Sílvia Munt és el nom propi d'una gruixada trajectòria plena de reconeixements dins l'àmbit nacional i internacional. Posseïdora de varis "Goyas", l'actriu i directora catalana admet que això dels guardons és un estímul que dura 2 ó 3 dies. La resta és feina, i la seva és prou important. Primer davant la càmera, i des de fa una dècada dirigint cinema i teatre en una industria plena d'homes que, diu, haurien d'aprendre més de la sensibilitat femenina.
Com planteja les Jornades Formatives de Teatre del Cercle Artístic?
Doncs parlarem de "L'autenticitat en la interpretació del treball de text". És un títol una mica complicat que vol resumir el contingut de la sinceritat que cal en la interpretació. Després d'una petita xerrada (el divendres dia 12 de novembre) sobre l'evolució de la interpretació lligada a l'autenticitat, el cap de setmana (13 i 14) començarem un taller fonamentat en tres textos que he escollit: un de Txèkhov; "Morir", Premi Born de Sergi Belbel i un que encara estic per determinar. Es tracta de veure el grau de sinceritat que necessitem perquè una actuació sigui convincent.
Aquest grau de sinceritat, hi manca en el món actoral?
No perquè precisament és una de les característiques base que es requereix a la professió. Encara que depèn de cada gènere. No és el mateix un musical que una comèdia o un falset, cadascú d'ells demana una interpretació diferent. Avui als actors se'ls demana la màxima sinceritat possible a l'hora de transmetre l'emoció dels personatges. S'ha de deixar constància d'aquest canvi, que marquen sobretot primer Txèkhov i després Strasberg.
Quina és la clau per a fer-ho? Com expressar sentiments llunyans i dramàtics que malgrat no viure'ls s'han d'interpretar per exigències del guió?
Hi ha cursets i preparació física a l'abast de tothom, i cadascú té el seu mètode. Però crec que l'actor ha de tenir una capacitat de comprensió i de saber-se ficar en la pell del personatge que està interpretant. En aquest sentit, hi ha gent que necessita d'un treball més intel·lectual, o d'altres més físic, per arribar al paper demanat pel director. Després, és clar, hi ha persones més permeables que d'altres, i que no entenen de fronteres o problemes per entrar dintre d'una emoció determinada. Tots podem entendre gairebé quasi totes les emocions, les haguem viscut o no. És com aquell que diu que ha d'interpretar a una monja missionera... doncs no cal anar a Àfrica, sols hi ha que entrar a la seva mentalitat. La interpretació es basa en un acte d'amor cap a l'ésser humà i d'enteniment del seu comportament.
Per molt que un intèrpret es prepari acadèmicament i s'esforci, si un no té fusta d'actor és impossible que arribi lluny?
En aquesta professió no t'has de plantejar arribar lluny, perquè llavors romandràs frustrat sempre. Aquest ofici es fa pel que t'aporta, pel que et diverteix i perquè creus que pots ajudar-te a tu mateix i als demés fent aquesta feina. És totalment vocacional i entra dins el mecanismes del plaer de fer-la i de comunicar-te amb els demés. Si no tens això i un mínim de flexibilitat amb la teva manera de pensar i de ser, més val que no t'hi dediquis. L'actor, contrariament al que es pensa, potser és egoista però també és molt generós perquè ha d'estar continuament obrint-se a carn viva damunt l'escenari. Ara que sóc directora veig més clar com els intèrprets es tiren del precipici i com estan oferint coses, ensenyant les seves misèries i la seva part més íntima. Aquesta passió de despendre's de tu mateix i entrar en un altre és una facultat que s'ha de tindre molt innata, sinó la feina es fa ingrata i difícil. Conec bons actors de teatre vocacionals que estan poc pendents del triomf o de la fama; i funcionen amb el plaer d'introduir-se en el sentiment d'altres comportaments humans. Despullar-te de la teva pell, com una serp, i ficar-te a la d'un altre és magnífic. I això és al marge d'on puguis arribar a la teva carrera.
A vostè l'ha ajudat molt allò d'estar en el lloc adequat en el moment adequat?
