Daniel Johnston està penjat. Però no en plan "Buah, en serio t'en vas a Budapest a veure un concert acústic de Radiohead a un festival pro-Tibet lliure? Estàs penjat!". Aquest tio ha estat a psiquiàtrics i aquesta és una premissa important quan xerram d'aquest cantautor nord-americà i és, bàsicament, la cosa més important que farà mai: estar clínicament malalt.
Ara ve quan us explic qui és Daniel Johnston. El millor que podeu fer per respondre aquesta pregunta és veure el (fantàstic) documental "The Devil And Daniel Johnston", però com que sou una panda de miserables vessuts que us baixau les coses d'internet, us faré un resum. Nascut a Califòrnia però començant la seva carrera a Austin, Texas (la capital mundial de la música en directe, diuen), Johnston practicava (i practica) un estil prou singular de folk-indie-pop amb cançons que tracten de desamor per una persona (el seu amor platònic, Laurie); dels seus problemes mentals i de personatges com Casper, King Kong o el Capità Amèrica.
Mentre gravava les seves primeres maquetes en cassetes, adornades amb els seus propis dibuixos i totalment artesanals (a vegades, per donar-li una còpia a algú, anava a casa, es cantava el disc sencer davant la gravadora i au, ja tens una altra còpia!); Daniel lidiava amb la seva malaltia, el trastorn bipolar. La singularitat del personatge i les seves cançons "úniques" li van permetre obrir-se pas a colzades a l'escena musical de la ciutat, fins a arribar a aparèixer a un especial de l' MTV l'any 1985. Podeu veure aquestes delirants imatges fàcilment al youtube.
La carrera de Johnston sempre ha estat marcada per una tendència: quan està a punt d'aconseguir donar una passa envant, els seus dimonis personals apareixen, li fan fer de les seves, i és reclòs a una institució mental fins que es posa un poc millor. Cèlebre és la història de la seva triomfal actuació als Austin Music Awards. Després d'actuar per un públic entregat, el pare de Daniel, pilot d'avioneta, el torna a casa amb el seu propi aeroplà (que també hi ha que tenir-los quadrats). Com que el nostre artista havia deixat la medicació en secret uns dies abans per estar més... "artista", va decidir que, estant a bastants metres d' altitud, havia d'agafar les claus de l'aparell i tirar-les per la finestra. Açò és exactament el que va fer, i el resultat va ser un aparatós accident on miraculosament els dos tripulants van sortir il·lesos.
La sort de Johnston, però, canviaria quan un senyor que es deia Kurt Cobain va decidir que sortiria a totes les fotos promocionals amb una camiseta del "Hi, How Are You?" (un dels primers cassetes de Daniel Johnston). Si posau Daniel Johnston al Google, la tercera foto que surt és de Cobain amb la camiseta en qüestió. Immediatament va signar un contracte discogràfic amb Atlantic per gravar un cd que, desgraciadament, ningú va comprar. Però la seva reputació va créixer i créixer fins al punt que Tom Waits (tots de genolls!) va versionar el seu tema "King Kong" al seu monumental "Orphans". Avui dia Johnston gira per teatres de tot el món, exposa els seus preciosos dibuixos a galeries als dos costats de l'Atlàntic i viu una vida més o menys reposada a Texas, amb els seus ancians pares.
Arribats a aquest punt, m'heu d'ajudar, lectors i lectores. Perquè encara no sé si la música d'aquest personatge m'agrada o què. Si endollau l'Spotify trobareu gran part de la seva extensíssima discografia i sabreu a què em refereixo. El que és segur és que aquest tio no sap tocar la guitarra (tres acords justos són tot el seu vocabulari amb l'instrument), toca el piano només un poc millor que jo (i jo vaig esdevenir fumador després de tres classes de piano) i de cantar cantar, tampoc és precisament David Coverdale.
I què, direu? El guitarrista dels Ramones no sap gaires més acords, i és un dels meus preferits. I ja que xerràvem de Kurt Cobain, quan pitjor cantava, més molava aquest tio. Però açò és una altra cosa, amics. Un cd sencer d'ell em posa dels nervis, i hi ha poques coses al món que em posin nerviós. És més, en aquest precís instant estic tararejant mentalment un dels seus temes i de fet la meva versió sona molt millor que la oficial! (I açò no em passa amb David Coverdale. Hmm, pens massa amb en David Coverdale últimament...) Però és innegable que hi ha alguna cosa en la innocència de la seva veu, en la manera en que construeix melodies, en les seves lletres entre estúpides i genials; que m'atrapa d'una forma que pocs artistes han aconseguit atrapar-me.
I açò em duu a la principal qüestió d'aquest article: quanta importància té el fet d'estar malalt dins la carrera de Daniel Johnston? Sincerament, no crec que jo estaria escrivint açò ni tu llegint-ho si el nostre protagonista fos una persona sense problemes psíquics. Una part important de la seva fama ve de la seva condició. Però, estant sana, hagués arribat a escriure tots aquests temes tant especials? Hauria fet aquesta sèrie d' il·lustracions tant meravelloses? Hauria tingut els nassos de colar-se a un programa de la MTV, eclipsant a tots els artistes que hi van sortir i que s'havien pres la molèstia d'aprendre a tocar la guitarra?
I si ens posam en aquest plan, i pensant en un dels meus primers articles per aquest pamflet moderniki, a tots ens encanta que els nostres herois siguin distints a noltros. Recordo un passatge de La Història Interminable on els protagonista anava a "renovar-se per dins" i es preguntava per què ningú mai escrivia sobre quan els grans cavallers de l'antiguitat anaven al wàter. Perquè açò és senzillament impossible! Feis un esforç i imaginau-vos en Bob Dylan assegut a la tassa. Nah! No es pot! No volem que els nostres herois s'aixequin a les vuit, donin el berenar als seus fillets i s'en vagin a currar. Per fer açò ja hi som noltros! El que volem és que Axl Rose tiri el piano de cua per la finestra, o que Syd Barrett es torni majareta després del primer disc de Pink Floyd. Un disc que, per cert, ningú recordaria si ell no hagués perdut la raó.
Però en aquest cas la cosa va una mica més enllà. Estic disfrutant d'una música pura i bella sense més, o estic escoltant els dimonis personals d'un desequilibrat? Comprant la seva música, l'estic ajudant o estic contribuint a que s'allunyi encara més de la cordura? M'estic rient d' ell o estic rient amb ell? Açò és música o circ?
Moltes preguntes sense resposta, així que tots a menjar-se un poc l'olla i a escoltar Daniel Johnston, a veure si em podeu ajudar en una de les grans qüestions de l'Univers: Açò mola o no mola?