Un dia, quinze minuts abans de partir cap a casa, a l'aula de 4 anys del CP Francesc d'Albranca va aparèixer un objecte misteriós amagat davall d'una tela negra. Així començava l'aventura que ha portat aquest grup de fillets i de filletes des Migjorn Gran a fer un caramull d'experimentacions i descobertes, un projecte de feina amb el què han treballat l'educació plàstica, les matemàtiques, la lectoescriptura, la psicomotricitat fina... però també, les emocions i les sensacions. Aquell primer dia, i mantenint l'intriga, els alumnes van iniciar una conversa; què deu ser, quin volum té, quina renou fa? No seria fins ensoldemà, que el misteri quedaria resolt.
La gran carabassa que va entrar a l'aula a principis de curs ha estat l'excusa a partir de la qual, els alumnes han descobert un trosset més de món. L'emoció continguda i la pluja d'idees i suposicions davant la carabassa encara amagada davall la tela, va ser el primer pas. Idees entrellaçades, hipòtesis, sensacions empeltades... l'esperit científic va començar a guaitar augurant unes setmanes de treball interessant i divertit. Una de les primeres activitats que el grup va fer en tenir-la al descobert va ser pesar-la. 35 quilos! Més que qualsevol dels infants, que mesurats amb la mateixa bàscula pesaren entre 14 i 20. Posant color a una gràfica comparada, els fillets i les filletes van començar a treballar amb els nombres. També van fer dibuixos al natural, amb cera i aquarel·la líquida, copiant-ne el color, la forma, la textura. Els primers dies, l'enorme carabassa va ser un element més de l'aula, amb el que els alumnes s'hi van relacionar amb curiositat. El contacte físic va ser una de les millors eines de descoberta. Abraçant-la, alguns van practicar fins i tot l'equilibri.
Els alumnes de 4 anys van convidar els seus companys de cicle a veure-la, i compartint l'experiència amb l'escola, es van enterar que els alumnes de sisè també feien una feina amb carabasses. No van perdre l'oportunitat de visitar-los i de veure, que de carabasses n'hi ha de molts de tipus i que donen peu a fer diferents activitats.
A l'aula de 4 anys, va arribar el moment d'obrir-la. L'expectació i la dificultat que va suposar van venir seguides de moments d'experimentació fabulosos. L'olor, el tacte, el color... un univers sencer on ficar-hi les mans. La van tenir oberta uns quants de dies, observant com el pas del temps la feia canviar. Mentrestant, amb carabasses seques més petites, els fillets i les filletes van fer feines manipulatives d'on en sortiren uns mòbils amb peces enfilades que ara pengen a l'aula. El projecte avançava, mentre la carabassa es començava a podrir.
Abans que fos massa tard, el taller de cuina va ensenyar als infants una de les possibilitats culinàries de les carabasses. Trossejada, mesclada amb sucre i unes tallades de meló, cuita a foc molt lent durant quasi 8 hores, l'enorme carabassa es va transformar en una confitura boníssima, que tots es van emportar a casa, amb pots de vidre petitons i cartells fets per ells mateixos. Les pipes seques també van ser una altra gran novetat. Els fillets i les filletes van aprendre amb paciència com obrir-les.
El projecte no acabava aquí, quan van tenir la carabassa buida, hi van col·locar una espelma dins. Després, per tal d'aprofitar fins al darrer gram dels 35 quilos inicials, amb els alumnes es va programar una sortida. Quin animal es podria menjar les restes? La resposta la van trobar a l'hort del conco Lluc i la tia Neus, família d'en Marc, on van anar d'excursió, poal en mà, acompanyats en tot moment per en Miguel, policia local del poble. A l'hort, els ànecs van ser els qui van gaudir del regal. Allà, els fillets i les filletes van xalar amb la resta d'animals que hi havia; gallines, bens i un cavall van multiplicar l'emoció de tots.
Les converses que us reproduïm a continuació, són una petita mostra de com han viscut el projecte aquests alumnes. Trobareu l'experiència documentada al blog de l'aula que duu per nom "dequatreacinc".
Converses
22 de setembre de 2010
Avui matí m'he trobat a la farmaciola de l'escola una cosa molt grossa i misteriosa. Està tapada amb una tela negra i sembla que no la podem destapar, perquè no sabem de qui és ni què hi fa allà. Es conco d'en Jhaíro m'ajuda a transportar-la a la classe. És molt feixuga! Encetam una conversa per veure si esbrinam res.
ULRIKA: A veure si et renyen, Assumpta, per tocar-ho sense permís…
MARC: Se podrà tocar?
