les illes, les oblidades. Són els continents. Si més no per a les illes. Les illes han estat continents. I els continents són illes que pateixen gegantisme; només cal mirar un globus terraqüi. O repassar la història geològica d'aquest mar nostre que anomenem Mediterrani.
Topades continentals, illes que es van formant i serralades que es van alçant. Noves col·lisions entre continents, estrets que es tanquen i mars que s'eixuguen igual que un plat amb aigua de marès exposat al sol blanc. Illes que havien estat illes i que deixen de ser illes per convertir-se en una gran muntanya enmig d'un desert de sal. Estrets que tornen a obrir-se gràcies al moviment constant de l'escorça terrestre i masses d'aigua que retornen allà on no havien d'haver sortit mai. Illes tornant a ser illes dins un mar inundat i una nova era de glaciacions que provoquen que grans quantitats d'aigua quedin atrapades als casquets polars. El nivell de la mar que continua davallant i les joves illes que s'uneixen com dues germanes bessones de l'antic regne de Siam. Desglaç parcial dels casquets polars i el nivell de la mar que torna a pujar. Illes ja més antigues que se separen per sempre (?), però que continuen compartint plantes, animals i espinades naturals.
Costa imaginar aquests canvis que abastaren milions d'anys.
Costa imaginar la Mediterrània eixuta com un bacallà.
Costa imaginar Menorca envoltada d'un desert de sal.
Costa imaginar Menorca i Mallorca formant una única illa més gran. Costa imaginar Menorca a mercè de les oscil·lacions hídriques provocades pels casquets polars.
Ens costa fer aquest exercici mental, perquè els éssers humans tenim una visió rígida del món i ens és difícil substituir-la per una percepció més plàstica, més dinàmica i, en el fons, més real.
Per començar, de totes les decisions importants que la vida ens va plantejant, la d'abandonar la llar familiar és tal vegada la més primitiva i transcendental. Goya la va immortalitzar amb la visió lateral i minúscula d'un ca. Perro semihundido en la arena. Per als illencs, aquesta decisió domèstica és més costosa. Tal vegada per açò, a l'hora de perpetuar-la en una llegenda, l'inconscient col·lectiu menorquí va optar per la tragèdia rural. Sa nuvia d'Algendar. Una bellesa humana. Un paisatge solar. Unes noces. Aigua que flueix fins a la mar. Una bruixa que anticipa l'avenir. Un segrest per part d'un príncep o un pirata malvat. Un naufragi. La vida miserable augurada per la vella despentinada a l'altra banda de la mar. Una fugida. Un retorn. La bogeria davant la casa a la qual estava destinada.
La casa com a flor. La casa com a presó. L'illa com a flor. L'illa com a presó. La flor i la presó. Per a les cases i per a les illes les dones són més importants que els homes. Per a les cases i per a les illes els perills provenen de l'exterior. El preu que pots arribar a pagar si finalment decideixes abandonar la casa o l'illa pot ser devastador.
Però no és veritat. O, si més no, no és veritat total. El romanç traspua una petita escletxa de llum. La llegenda deixa entreveure que la bella núvia que acabarà convertida en el presagi del seu futur està enamorada de l'estranger.
(...) Els avantpassats materns de l'escriptor francès Albert Camus de ben segur que coneixien la llegenda de la núvia viatgera. És molt probable a més que l'haguessin contada a l'hivern, mentre passaven les vetllades davall la porxada o a l'estiu, mentre prenien la fresca al pati de la casa de Sant Lluís. Allà, al sud-est insular, un dia de Nadal, havia nascut la seva àvia, Catalina Maria Cardona Fedelich. La situació econòmica a Menorca era precària i els Cardona van haver d'emigrar. A l'illa van deixar la casa blanca de Pou Nou, amb el pensament, tal vegada, de tornar-hi com els passa a tots els errants esperançats. Les dones de la família, mentre el vaixell sortia del port de Maó en direcció a Àfrica i deixava la península de la Mola a babord, tal vegada pensaven en la sort de la núvia de la llegenda popular. Tal vegada, des de la coberta del veler, se senyaven perquè la maledicció no es repetís. Tal vegada van veure una vella encorbada pintant un rivet vermell mangra a la paret blanca d'una casa del port. Supersticioses com la majoria de menorquins, tal vegada van creure que la dona vestida de negre hi dibuixava la narració del seu futur. Com passa amb totes les desmesures de la imaginació anaven errades encara que copsessin el sentit abstracte del món. Dos fets, de ben segur, va deixar de dibuixar a la pantalla del rivet l'emblanquinadora menorquina amb el mocador al cap. Un, que un descendent rebria un dia el premi Nobel de Literatura. Dos, que el seu net famós moriria en un accident de circulació. Albert Camus s'havia mogut durant tota la vida entre domèstiques dones de camamil·la i exquisides i exòtiques dones orquídia. Se sentia esquinçat entre les senzilles madones figues de moro i les exquisides damisel·les de París. N'havia de triar un. La vida és inquietud i l'univers original és més estàtic i segur. La vida, però, és agitació. Ningú no pot restar parat. Ens ho demostra la mar. També la història geològica del món. Tot gira. Res no resta aturat. Fins i tot la carn continua vivint en la putrefacció.
