La majoria de nosaltres ha sentit a parlar del Sàhara, bé pels infants que cada estiu vénen a Menorca, bé per la vaga de fam que va protagonitzar d'Aminatou Haidar ara fa un any o bé per les notícies dels darrers enfrontaments a El Aaiun.
Però què sabem realment sobre la situació del poble sahrauí? Quin és l'origen de la seva situació?
El poble sahrauí
Hi ha qui relaciona l'origen del poble sahrauí amb els antecessors dels berebers, els almoràvits i els beduins Beni Hassan. És difícil trobar informacions concretes al respecte, perquè fins a la colonització els pobles africans són grans desconeguts a Europa.
El conflicte
La primera documentació que reconeix la relació d'Espanya amb el Sàhara la trobam al 1494 amb el tractat de Tordesillas (1494) que atorgava el dret de conquesta del territori africà a Espanya. L'interès d'Espanya es centra en la situació geoestratègica del Sàhara per fer arribar el seus productes comercials fins els imperis africans.
Amb la presència de les altres potències colonitzadores, Portugal i França, segles després amb la conferència de Berlín (1884-1885) s'accelera el repartiment colonial sense tenir en compte les realitats culturals, ètniques o històriques. Corresponen a França, el Marroc, Mauritània i Algèria i a Espanya, el Sàhara Occidental i Guinea. Poc després d'aquest repartiment, Espanya signa amb els notables sahrauís el tractat de Yijl, pel qual es compromet, entre altres qüestions, a protegir-los de possibles agressions externes.
Des del punt de vista econòmic, el Sàhara només és importat pel seus bancs de pesca, fins que el 1947 es descobreixen jaciments de fosfats, níquel, crom, platí, or, plata i estany, i embassaments subterranis. Aquests descobriments coincideixen amb la independència del Marroc i el ressorgiment de la idea de crear un gran imperi marroquí que annexionés Marroc, Sàhara, Mauritània, Mali i Algèria.
Al mateix temps, Espanya ingressa a les Nacions Unides i atesa l'obligació d'acceptar els principis de la descolonització, la dictadura franquista modifica l'organització de l'Estat i el Sàhara passa de ser una colònia a considerar-se una província més de l'Estat espanyol.
Mentrestant en la dinàmica social del poble sahrauí es comença a gestar en la clandestinitat el naixement del Moviment d'Alliberament Sahrauí i el 17 de juny de 1970 té lloc una manifestació pacífica per denunciar la política colonialista espanyola i exigir la independència. La concentració és reprimida brutalment i el Govern de la dictadura franquista aplica la Llei dels secrets oficials a tot allò relatiu al Sàhara. El poble sahrauí ferm a les seves conviccions funda el 1973 el Front Popular per a l'Alliberament de Saguia el-Harma i Río Oro (Front Polisari) i poc després inicia accions armades en contra dels interessos espanyols al territori.
A nivell internacional l'Estat espanyol rep importants pressions per resoldre la situació del Sàhara i finalment accepta la proposta de l'ONU d'iniciar un procés d'autodeterminació per mitjà d'un referèndum que ha de materialitzar-se durant la primera meitat del 1975. El Marroc s'oposa a la iniciativa, però el Tribunal de Justícia de la Haia nega qualsevol dret històric del Marroc sobre el Sàhara Occidental. Com a resposta a la sentència el rei del Marroc, Hassan II, anuncia l'inici de la Marxa Verda: 350.000 marroquins començaven un recorregut cap al Sàhara amb la intenció d'envair-lo pacíficament. L'Estat espanyol amb un comportament contrari a la sentència de la Haia i davant l'estupor de la comunitat internacional, el 14 de novembre de 1975, es firmen els acords tripartis de Madrid, pels quals el Govern espanyol cedia el Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània a canvi de determinats convenis econòmics.
Això dóna peu a l'entrada dels exèrcits del Marroc i Mauritània i provoca l'inici de la guerra amb el poble sahrauí. Més de 40.000 sahrauís es veuen obligats a fugir i es refugien a la hammada argeliana. És la creació dels campaments de refugiats.
El 27 de febrer de 1976, al campament de Bir-Lehlu, el Front POLISARI proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Es tracta d'una república de cultura àrab i musulmana, però alhora s'estructura democràticament amb separació de poders; la llibertat i igualtat davant la llei són principis garantits a la Constitució. Reclamen una solució negociada del conflicte, justa, basada en les resolucions de Nacions Unides i en l'exercici del dret d'autodeterminació, i plenament respectuosa amb la legalitat internacional.
Tres anys més tard Mauritània firma la pau amb la RASD, reconeixent així els drets del poble sahrauí, i renuncia a la part del Sàhara Occidental que li corresponia segons els Acords Tripartits. Acte seguit Marroc anuncia l'annexió de la zona a la qual renuncia Mauritània, convertint-se d'aquesta manera en l'única potència invasora.
El 1980 es produeix la batalla d'Uarkliz de la qual l'exèrcit alauita surt derrotat. Com a resposta el rei Hassan II ordena construir un mur defensiu, de més de 20.000 km de filats i milions de mines antipersones.
Al 1989 s'estableix un "alto el foc" i es posa en marxa el Pla de Pau de Nacions Unides en base a un acord entre el Front Polisari, el regne del Marroc i l'ONU per a la realització del referèndum d'autodeterminació. Avui 21 anys més tard, el referéndum continua sense fer-se degut a les pressions del Marroc i la indiferència dels Estats Units i Europa.
Viure al Sàhara avui
Actualment la població sahariana es calcula aproximadament en 287.405 persones i està repartida en tres zones: els campaments de refugiats, els territoris ocupats i els territoris alliberats.
Els campaments
Els campaments de refugiats saharians es troben situats en plena hammada argeliana, a la inhòspita regió de desert de Tindouf. Hi viuen majoritàriament les dones i els infants, mentre els homes es concentren als territoris alliberats per assegurar-ne la defensa militar. Les famílies no disposen de vivendes adequades, sinó que viuen en tendes de campanyes proporcionades per l'ACNUR (Agència de l'ONU per als Refugiats) i, que complementen amb petites i precàries construccions de tova. Sobreviuen gràcies a l'ajuda humanitària.
Als territoris ocupats
Es consideren territoris ocupats aquelles zones del Sàhara que estan sota el control de l'exèrcit marroquí i que el regne alauita ha omplert amb colons. Les persones sahrauís que viuen en aquests territoris i són contràries a aquesta invasió pateixen una constant repressió (arrestaments, maltractaments, tortures, desaparicions d'activistes i manca de les més elementals llibertats) per part de les autoritats marroquines. L'Alt Comissionat de les Nacions Unides va redactar, l'any 2006, un informe on denuncia greus violacions dels drets humans contra la població sahrauí que viu als territoris ocupats. Incomprensiblement, aquest document mai no ha estat publicat.
Als territoris alliberats
Després de la invasió marroquina, i de quinze anys de lluita militar, el poble sahrauí ha aconseguit recuperar el 20 per cent del seu territori.