ASSUMPTA: Què us sembla que pot ser açò tan gros i tan feixuc?
AILANI: Pot ser que serà un "muñeco".
ULRIKA: Que es molt pesat?
JHAÍRO: Jo li donaré un punyada
BOSCO: Eh!! Així no se tracten ses sorpreses!
MARC: Què hi ha de dins?
ASSUMPTA: Ja us he dit que jo no ho sé. Què trobau que podria ser?
SARA: "Es un hombre"
ULRIKA: Jo tenc por...
AILANI: Jo també tenc por.
BIEL G: Tenc por...
ASSUMPTA: Podria ser un home? No s'ha mogut per res...
ALGÚ: Sí. Té un llombrígol.
ULRIKA: Que és una bolla d'arena...? O una pilota fluixa?
MARC: (La toca) Sí! Aquí hi ha un clot!
JHAÍRO: És una carabassa.
BOSCO: Un tros de pedra.
GUILLEM: Una bolla del món.
MARC: Una tómbola.
JHAÍRO: Un cranc.
Els explic que si ho tocam un poc potser tindrem més informació. Quina textura té? Fa renou? Podem olorar-ho...
GUILLEM: És un tambor. O un lleó!
JHAÍRO: És un dinosaurio...o un hipopótamo..
MARC: Trob que fa olor d'arena.
Na Sara s'hi torna a atracar. Vol tocar-la de nou per comprovar les seves sospites. Ella trobava que hi havia un home amagat.
SARA: Es como una mano. Ai! Me ha mordido!
L'ambient es comença a caldejar i tot és tan emocionant que ja es pensen que algú o alguna cosa els ha mossegat. Els explic que demanaré a na Roser si demà podem destapar-ho per veure què és el que realment hi ha a sota la tela. Ja és hora d'anar a casa i partim amb la intriga i la il·lusió de voler resoldre aviat el misteri. Alguns no han dit ni paraula; s'han limitat a observar i a fer les seves hipòtesis mentalment. D'altres han imaginat fins tan lluny que tenen un embull al cap. Haurem de ser pacients i esperar a demà.
23 de setembre de 2010
Aquest matí encara hi havia aquell objecte amagat sota la tela negra. Repescam la conversa que vam deixar a mitges ahir:
ASSUMPTA: Hi heu estat pensant en què podia ser açò? Ho heu explicat a les vostres famílies?
AILANI: Jo crec que pot ser una tortuga.
ULRIKA: Un escarabat.
AILANI: A veure si és una tonteria...?
BIEL C.: Un tronc molt gros.
BOSCO: Un tros d'arbre romput.
AILANI: Jo crec que és una pilota.
ULRIKA: I si és una pilota de futbol gegant?
ASSUMPTA: Voleu que ho mirem? Na Roser m'ha dit que sí que ho podíem destapar...
MARC: (M'ajuda a tocar-ho i a destapar-ho) Deu ser una carabassa que està podrida?
ASSUMPTA: Una carabassa que està podrida?
MARC: Jo he tocat un carabassa que està per aquí a baix...
LLUC: ( Que havia estat totalment en silenci durant la conversa d'ahir i molt a l'expectativa avui matí) Jo ja ho sabia!!
En descobrir per fi que es tracta d'una carabassa enorme tots esteim molt contens i la tocam i la investigam.
ASSUMPTA: Sabeu què hi ha dins de les carabasses?
BOSCO: Pepitas!
BIEL C: No! Pepitas no! Jo crec que hi deu haver pepinillos a dins. A jo m'encanten els pepinillos.
ASSUMPTA: Com ho podríem saber?
AITANA: Amb un ganivet ho podrem veure.
MARC: Ses pepinillas només estan dins els melons i són els pinyols.
ULRIKA: Jo trob que sí que hi ha pepinillas.
MARC: No! Aquí dins només hi ha carabassa. Mira, Assumpta, és del color del lleó. Què podem escoltar la cançó d'en Leo Lioni?
(En Marc ha anat relacionant un munt de coneixements i mesclant-los sense voler. Del color de la carabassa al colors dels lleons de plàstic que tenim per jugar. I de la paraula lleó al nom propi de Leo Lioni, que no és cap cantant sinó l'autor dels llibres "El petit groc i el petit blau" i "Frederick" que tant ens agraden)
Intentam aixecar-la, però no podem. Pesa moltíssim!
BIEL G: Deu pesar 1000 kilos
BIEL C: Deu pesar així (i mostra les dues mans obertes, per ell la màxima expressió de quantitat)
MARC: A lo millor la podríem aixecar entre tots.
