El tren va arribar puntual a les 6.00 del matí. Jo portava les ulleres de sol ja a dins l'estació perquè no havia dormit i ja sabia que aprofitaria els 45 minuts de viatge per reposar una mica. Davant meu em va sobtar una jove d'uns 32 anys, vestit jaqueta, tacons, escot des d'una camisa de blanca amb ratlles blaves i un gran coll que li sortia de la jaqueta. Portava les ungles pintades de groc i no li quedaven malament, però el que més em va sorprendre és quan va obrir un llibre d'unes 500 pàgines i es va posar a llegir amb tota l'atenció d'un matí a les sis. El que em va sorprendre és el que li sorprendria a vostè: en el llibre, les pàgines estaven en blanc. El títol de la portada –de pell– hi posava: Blanc sobre blanc. Ella estava just al meu davant i el tren era ple, per tant, no podia veure en detall les pàgines blanques, però després de veure com es titulava, vaig pensar que potser eren lletres amb una mica de relleu d'un blanc crema. Em vaig posar a jugar amb el bolígraf entre els dits –el típic moviment on sembla que els dits també tinguin cervell i aquest pensi amb l'aire– i, com si fos per equivocació, el vaig fer saltar sobre el seu llibre –i sota el seu escot–. Em vaig aixecar tot disculpant-me i complint amb la meva missió de veure el detall del llibre. Completament en blanc, pàgines en blanc, no hi havia més misteri. Ella continuava llegint atentament.
Tal i com tenia programat a no sé quina part del meu cervell, em vaig adormir. Tot el camí fins al destí. Tot el camí d'anada i també el de tornada. Tot el camí d'anar i tornada tres cops. I just a les 12 del migdia em vaig despertar. Inquiet vaig mirar l'hora dissimulant la meva mala cara i beneint la idea de les ulleres de sol posades. Vaig mirar per la finestra tot adonant-me de les trucades perdudes que tenia de la feina. Em sentia molt estrany, era com si hagués dormit 9 hores al meu llit i que aquest s'hagués instal·lat sobre un vagó. Vaig desfer la mirada de la finestra per mirar endavant. Una noia de vestit jaqueta amb camisa blanca de ratlles i un gran escot seguia llegint un llibre en blanc. Bon dia. O bona nit.
En aquesta línia
que separa la matinada
dels teus ulls,
decideixo mirar endavant
i contemplar com es fa de dia
a la teva pell.
La ciutat no dorm,
però no crida,
pels carrers rellisquen
els somnis
com les meves llàgrimes
pel teu coll.
Voldria tornar
allà on t'esperava,
però l'espera no té espera,
i el passat és una estació
amb el rellotge
encallat.
PD: No et diré bona nit perquè et faré la nit, un dia canviant hores per somnis.