Sí, en aquest sentit he tingut molta sort. Sols tenia 23 anys quan em van dir de fer "La Plaça del Diamant", era molt jove i de seguida vaig entrar per la porta més gran fent un personatge molt potent, immens i meravellós. Un projecte que a més va rebre molts premis. Aquestes coses sols passen un cop a la vida. Fins aleshores m'havia preparat fent dansa clàssica i contemporània a la Royal Ballet de Londres, vaig estudiar Psicologia i ja era actriu de teatre. Tenia un bagatge, però segurament si no hagués estat per "La Plaça del Diamant" la meva carrera no hagués sigut la mateixa.
De fet va començar ballant, és ben curiós...
Sí, però tampoc m'hi volia dedicar a la dansa. Volia ser psiquiatra o psicòloga, i som actriu, ja ho veus. Però mira crec que tot està lligat, per mi tot són formes de comunicar-te amb els demés, ja sigui a través de la paraula, del teatre, la dansa o la psicologia. Són diferents mitjans que persegueixen el mateix.
Rere una dècada com a directora, la professió es mira diferent des de l'altra costat?
Sí, es veu diferent. La direcció m'aporta molta llibertat. Poder fer el meu projecte amb les meves maneres de veure el món m'ha fet molt feliç. Tot plegat m'ha donat un punt de creativitat que ha sigut molt terapèutic. Estic molt contenta d'haver fet el pas perquè era el que necessitava en aquell moment i amb el que ara sóc feliç.
Deu fer gràcia veure ara els actors a les seves ordres.
(Riu), bé més que gràcia em fa molt de respecte i disfruto moltíssim. Penso que els despullo bastant, o al manco és el que em diuen ells. Pots ajudar millor quan has passat per les mateixes situacions i preguntes que els actors. Els directors estan per ajudar als intèrprets i per a que tot flueixi, i em fa molt feliç poder-ho fer.
Vostè que ha treballat tant a l'estranger, fora es tracta millor els actors que aquí?
Per la meva experiència a Holanda i França veig que el tracte és similar, però el que sí que és diferent és si comparem el nostre país amb Anglaterra o França; allà tenen una gran estimació pels seus actors i el seu cinema. Al marge de cada treball que facin els defensen moltíssim. En canvi a nosaltres ens costa estimar lo nostre.
I per què es recolza més el cinema de fora?
Aquest fenomen ve de quan abans es detestava el cinema espanyol per una sèrie de determinacions sociopolítiques, i malgrat que això ha canviat fa molt de temps encara ens costa. Crec que té a veure amb la idiosincràsia del nostre caràcter. Ens costa molt poc admirar el que fan els demés i ens costa molt admirar el que fan a casa. Tenim un problema i és que ens fa pudor expressar les nostres emocions.
Després estan els que diuen que el cinema català és europeu i que l'espanyol no.
Aquestes generalitzacions són falses. Sí que és veritat que el cinema català està despuntant en projectes molt innovadors i originals, però els millor creadors del cine espanyol han arribat per tot arreu, sols cal fer una mica de memòria. Aquí sempre passa el mateix, que per salvar a uns ens hem de carregar als altres. Ni estan tots els que són, ni són tots el que estan. Les generalitzacions són sempre una gran mentida.
Per què les directores ho tenen més cru que els homes?
Bé, crec que actualment ho tenim tots molt cru en general. El cinema ha fet un canvi brutal. Ja no és l'esport majoritari que era. La gent es baixa les pel·lícules i en el millor dels casos les veuen llogades a casa seva. Tot això composa un canvi de distribució molt gran en la industria. Estem a una època complicada, així i tot és l'espectacle on més es consumeix. D'una manera o altra tothom vol veure una pel·lícula cada setmana. El cinema està molt viu però està patint una crisi de finançament. Cal posar un ordre. Respecte a les directores crec que som un 7 per cent de dones que dirigim, però a nivell de guardons tenim un alt percentatge la qual cosa vol dir que no fem ximpleries! Així i tot, duim el mateix retard que duim als altres oficis. Portem 50 anys de revolució però encara l'estem fent, ens falta molt. A més tenim altres tipus de dificultat com en la comprensió dels temes. Per estadística les dones som el 51 per cent de la Humanitat i en canvi moltes vegades som criticades per una mentalitat d'home. Partint del moment de la comprensió d'un guió del que, pejorativament, poden dir que és massa femení o romàntic, i potser ells haurien d'aprendre d'això. Per exemple, a les comissions d'avaluacions de projectes la majoria són homes i tal vegada no entenen tan bé l'univers femení. En aquest sentit hi ha un fet comparatiu discriminatori, i ja no en parlem de la crítica..., tot i que a aquesta estem tots sotmesos (riu).
