L'home era un rebesnét del faldiller més gran de tots els temps. Bigotut i de front estreta i no massa alt però estranyament atractiu. Com si els seus ulls d'un blau cristal·lí poguessin veure més enllà del que hom veu. Va entrar al saló on hi havia el piano vestit amb jaqué i corbatí i sabates de sola i camisa blanca de cotó de fil trenat. El piano era de fusta de noguer i les cordes de plata i estava cofat per desenes de retrats i estoretes de ganxet i marcs argentats. L'home es va mirar aquell pandemònium militar i matemàtic com qui no veu i va rondinar inintel·ligibles metàfores.
L'home estava embadocat en una de les finestres del saló quan la seva immarcescible esposa va aparèixer sense avisar ni fer soroll ni renou. Davant per davant de la finestra hi havia un bedoll malalt. Era divendres. Era el capvespre en què tota la societat benestant de la provinciana ciutat anava al teatre. L'home volia dir-li alguna cosa a la seva esposa. Aquesta ho va intuir. Anem que el carruatge ens espera, es va avançar a dir ella.
Al diable amb el carruatge.
Amor, què et passa?
N'estic fart. Em sents?
Ella no va dir res. Fart! va cridar ell.
Però, amor!
Quantes vegades he de dir que no vull veure més el piano cobert de retrats?
Un pardalet va aixecar el vol des de la fullaraca cremada que encatifava els peus del bedoll. M'escoltes? li va demanar ell. No va obtenir resposta. La immarcescible esposa havia desaparegut de la mateixa manera que havia arribat. Sense fer soroll ni renou ni avisar. Devia esperar-lo a la porta principal. En aquesta casa ja ningú no et fa cas, es va dir ell i va sortir del saló procurant tancar la porta sense fer soroll.
El piano era una obra d'art més que un instrument musical. No l'havia tocat ningú des de que el seu fill va marxar a la guerra i estava desafinat. El fill no va tornar de les trinxeres i les tanques de filferro i els camps enfangats i la seva immarcescible mare va començar a col·locar retrats damunt del piano. En conseqüència cada tarda de divendres abans de partir cap al teatre els dos esposos discutien sempre del mateix. Dels retrats i el piano. Era l'únic moment de la setmana en què els esposos es trobaven al gran saló. El lloc on antany escoltaven tocar el piano el seu fill. L'home sabia que si no ho llençava ell aquell manyoc d'andròmines, no ho faria ningú. Però necessitava el seu permís i consentiment i aprovació. Necessitava l'assentiment d'una flor desfeta per la tristesa. Ell no ho hauria volgut, va dir l'home.
Què és el que no hauria volgut?
Saps que no suportava que col·loquessis res damunt del piano.
Ets un cràpula i un insidiós i un bergant per dir-me el que em dius que saps que no vull escoltar.
No puc més. Per què insisteixes a negar-me la pau?
Perquè vull.
Per què? va xiuxiuejar ell. Però la immarcescible esposa tornava a estar massa lluny. Mai no es podia acabar una conversa amb ella. Mai no es podia concloure res. Sempre el deixava amb la paraula a la boca. Com si la paraula fos un pollet que havent fet niu a la gola hi restés immòbil malgrat el mim embogit de qui és mut i no ho sap.
L'home l'esperava darrere de la porta quan ella va entrar al saló. Era divendres. Quan la immarcescible va ser dins i va veure que ell no estava davant del bedoll malalt, es va girar nerviosa i el va descobrir rere seu. L'home va tancar la porta amb clau. Era una clau petita d'un color daurat ennegrit. L'home es recolzava contra l'emblanquinada fusta. Com tement que la seva petita esposa pogués desposseir-lo de la privilegiada atalaia i fortalesa. Ella havia adquirit un to de pell groguenc i translúcid i es tambalejava. Estava a punt de caure desplomada. La immarcescible palpava l'aire i intentava arribar fins a una butaca envellutada i rogenca com sang que hi havia a tocar de la finestra. Com si es tractés d'un cec de comèdia barata i antiga i en blanc i negre. Per què t'enfades tant amb mi, amor? va dir ella.
Per què m'enfado?
Sí.
Per què m'enfado?
Sí.
Perquè sento que amb tots aquests retrats sobre el piano que un dia va ser del nostre fill i amb el que ens alegrava amb la seva música només pretens ofegar la seva presència sagrada.
No és això i tu ho saps.
Vols enterrar-lo sota els retrats i no veure'l. Però ell està assegut a la banqueta i somriu. Jo el veig com et veig a tu. Està concentrat en cada compàs i en cada cop furiós a les tecles i en cada minúscula nota.
L'home va mirar al seu silenciós voltant. La immarcescible s'havia esvaït. Se n'havia anat una vegada més. Havia creuat les portes closes aprofitant la seva fantasmal i etèria naturalesa. Era ja al més pregon dels inferns on ni els sacerdots òrfics poden arribar. Saps, va dir ell, malgrat tot, malgrat els retrats i la teva ofuscació, el nostre fill està aquí. I sempre estarà aquí. Com tu. Perquè res del que tu puguis fer podrà esborrar la seva presència en el meu cor.