Era un deute que tenia de feia temps. Feia un any que m'ho demanaven, i a les passades Festes de Gràcia em van recordar que ho havia promès. I se m'havia oblidat. Ja veieu, estic fet un home de paraula. Però ha arribat el moment d'ajustar comptes amb els meus amics dels Aces High, els Fraggles i els heavies de Sant Lluís en general. Ha arribat el moment de xerrar dels Iron Maiden.
Precisament amb tota aquesta gent vaig anar al meu primer concert "a lo grande" al Palau Sant Jordi de Barcelona, a la gira del "Brave New World" dels Maiden. Record que fins i tot els teloners, els Spiritual Beggars (Stoner Rock psicodèlic) i els Entombed (Death Metal melòdic), que a tothom els van semblar mediocres (l'anterior gira aquest lloc l'ocupaven ni més ni menys que els Megadeth); a jo em van encantar. Em vaig comprar una camiseta que encara em pos, em van saltar les llàgrimes amb "Hallowed Be Thy Name" i en general, m'ho vaig passar bomba amb una gent que, en la seva majoria, no coneixia de res. I com va ser possible açò? Gràcies a la germanor que es crea entre els heavies, i en concret, entre els fans d'Iron Maiden.
Entrant en matèria, us explicaré breument la història dels Maiden. El grup va ser creat a finals dels setanta per Steve Harris, baixista i compositor, que el lidera amb mà de ferro fins al dia d'avui. Mesclant el rock dur amb passatges més propis del rock progressiu i afegint un toc d'irreverència punk, es van fer un nom a l'escena anglesa de començaments dels vuitanta, liderant un moviment creat per la premsa de l'època que es va anomenar New Wave Of British Heavy Metal. És a partir del tercer disc i l'entrada del cantant Bruce Dickinson (un autèntic home del Renaixement que, a més de fer vibrar estadis a tot el món, és pilot professional d'avions, lluitador d'esgrima i ha escrit un parell de novel·les de ficció) quan es converteixen en un grup massiu a tot el món, encadenant discos excel·lents amb gires mundials triomfals durant bona part de la dècada dels vuitanta. El dvd "Live After Death" és una bona mostra del poder de la banda en aquella època.
En acabar la dècada, l'inquiet Dickinson es començava a cansar de la disciplina fèrria de Harris, i entre la seva marxa a principis dels noranta i l'arribada del grunge (que com tothom sap va arrasar amb qualsevol cosa que tingués èpica, pompositat i solos de guitarra harmonitzats) van donar l'estocada final a la popularitat de la banda. Després d'això Harris va decidir fitxar el pitjor cantant d'Anglaterra (no vull ni recordar el seu nom) i amb ell van gravar dos discos que feien entre fàstic i pena. Com el "Virtual XI", on es mesclava el futurisme de còmic amb la temàtica futbolística (buf!).
En aquell punt, i ensumant-se que podrien acabar girant per sales durant la resta de la seva carrera, els Maiden van decidir recuperar el seu cantant per excel·lència (Dickinson, vull dir), a més del guitarrista Adrian Smith (que havia anat al carrer quan li havia comentat a Harris que no pensava que podria donar el 100 per 100 al grup. Pam. Fora); i es van embarcar en una gira massiva com les dels vells temps.
A partir de llavors i fins al dia d'avui, Iron Maiden s'han dedicat a gravar discos més o menys bons que, la veritat sigui dita, cada vegada li importen a menys gent; i a fer gires cada vegada més exitoses per tot el món on els és ben igual recrear el seu directe del 85 com tocar de dalt fins baix el seu últim disc i tocar mitja horeta de clàssics. Però és igual, els seus fans segueixen (seguim) acudint puntuals a cada cita amb ells.
I per què passa açò?
Senzillament, perquè els Maiden no són déus del rock'n'roll com els Led Zeppelin o els Stones. Ells són gent com tu i com jo, gent que va néixer condemnada a una vida mediocre, però que tenien un somni, i gràcies a la feina dura, la perseverança i molta sort van aconseguir fugir d'un futur gris i depriment. I ells són conscients de la seva sort: si mireu fotos promocionals seves al Google, us adonareu que sempre somriuen (o es nota que estan aguantant-se les ganes de riure), senzillament perquè estan agraïts de com els han anat les coses, i saben que si són a la posició on són és, en gran part, gràcies a la fortuna.
També és interessant revisar els documentals on es relata la seva carrera des dels inicis (que podeu trobar als extres d'alguns dels seus dvd's), quasi sempre a partir d'entrevistes recents amb els membres del grup. Realment, si agafes el guitarrista Dave Murray, li treus la seva cabellera, li poses un cabell grisós, curtet i amb incipient alopècia, i li poses una pinta de cervesa a la mà, tens un prototípic guiri del que té un xalet a Sant Tomàs i es passa les nits d'estiu a la terrassa del Peri menjant, bevent i passant una bona estona amb la seva família. Són gent normal, i en són conscients. I per açò era necessari n'Eddie.Si ets lector habitual d'aquesta secció, estic segur que saps qui és n'Eddie.
Però per aquells lectors diumengeros despistats, estem xerrant de la mascota dels Iron Maiden. Mirau si son "campechanos" que tenen mascota i tot! Com descriure n'Eddie? Es tracta d'una espècie de zombi amb cara de molta mala llet, el crani amb signes d'haver patit una trepanació i una pell que no voldries tocar ni amb pinces. Però tots estimem n'Eddie, el protagonista absolut de totes les portades dels Maiden (excepte un directe, crec). L' hem vist a l'antic Egipte ("Powerslave"), al futur ("Somewhere In Time"), controlant el mateix Satanàs com si fos un titella ("The Number Of The Beast") i fins i tot apunyalant la vertadera Donzella de Ferro, Margaret Thatcher ("Sanctuary", una de les seves portades més polèmiques i, per què no, tontes).
Els Maiden no comptaven amb un cantant sex symbol com Robert Plant o David Coverdale (els cantants de la banda han estat, històricament, més bé lletjots), ni tampoc amb un guitarrista virtuós-xuclacàmera de l'estil Steve Vai (els dos guitarristes de la banda, avui dia tres, sempre s'han repartit els solos i el protagonisme, passant així desapercebut el seu enorme talent). Aquí no hi ha individualismes, aquí el que prima és l'ego col·lectiu. Així que necessitaven una imatge de fàbrica i qui millor que aquest simpàtic mort en vida per il·lustrar discos, pòsters i camisetes?
Perquè aquesta és una altra: els concerts d'Iron Maiden són els únics on el 95 per 100 dels assistents duu una camiseta del grup que ocuparà l'escenari. He anat a molts concerts i açò no ho he vist a cap altre. El heavy metal en general té un alt component tribal, però és que aquí s'accentua fins a límits insospitats: càntics espontanis, abraçades efusives amb desconeguts, cervesa i molt, molt de respecte. Perquè els Maiden són com noltros, no ens fallaran i podem confiar en ells. Si ets amic dels Maiden, ets el meu amic.
Up The Ironsi fins d'aquí a dues setmanes!
@T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com