Posseïdora d'una trajectòria plena de premis: els guardons li donen més tranquil·litat o responsabilitat a l'hora de treballar?
Durant una setmana et donen una mica de tranquil·litat en el sentit de que la gent reconeix la teva feina i això ajuda en un ofici tan arriscat on sempre s'està criticant als que tenen i als que no tenen premis. Però clar açò dura una setmana. En aquesta professió sempre et sents com si cada vegada comencessis de nou i sempre penses que aquesta vegada no l'encertaràs. Forma part de la inseguretat de ser actor. És un ofici molt cabra!
No serà dels actors que té els "Goyas" al lavabo?
No home!, al lavabo no, però reconec que tampoc els tenc al menjador. Són una estanteria i d'altres premis estan guardats, per qüestió estètica, perquè són horribles!
Quins projectes està arrodonint actualment?
Acabo de cloure el rodatge d'una nova tv-movie que es diu "Mar de plàstic" i que d'aquí uns mesos s'estrenarà a TV3. Després es veurà a la resta d'autonòmiques. És una història sobre immigrants que succeeix als hivernacles d'Almeria. I ara mateix estic treballant en la meva pròxima tv-movie i en la propera pel·lícula de la que ja tenc ganes de treballar-ne el guió, ja que han passat 3 anys des de la meva darrera pel·lícula de cine ("Pretextos"). A més, estic amb 2 ó 3 projectes de teatre com a directora de cara al curs que ve.
Déu n'hi do!, està ben enfeinada.
Sí, del que es tracta és d'estar enfeinat amb deu coses perquè almenys t'en surtin dues.
Per què ha trigat tant a fer una nova pel·lícula?
Per manca de temps. Després de "Pretextos" em va sorgir l'oportunitat de fer la tv-movie "Bajo el mismo cielo", i després vaig empalmar amb la direcció de l'obra de teatre "Una comedia española" i "Cap al tard" de Santiago Rusiñol al Centro Dramático Nacional i al Teatro María Guerrero de Madrid. I no he pogut acabar el guió...
I ja pot tenir vida social?
Tinc poca vida social. Sóc mare de tres filles i estic ficada amb molta intensitat a la meva feina i a la meva vida familiar. I amb el temps que em queda vaig a veure cine i teatre, però mai el dia de l'estrena perquè no m'agrada gens. M'estimo més anar-hi de manera anònima i quan ja tots els actors estan tranquils.
No li agrada l'espectacle glamurós que acompanya les estrenes?
Uf!, el faig quan no em queda més remei, per anar a recollir un premi o per donar-li amb un altre. Llavors et poses el més guapa possible i hi vas, però aquest tipus d'actes els tinc que fer a comptagotes perquè si no em saturen. Som especialista en escapar-me dels llocs, sempre que puc marxo de la festa corrent, sóc com la Ventafocs (riu).
Té ganes de venir a Menorca?
Sí, sóc una enamorada de les Illes. A més ara després d'acabar el rodatge estic en una època de tranquil·litat. M'encanta Menorca i la sensació que es té a una illa. I ara amb les jornades, m'agrada poder ensenyar lo poc o molt que sé.
Com valora el Premi Born?
Està molt bé que s'incentivi la dramatúrgia. És el que ens fa falta perquè no som res sense un guió o una obra. Aquest tipus d'iniciatives fa que cresquin i es valorin els dramaturgs com a mares de la criatura, en definitiva, de tots nosaltres.