Hivern, a les vuit de la tarda, en un port qualsevol de la ciutat que vulguis somiar. Una noia d'uns trenta anys caminava sola al moll, mirant els vaixells com arriben, com marxen. Jo simplement passava per allà i la vaig veure somrient mirant-se a l'aigua –amagant un secret feliç que el món no sabria mai i que només ella gaudiria–. Feia molt fred i portava un gorra blau marí que li deixava entreveure uns cabells negres com els seus ulls. A la mà, una càmera fotogràfica i sota el braç, una maleta de pell –color marró fosc– on semblava plena de papers. Em va veure com la mirava, i em va demanar si li podria fer una fotografia allà, amb el fons del port. Em va indicar que "tiraré uns papers que porto a dins la maleta i vull que no deixis de disparar perquè es pugui veure com el vent s'emporta aquestes pàgines". Així va ser, els papers es van escampar pel port, van caure a l'aigua i amb la poca llum que hi havia es perdien en la foscor. Vaig disparar com si es tractés de simular un vídeo ajuntant totes les fotografies posades una rere l'altre. Quan li vaig entregar la càmera per acomiadar-me, em va sorprendre dient "ara et toca a tu".
Em va proposar de si em faria res deixar-me fotografiar. Així va ser. Recordo que marxava un veler a la vegada que va fer el clic. Em va donar les gràcies i em va convidar a passejar pel moll. I així ho varem fer, ella no parava de tirar-me fotos a les mans i als peus sense parar de caminar i de parlar. De cop, va començar a ploure –un element important perquè la història vagi cap on li toca– i ens vam cobrir en un cafè que estava obert.
La finestra donava al moll i encara vèiem com marxava aquell veler. No li vaig preguntar que hi posaven aquelles pàgines, però va ser ella qui em va treure de qualsevol dubte: "els temps no s'atura, i hi ha vegades que cal aturar-les i dir-li: comencem a comptar de nou".
Passes lentes
per la càmera ràpida
de la rutina.
Arribes com una fotografia
del passat, aturant
les persianes que es tanquen.
Calles,
escoltes,
parles,
exigeixes,
menteixes,
m'agrada,
inventes,
somies,
dorms,
copulem,
cafè,
solitud
acompanyada,
marxes,
tornes,
abraçades,
calma,
nervis,
muts,
sentim,
ens sentim,
i només,
vivim.
marcriera@benmirat.net
PD: Quan tot sembla que marxa per on has obert la porta, hi ha una finestra que s'obre, milions de mirades entren a l'habitació per dedicar-te un somni, només pels teus ulls.