Síguenos F Y T I T R
The song remains the same

Em perdonaràs, però no sé què hi veuen en tu

|

A l·lots quin èxit ha tingut l'últim article sobre els incommensurables Iron Maiden! Gràcies a tots els que l'heu comentat tant per canals virtuals com en persona! Així dóna gust donar la tabarra sobre els meus grups preferits! Una vegada més: Up The Irons!

Entrant en matèria, que avui és diumenge i deu fer un dia fantàstic (ñe!), aquest article parteix d'un debat facebookero iniciat l'altre dia per Shanti Gordi, excel·lent teclista, apassionat de la música i lector il·lustre d'aquesta pàgina. Shanti demanava quins discos teníem a casa que ens feia vergonya ensenyar. En altres paraules, quins eren els nostres ocults plaers musicals, aquelles coses que ens agradaven però que ens sentíem culpables per agradar-mos. Se m'entén, no?
Va ser una distesa conversa virtual, on van sortir abominacions com Aqua, Chenoa, Revólver o Spandau Ballet, vam xerrar de quan dir que t'agradava Michael Jackson era motiu d'escarni, i fins i tot vam especular sobre la popularitat dels Nirvana el 1993. És fantàstic analitzar com canvia el gust del públic general, com hi ha gent crucificada perquè sí i com hi ha vaques sagrades intocables que t'han d'agradar caigui qui caigui.

(Per cert, el meu guilty pleasure particular són els Astrud. Sí, són snobs, moderns-repelents, dolents a rabiar, però tenen un pasdoble que es diu "Hay un hombre en España" que m'encanta!).

Amb la conversa en marxa, em va venir al cap fer la proposta inversa: quins grups o artistes consagradíssims no hi ha manera que t'agradin? A jo em passa amb molts, i afortunadament en alguns casos m'he esforçat i el resultat ha estat satisfactori. Ja us vaig contar que fa uns anys tenia una mania totalment irracional cap als Radiohead que vaig superar i ara som una persona un 4 per cent més feliç i un 6 per cent més intel·ligent (o almenys m'ho sembla a jo). Fa temps em va passar una cosa semblant amb els Who. Em vaig comprar un recopilatori en cd, i allà només sentia música massa crua (a la primera meitat) o massa pomposa (a la segona). Però em vaig obligar perquè eren els Who i eren uns clàssics, em van acabar agradant molt, i fins i tot vaig anar a Madrid a veure'ls en directe (al que quedava d'ells, s'entén) i el record com un dels concerts de la meva vida.

Però hi ha coses que encara, quan m'estic atracant perillosament a la trentena, se'm resisteixen. Allà van uns exemples (i que no se m'ofengui ningú eh?):

U2: Entenc que han romput motlles al Pop. Entenc que el seu guitarrista té un estil únic i una forma d'apropar-se a la guitarra també única. Entenc la seva enorme influència en grups que m'encanten. Entenc que algunes gires seves han revolucionat l'escena mundial via innovacions tecnològiques. I a més s'enduien de teloners a grups com Ramones o Public Enemy. Però totes aquestes coses canvien quan escolto l'intro de "With Or Without You", o aquella d'"Un, dos, tres, catorce" m'entrin ganes de llençar-me a un estany ple de piranyes, perquè almenys mentre em devoren viu no sentiré la veu de Bono.
(Toma.)

DIRE STRAITS: El grup de Rock preferit d'aquells a qui no els agrada el Rock. El guitarrista preferit dels guitarristes de l'escola CEAC. Aquest tio ni canta, ni toca, ni sap fer cançons com Déu mana! Quan dura "Sultans Of Swing"? 17 minuts? I aquell tema, "Money For Nothing" (dedicat als Mötley Crüe, per cert) comença així mig canyero, però ràpidament es converteix en un conyàs marca de la casa. Mark Knopfler ja pots anar fent gires amb senyores com L'Emmylou Harris per guanyar-te el nostre respecte, que a jo no m'enganes, bergant!

THE VELVET UNDERGROUND: Aquest no és tant conegut com els de més amunt, però entre els cercles modernikis és pràcticament intocable. Es tracta del grup de Lou Reed i John Cale, apadrinat per Andy Warhol i integrat dins l'univers de la seva Factory. El seu primer disc "The Velvet Underground And Nico" (el famós disc del plàtan) es va editar el 1967 (l'any del "Sgt. Peppers") i es considera l'antecessor del Punk, el Rock Alternatiu, l'Art Rock i Qualsevol Cosa Moderna i Molongui. Potser ho és però a jo m'agraden les cançons i aquí d'açò poca cosa. Temes senzillets interpretats amb malaptesa i vagament produïts és el que trobem. No se li nega la seva importància històrica però a jo no mel regaleu per Nadal. El primer disc dels Ramones o, sense anar més enfora, el "Transformer" de Lou Reed li donen uns quants milions de voltes a aquest artefacte que put a artístic pels quatre costats.
(Però si un vinil no té costats! És una circumferència!).
(Bé, ja m' enteneu...)

MILES DAVIS-KIND OF BLUE: Reconec que aquest no és exactament el meu llenguatge i que potser no li he prestat l'atenció que es mereix però buf és veure la portada i entrar-me son... Temes instrumentals llargs, lànguids, que a penes canvien d'acord i que es basen en una novetosa (anys 50) tècnica d'improvisació basada en alterar les escales sobre un mateix acord per aconseguir nous colors melòdics. Si l'escoltau i descobriu totes aquestes coses meravelloses, m'ho contau per email que jo mentres me posaré un cd dels Mötörhead.

DAVID BOWIE: Aquí he d'al·legar raons totalment personals. Som del Barça, de la Coca-Cola, i d'Alice Cooper, i quan algú xerra de Bowie com a gran pioner del rock teatral i patapim patapam, em comencen a entrar els nirvis i comença una verborrea imparable sobre la vida i miracles de n'Alícia. Li hauré de prestar atenció, ho promet.

BRUCE SPRINGSTEEN: Em sembla que aquesta situació no durarà gaire més, però no sé què passa amb Bruce Springsteen. Jo no li veig gran cosa. Però ja us dic, fa uns mesos vaig veure la seva actuació al 25 aniversari del Rock'n'Roll Hall Of Fame i em va agradar prou. Així que estic considerant sèriament la futura possibilitat de comprar-me algun cd seu en els propers temps. Però clar, et venen el "Boss" (quina ràbia fa açò de "Boss", no?) com un autèntic rocker amb aquells texans, camiseta i Telecaster i tu, entusiasmat, escoltes un tema amb el prometedor títol de "Born In The USA". Açò ha de molar sí o sí. I què et trobes? Un punyetero riff de teclat, una bateria vuitantera en el pitjor dels sentits, i un senyor cridant confuses proclames pacifistes. Buf, quina decepció.

I no, no comencem a xerrar dels fans d'en BrutsEsPitsTinc!. Quina fauna! Fins d'aquí a quinze dies!

Lo más visto