Ho intentam, però no podem. I anam a cercar una bàscula molt grossa per seguir aprofundint en la investigació.
Dilluns, 11 d'octubre de 2010
ASSUMPTA: Mirau, estic un poc preocupada perquè des que vam obrir la carabassa veig que hi ha moltes mosques i comença a fer un poc de pudor... Què trobau que està passant?
AILANI: Que està podrida!
AITANA: Està podrida
ULRIKA: S'està podrint...
MARC: Lo que vam treure de dins... mos ho vam menjar...
ULRIKA: És que de tants de dies i dies a sa classe se va podrir.
GUILLEM: Ses mosques s'ho volen menjar...
JHAÍRO: Ses mosques s'ho volen menjar.
ASSUMPTA: I si la carabassa s'està podrint, què us sembla que en podem fer d'ella?
BIEL G.: Ja la podem tirar a sa basura.
BIEL C.: No! La podem donar als animals per menjar.
ALGÚ: Nooo! Ses mosques se la mengen.
ASSUMPTA: Escoltau: em sembla que en Biel C. ha tingut una bona idea. La podríem donar als porcs o a les gallines perquè s'ho mengin? Què mengen aquests animals?
ULRIKA: Pells.
AILANI: Pells de carabassa.
MARC: Noltros en menjam.
BOSCO: Jo no.
BIEL C.: Els cavalls mengen palla.
JHAÍRO: Nooo! Els patos mengen pa.
ULRIKA: No! Els patos mengen peixos...
ASSUMPTA: Bé. Haurem de saber si hi ha qualque animal que li agradi la carabassa per poder donar-n'hi...
Heu dit que la carabassa s'estava podrint. Què passa quan es podreix alguna cosa? Ho sabeu?
ULRIKA: Sí, que se fica negre.
MARC: Molt bé, Ulrika! Ho has endevinat! Ses carabasses quan es podreixen tornen negres de dins! Mirau!
Tothom s'atraca i ho observen de prop.
LA MAJORIA: Ecs! Ecs!
GUILLEM: S'ho mengen ses mosques!
ULRIKA: Ho olores?
AILANI: Fa molta pesta.
ALGUNS: Fa pudor...
BOSCO: Mira! Té sang!
LLUC: No. Ses carabasses no tenen sang.
ASSUMPTA: Sabeu si hi ha més coses que es puguin podrir com ses carabasses?
BIEL C. Les pastanagues.
BOSCO: Ses pomes.
LLUC: Totes ses fruites.
MARC: Es tomàtics. A sa tanca meva tots es tomàtics estan podrits. Sa pudor no hi és perquè no ho ensumam.
ASSUMPTA: Si traiem el que hi ha de dins de la carabassa perquè s'ho mengin els animals, podríem aprofitar la resta per fer un fanal. Què us sembla?
BIEL C.: De Halloween!!
ASSUMPTA: Podríem fer uns foradets perquè semblessin els ulls, i un nas, i una boca... I què més ?
ULRIKA: Hi hem de posar una llum.
ASSUMPTA: Una llum? Com aquesta d'aquí dalt?
BIEL G.: No! Un misto.
ASSUMPTA: Un misto? Trobau que amb un misto ens aniria bé?
BIEL G: Sí. Si li clavam el misto...
ULRIKA: Un misto no fa llum, fa calor.
BIEL G.: Fa calentet.
ASSUMPTA: Voleu que ho provem?
TOTS: Síïï!
A l'aula tenim una caixa de llumins per si hem de celebrar algun aniversari. En Marc em dóna instruccions de com he d'encendre'l. L'encenem i el clavam dins la carabassa. En un tres i no res el llumí s'ha consumit.
ULRIKA: Hauríem de ficar una llum ( Insisteix)
MARC: No, hem d'apagar es llum i tancar ses finestres i així no s'apagarà.
ASSUMPTA: Ho provam?
TOTS: Sí!
Fem la prova amb un altre llumí, el llum apagat, les persianes tancades, les cortines abaixades... El resultat és el mateix.
BIEL C: És que els mistos són molt petitons!
ULRIKA: Si agafam un pal de pinxo..., que és més gros...
BOSCO: Sa meua mamà té una espelma molt grossa que no s'apaga mai.
ASSUMPTA: Una espelma? Voleu que ho provem amb una espelma?
TOTS: Sí!
BOSCO: A que he tingut una bona idea!?
I és així com, conversant, observant, fent hipòtesis, comprovant, adonant-nos-en del que no funciona, proposant alternatives..., els fillets i les filletes van construint les capacitats que ens condueixen al pensament científic, entre molts altres aprenentatges.