L'últim cafè va ser de comiat, sense silencis per no posar-nos incòmodes, però no vam poder aguantar les ganes d'acomiadar les nostres pells, i la gespa estava humida però a tu t'agradava, fins i tot, quan van passar aquells homes grans i ens veien, encara cridaves més. No et trobo a faltar però faria el que fos per tenir-te aquí, no ho entendràs mai, ni jo t'entendré mai, i què? no passa res, o potser passa de tot, en el nostre etern dubte existeix el nostre desig.
Agafo el cotxe, són les cinc de la matinada. Obro la llibreta que t'has deixat, a l'atzar elegeixo una pàgina que em diu on he d'anar. Així ho faig, vaig cap a una botiga de xocolata, la primera feina que vas tenir. Arribo a un poble molt petit, tothom em mira com si fos el que sóc, un foraster. Arribo a la botiga, en el seu lloc hi ha el mateix negoci però diferent, ben pintant, amb nous mobles dels que hi ha a la fotografia de la llibreta. Una dona molt gran i una noia molt jove estan parlant. M'imagino que t'estic mirant com comencen a treballar, però ja fa anys que no sé res de tu, no sé on ets ni on pots ser, jo he decidit no agafar la maleta per marxar més lluny que mai.
Entro a la botiga de xocolata, la veu de l'adolescent em sona familiar, parla igual que tu, em diu que què vull, quina pregunta: que què vull? la xocolata més antiga que tinguis, li responc. No em pregunta més i em dóna una "tableta" de xocolata negra.
Vaig a la plaça del poble on es veu tota la vall, en provo un tros. De cop, et veig al banc del costat, t'acostes a mi, miro de nou el paisatge, comença a ploure i està tot nevat, et segueixes acostant sense dir res, m'abraces, t'adorms als meus braços i ploro.
Arribes,
quan menys m'ho espero,
quan menys t'ho esperes,
em dius el que no m'has de dir,
t'escolto el que no t'he d'escoltar,
ens toquem com no podem,
fins i tot, ens mirem
i guardem la mirada
per la matinada,
per quan marxem
i no ens diem adéu,
per quan tot torna a començar
quan encara no ha començat.
marcriera@benmirat.net