Quan el 1994 Trueba va pujar a rebre l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera perBelle Époqueva dir que ell no creia en Déu i que únicament creia en Billy Wilder. Amb aquesta dedicatòria Trueba va manifestar subtilment, no sols la seva devoció pel geni de Wilder, devoció que va descriure in extenso al documentalGracias, Mr. Wilder, sinó que també va descriure la posició que Wilder ocupà durant molts d'anys a l'olimp hollywoodenc. Jo crec que Trueba tenia en ment la idea –platònica– del demiürg –també platònic-, és a dir aquell que contempla les idees, les fa servir com a models i les intenta plasmar mitjançant la matèria. En aquest sentit, tot cineasta i tot creador seria un demiürg, però crec que es pot anar una mica més enllà i especular lúdicament damunt les paraules de Trueba si tenim en compte la trajectòria artística de Billy Wilder.
Podem dir, sense risc d'equivocar-nos, que la posició preeminent de Wilder a la història del cinema es deu a la seva impressionant trajectòria com a guionista, primer a Berlín, París i Estats Units; i com a guionista, director i productor, després, ja totalment instal·lat a Hollywood. La seva trajectòria professional és llarga i, a més a més, d'una qualitat poc comuna ja que de les 26 obres que va facturar com a director –ara no tindrem en compte els seus treballs com a guionista a obres comNinotchkade Lubitsch–, 20 poden sostenir el qualificatiu d'obra mestra sense cap gènere de dubte. La seva capacitat per reinventar-se fa de Wilder un director capaç de moure's còmodament en tots el gèneres. El secret de la seva versatilitat es deu a la seva capacitat per crear guions quasi perfectament creats i executats. Aquest domini és totalment ple d'un humor amb segell personal Wilder. Ha creat diàlegs i rèpliques que ja formen part de la història del cinema i de la cultura.
El fet de tenir un guió molt consistent i brillant fa que, independentment del gènere o l'ambientació, aconsegueixi un alt grau d'autarquia en relació amb la resta dels elements -també molt importants, però invisibles aparentment- i que quedin supeditats a una base tant sòlida.
En aquest sentit, s'ha de dir que Wilder no escrivia els seus guions del no-res –moltes de les seves obres són adaptacions molt lliures de novel·les o obres de teatre com araThe lost Week-endoSabrina- i que sempre escrivia amb col·laboradors. El primer va ser Samuel Brackett amb qui va crear obres mestres com araPerdición(Double identity, 1944),Días sin huella(The Lost Week-end, 1945) oSunset Boulevard(1950) i amb qui va deixar de col·laborar, paradoxalment, després de l'èxit d'aquesta última pel·lícula.
L'altre col·laborador habitual va ser I.A.L. Diamon, amb el que va signar èxits comEl apartamento(The Apartament, 1960), 1,2,3 (One, Two, Three, 1961),Irma, la dulce(Irma la Douce, 1963) o la seva darrera pel·lícula,Aquí un amigo(Buddy, Buddy, 1981).
Mitjançant els diàlegs i, en menor mida, les situacions i fins i tot els gags, Wilder mostra un humor que ha estat catalogat com a cínic, però que realment intenta posar al descobert les "peculiaritats", és a dir, la hipocresia del puritanisme nord-americà. Wilder critica com a fals el seustatus quoja sigui en la seva postura davant el sexe, la prostitució, l'arribisme o el mateix negoci del cinema. Wilder sempre ha mantingut que la seva visió de l'ésser humà era realista i que l'humor, basat sobretot en l'exageració d'alguns d'aquests elements realistes, era una eina privilegiada perquè el públic és fixés en allò que volia destacar i criticar sense ferir els sentiments de ningú.
En aquest sentit, un dels efectes més utilitzats per Wilder va ser el de la disfressa. Són molts els personatges que al llarg de la seva filmografia s'han de disfressar –o adoptar una identitat que no és la seva– i, per tant, fer servir un discurs totalment aliè que facilita el jocs de paraules, els dobles sentits i, per tant, la comicitat, per aconseguir allò que volen i que, paradoxalment, únicament l'aconsegueixen quan es desvetlla la seva impostura. Aquest és el cas dels dos protagonistes deCon faldas y a lo loco(Some like it Hot, 1959) Però tal i como demostra la famosíssima frase final d'aquesta pel·lícula ("Ningú no es perfecte") Wilder no entra en moralines fàcils ja que deixa un final obert en aquesta i en moltes de les seves obres. En aquest sentit, i en molts altres, Wilder segueix les indicacions del seu amic i pare cinematogràfic, Ernst Lubitsch que mantenia que l'autor havia de plantejar la situació i l'espectador havia de ser l'encarregat de generar la resposta, la seva interpretació.