(...) Després de recórrer el vast món, Hans Heinrich Ernst Hartung, el pintor que d'al·lot volia ser astrònom, va triar una illa per fugir de la pròpia agitació. Menorca. A la platja de Cala Tirant va dissenyar a l'arena els plànols d'una casa blanca amb l'ajut de la seva esposa Anna-Eva Bergman. En aquella casa de marès i en aquell paisatge del nord va renéixer com a pintor. La vida, no obstant, no és fàcil per a un artista en una illa petita si es té l'esperit d'un ciclop. Confós amb un espia alemany va patir la violència i la incomprensió de la estreta comunitat insular. Hans Hartung va abandonar Menorca en companyia de la seva dona i amb els rotllos de les seves teles abstractes sota el braç. Destinació? Oslo. La casa va quedar allà, damunt l'arena, d'esquena a la mar de Cala Tirant. La gent de Menorca la va anar desmuntant biga a biga, bloc a bloc, bastidor a bastidor; i la casa va desaparèixer i va quedar en el lloc original un cocó de sal.
216 quilòmetres de lineals de costa. Una altra xifra exacta que ens retorna una altra vegada a la realitat. Amb tants de forats a la crosta càrstica, tal vegada la porta de Menorca és subterrània. Davant Ciutadella hi ha submergida la Ciutat de Parella. Més al nord existeix un passadís secret que uneix l'antic castell de Santa Àgueda i la mar de tramuntana. En aquest mateix mar septentrional hi ha un riu subterrani que flueix fins a les fonts de Menorca. Aquesta aigua és dolça i neix a la serralada emblanquinada dels Pirineus.
(...) Només volem que les imatges parlin i només ho poden fer amb aquesta capacitat infantil de fabulació i de meravella amb què la història forja el caràcter: "Els pous, les línies arquitectòniques i els noms que deixaren els àrabs; el sentit cívic de la religió, la llengua i les lleis dels catalans; la consciència del perill exterior que despertaren els espanyols; la cultura i refinament que van sentir amb els francesos; el respecte a les llibertats i la prosperitat que aportaren els anglesos (...) Senzills i reaccionaris, es van oposar a les innovacions; sobris i feiners, s'apartaren dels privilegis; incomunicats i amenaçats, s'aïllaren i es van recloure. Com les seves rudes i desgastades terres tancades entre murs mil·lenaris, com les seves embullades marines mediterrànies envoltades de praderies, com els seus emboirats penya-segats i amagades platges, Menorca és, en la seva història, austera, infrangible i secreta".
Poques persones van entendre millor Menorca que Micaela Mata. A vegades la mirada amiga de l'estranger sap interpretar amb més claredat el nostre reflex al mirall.
90.000 habitants. Una dada que va fluctuant amb el flux de les migracions i amb els índex de natalitat i que hem arrodonit com en una ingènua operació infantil escolar. La ciència capta els fenòmens i els enumera, però no podem aprehendre el món a través de la ciència. La imatge reflecteix el món, però la seva lucidesa diàfana s'esvaeix en la metàfora. De fet, de totes les illes de la Mediterrània, Menorca és la més allunyada del continent.
