Em desperto amb un esglai per estrebades sobtades a la meva cabellera i la neguitosa sensació de cossos vius que em vigilen i roden al meu voltant, sobre el sostre d'una cabina en marxa del telecadira de Montjuïc. El Sol que em llepa la pell adormida és èxtasi de boca oberta al bell mig del cel i arrabassa remors de gent, sirenes greus de ferris i transatlàntics i xiscles de gavines. Em costa alçar les parpelles, el sopor on restava submergida em vol arrossegar un altre cop a l'estat de coma imperceptible que m'ha deseixit de tot dolor, [She confessed her love to me/Then she vanished on the breeze/Trying to hold on to that was just impossible], filigranes tatuades per les papallones electròniques en l'ànima que mai recordo de tancar-te a pany i clau.
Sento el soroll rònec que destil·len les politges de transport i parrupeigs de coloms, com aletegen alguns d'ells al voltant meu sense témer els moviments estroncats i dropos del telefèric, buit de passatgers. Alguns ocells vagarosos estiregassen el meu cabell cercant el que ells creuen insectes saborosos de la brutícia: sospito -ja no dono per massa més- que són les últimes papallones electròniques que no han pogut marxar amb les seves companyes i intenten alçar el vol, enredant-se encara més. De tant en tant, quan els coloms aconsegueixen caçar-ne una, esclata un espetec i s'esbrava una revolada d'ensurt, però els ocells golafres no escarmenten i de seguida tornen a picotejar-me el cap. Bé, tampoc fan massa mal; és agradable i tot. Amb un ull mig obert, veig el manillar de la velo penjim-penjam del sostre de la cabina per un ancoratge lligat amb una cinta i un parell de mosquetons posats amb seny i eficàcia. Un pessic de lluïdesa m'empeny a la conclusió que l'has lligada tu, perquè segueixi acompanyant-me en aquest viatge de circuit infinitesimal. Intento alçar-me a poc a poc, morta de set de dormir i de son líquida, però no tinc prou esma ni forces, i la cabina trontolla un poc massa. Un esgotament hivernal m'aclapara el cervell i atenalla les meves extremitats i em rendeixo, sense canviar de postura. Els ulls vigilen per jo com tot es va empetitint i inesperadament allà et retrobo, a peu de terra, i més que sorprendre'm em ric amb ràbia d'embriaguesa. Des del teu esguard d'ulls prims i atents ressegueixes el retall del meu cos estirat sense vertigen, mentre la cabina no acaba d'equilibrar-se amb el pes de ploma de la velo, que confiada i distreta xiula amb el ring-ring del clàxon metàl·lic els Rollings, Anybody seen my baby/Anybody seen her around /Love has gone and made me blind /I've looked but I just can't find /She has gotten lost in the crowd. Intento atrapar la teva timidesa amagada en hiperactivitat, mantenir-te estàtic en els estrets espais d'entre els meus dits fent-me la il·lusió op-art que ens podríem tocar. Però una vegada més te m'escapoleixes entre sístoles i diàstoles en direcció a la porta de circuits de commutació NOT per on sempre marxes, negant la lògica d'una variable que no t'atures a calibrar... Salty tears /It's three in the afternoon /Has she disappeared /Is she really gone for good i per dir-nos adéu, em regales a les alçades un xiuxiueig a cau d'una orella-ara l'altra, corbes sinusoides saltant el pont amazònic del meu clatell ("...Som... aquí..."), transformades en un calfred de pedra foguera que confonc entre la teva boca i el Sol.
I en un arranc de consciència instintiva m'endinso en la teva pròpia veu per dir-te que desitjaria que estiguéssim junts en aquest mateix instant immesurable, incommensurable, immutable, inimitable (impronunciable en la brevetat física que ens separa a tots dos): principi i final i principi d'un sol tacte imprès a dos cossos amb afecte franc ex-temporani. Imputable a tots els efectes a les nostres accions i reaccions i percepcions. I m'assegures que tu també i arronses la boca admetent la teva debilitat, tanques els ulls i prems els llavis en un somriure trencat, traït per la teva memòria entremaliada que també vol jugar amb la meva. Anybody seen my baby /Anybody seen her around /If I just close my eyes/I t'abandones i assaboreixes amb tast agredolç una nit que ens costava que fos matí /I reach out and touch the prize /Anybody seen her around... Perquè tot es va convertir en intangible intel·ligible impalpable? Lost, lost and never found /I must have called her a thousand times/Sometimes I think she's just in my imagination. Tot era absurdament real fins que començaren els salts de trapezi sense xarxa sobre les ales d'un Tupolev Ty-144 a ple vol, ara tu ara jo, i les nostres rialles compartides es tenyiren d'un sorprenent matís final de dolç picant: sabien a cacau pur amb xili.
Serà deliri, perquè per fi accedeixo a la son de petroli dels que mai recorden els malsons, i el brunzit de les papallones cibernètiques [now I am ready to close my eyes/and now I am ready to close my mind/and now I am ready to feel your hand/and lose my heart to the burning sands] ja s'apropa per endur-nos ben lluny, a la velo i a jo.
Amic e amat, em vaig quedar sense explicar-te contes inventats al pas, em vaig quedar amb gana de mirar-te més als ulls teus de rialla pura, em vaig quedar sense sentir què era agafar-te la mà. I la broma imprevista enyorada atraient que ets tu, i jo, ja no riem. Tan fàcil que ens era.