La porta de Menorca no és subterrània, no. El subsòl de l'illa retè l'aigua dolça dels aqüífers naturals i conserva en la seva eternitat lítica el gòral, la cabra extingida que ens protegeix des de les profunditats. No. Té raó Auden. Hi ha massa portes i massa corrents; massa coves i massa llacs immòbils davall els mants grocs de camamil·la a punt d'esclatar; massa pugnes entre l'aigua dolça del subsòl i la pedra calcinera que va llepant; massa tensions entre els buits de la costa i la força hidràulica de la mar.
(...) Cansats de tantes invasions que canviaven el mapa estratègic de la Mediterrània, els governs europeus van decidir posar una porta que tanqués l'entrada a Menorca. El castell de Sant Felip havia estat durant molts anys la porta més segura. Les claus les havien tingut els anglesos i els espanyols, els francesos –de pas, aquests darrers tan sofisticats i despreocupats, havien elaborat a Menorca la salsa maonesa– i els holandesos. Finalment, els espanyols havien tirat la clau dins un pou i havien derruït el magnífic castell de Sant Felip. Les pedres les havien traslladat a l'altra banda de port, havien obert pedreres verges i havien començat a construir una nova fortalesa a la península de la Mola. El lloc era ideal. Una illa dins una altra illa unida només pel cordó umbilical de l'istme dels Freus. Es van seguir els nous sistemes de defensa francesos que augmentaven l'eficiència de les fortificacions en baluard. Quan es va inaugurar la fortalesa que mirava doblement el mar, la reina Isabel II s'esperava que les escales serien d'or. Després de banyar-se a l'aljub principal, va deixar per sempre la fortalesa que no va ser atacada mai. Massa polit per a ser veritat, però ¿a qui importa que sigui veritat?
(...) La fortalesa va quedar obsoleta en quatre dies. Mai no va ser atacada, mai no es van disparar els canons. Tanta pedra, tanta enginyeria, tant d'espai robat al vent per no res. Quarter, penitenciaria, centre d'atracció turística. Altres usos que no havien imaginat els enginyers. Ni tampoc la reina Isabel. El poeta Auden ens ha mostrat les similituds que hi ha entre la pedra de marès i la mare. La fortalesa de la Mola, construïda en la seva vasta totalitat amb pedra calcària, és una segona illa connectada per una llesca de terra a vegades inundada per una delicada làmina d'aigua. Si la família és una metàfora de la societat, i l'illa és una metàfora geològica del món; la fortalesa de La Mola és una metàfora calcària de la resiliència de Menorca.
Durant aquest viatge hem cercat la porta de l'illa amb paraules. Serà la Porta de la Reina, l'entrada principal fortament protegida que dóna accés a la fortificació, la porta de Menorca? Inalterable, la flor de camamil·la ens desvetlla la solució. Els homes han passat per la fortalesa deixant retalls de vida, d'amor i de mort. Tots han desaparegut deixant-hi gravades petites petjades que no recorda el vell món. Enginyers, militars, picapedrers, presidiaris, soldats, mariners, prínceps i reis. Només n'han quedat els seus ecos. La camamil·la, en canvi, s'ha mantingut a mercè dels vents, de les tramuntanades que arrossegaven la sal del mar i la deixaven damunt les fulles i les branques de les mates. Bella i modesta. Útil i domèstica. Esclatant i alhora insignificant. Creixent i sobrevivint al costat del mar i a la vorera dels penyals. Sentint els crits de dolor de les víctimes i les rialles dels soldats desenfeinats; escoltant les paraules esperançades d'ànim dels familiars que visitaven la penitenciaria o llegint els laments dels presoners escrits amb fúria estancada als murs de pedra mitjançant un rudimentari reble o un altre objecte tallant similar. Espargint l'aroma agresta als quatre vents, mostrant la bellesa de les seves flors daurades o oferint al caminant el remei casolà de la seva mil·lenària i domèstica infusió.
La flor i la presó. L'or i el rovell. L'amor o l'odi més pregon. Allò que roman és la bellesa i la memòria del dolor. La resta són focs d'artifici.
Part del text del catàleg "La flor i la presó" que el Govern balear editarà properament a la col·lecció Lit-ART, en col·laboració amb el Consell.
Cedit pel seu autor, Joan Pons.