Lokus

És un luxe o una responsabilitat dirigir i interpretar la primera peça teatral de Ponç Pons?
Ambdues coses alhora. És un luxe perquè es tracta d'un artista que admiro profundament com a poeta. Que Ponç Pons, iniciï una nova singladura en el món del teatre i que pensi en jo per dur-la a escena també és un luxe. I una responsabilitat, perquè l'obra, el creixement de la qual vaig tenir el gust de seguir, s'ho val. Però, per damunt de tot, és un immens plaer per la comunió que he establert amb el text i la simpatia que m'uneix a l'autor.

Com a director: com ha plantejat la tasca escènica d'aquesta dissecció de la Humanitat plena d'ironia?
Avui dia, degut a la formació integral dels actors, el treball del director va més encaminat a escollir l'estil i la dramatúrgia, fer un bon càsting i estar obert als suggeriments de l'equip. Ordenar, coordinar, equilibrar i vestir el que ha de passar a l'escenari i fer-ho sempre al servei del text. En aquest cas, exceptuant els moments que -per contrast- necessitaven un altre tractament, hem partit de la naturalitat i, com sempre, de la sinceritat emocional, sense exageracions ni artificis.

Teatre i humor, és la combinació perfecta?
Teatre i humor, teatre i drama, fins i tot teatre i tragèdia. Si pensem el teatre com a mirall del món i de la Humanitat, cap de les situacions de la vida hi pot ser exempta, i totes hi han de tenir cabuda. A "Lokus", i aquesta és la seva grandesa, l'autor ha donat entrada a situacions que provoquen el riure franc, i també a d'altres d'una gran duresa o d'una immensa tendresa. Com deia Adamov (i queda reflectit a l'edició del llibre de Pons), "es tracta que l'espectador somrigui sense perdre la seriositat"… Encara que a vegades es peti de riure.

Quins actors composen el repartiment?
En els papers principals, Toni Cantamisa i jo mateix, donam vida a les dues cares de la "lokura", cuidats per les infermeres Laura Cubas i Joana Fiol i el doctor Pepe Arguimbau. Després, en un seguit de papers curts, però no per això menys importants, tenim un grapat de col·laboradors de luxe que han volgut estar en aquesta primera obra de Ponç Pons: na Laura Pons, l'esposa; na Matilde Muñiz i en Manolo Obrador, en uns divertits i enigmàtics personatges -teatre dins el teatre- sortits (de fet en són els néts) de "Tot esperant Godot"; i en Toni Riudavets en el del boig que cita Shakespeare, una altra petita aclucada d'ull a l'espectador. Esteim davant d'un grup importantíssim d'actors i els estic a tots molt agraït per ser-hi i per la impecable feina que han fet.

Quina dificultat implica fer teatre dins el teatre?
És un divertiment que permet practicar altres tècniques teatrals i fa més entretingut l'espectacle. És especialment interessant quan s'empra d'una forma tan encertada, com ho fa l'autor, per donar més força a allò que es vol explicar. Per tant, cap dificultat, més bé un al·licient afegit. Hi hem de sumar també la utilització de nous mitjans audiovisuals i la presència de la música, delicada i poètica, de Jacques Brel com a leitmotiv.

Tot l'equip esteu a punt d'entrar en capella. Com han anat els assajos?
Itinerants, com sempre aquí, a vegades per cases particulars, d'altres passant pel Socors a Ciutadella (gràcies a la Capella Davídica), o també a una de les sales d'assaig del Teatre Principal a Maó (gràcies a la Fundació). Això pel que fa a les qüestions purament físiques. Pel que fa a la feina actoral, els assajos s'han desenvolupat amb molta seriositat i entrega emocional i creativa per part de tots. Aquí hi podem incloure també l'equip tècnic, que s'ha posat a la feina amb professionalitat i art per enriquir la posada en escena.

Soledat, amor, sexe, amistat... "Lokus" és un arxiu de delícies i misèries humanes?
"Lokus", -la definició que fas és bona-, passa revista a les misèries i bondats de les persones, a les pors i la valentia amb què afrontem aquesta gran confusió, a vegades divertida i a vegades terrible, que és la vida.

Per què el públic hauria d'anar a veure "Lokus"?
El que vulgui riure sense ser tractat com un imbècil, o vulgui gaudir d'un punt de vista interessant sobre la vida sense avorrir-se, té una bona ocasió en aquest "Lokus". Una proposta teatral a tenir en compte.

Quin és el mal del teatre illenc?
Tots els mals són aquells que provenen de la (doble) insularitat, que esdevé la gran dificultat per donar difusió a les nostres feines i seguir vivint a Menorca. A més a més, ens trobem amb la falta de locals d'assaig, locals on no tan sols es pugui assajar, sinó també treballar les llums, l'escenografia i tots els aspectes que conformen la posada en escena d'una obra teatral en condicions.

Fer teatre el fa feliç?
Hi ha, com en tot procés artístic, una doble vessant: plaer i patiment. En la recerca expressiva sempre hi ha un moment en què penses que no estaràs a l'alçada o bé que et trobes en un cul de sac. Després reposes i repasses amb tranquil·litat el que has vist, el que has après dels teus mestres o de la vida i s'encén la llum. Aquí és on es produeix el plaer. Quant a la felicitat, francament, no sé exactament el que és.

La vida de Jordi Odrí a escena, és la vida d'un home orquestra que val per tot?
No m'hi vull comparar, no m'agradaria que em prenguessin per un idiota, però sempre he admirat l'esperit del Renaixement, aquell que contempla l'art, des de tots els seus vessants, i la vida com un tot. Per tant, procuro treballar, no tan sols els aspectes formals de la direcció i l'actuació, sinó acostar-me al treball dels tècnics i aprendre i compartir amb ells tot allò que completa l'espectacle (escenografia, il·luminació, vestuari, atrezzo, audiovisuals, cartell…). Procuro també sentir molta música, mirar molta pintura i escoltar la gent del carrer. Els "teatreros" som grans lladres.

Sap que per a molts -entre els que m'incloc- vostè és la salsa de l'escena menorquina?
Hi ha un grapat de persones a Menorca que fan coses interessantíssimes i a alguns d'ells els considero, pel fet d'haver treballat junts i xuclat dels seus coneixements, veritables mestres meus. El que sí tinc és una forta necessitat d'expressar-me, d'aprendre i de tornar-hi; i així, de moment, sense aturall.

Tots estem una mica "lokus"?
La bogeria, la "Lokura", forma part de l'ésser humà, i és, a vegades, en el límit on es troben explicacions a les coses, encara que això sigui perillós.

"Lokus" de Ponç Pons, dirigida per Jordi Odrí. Estrena dia 10 de desembre, a les 21 hores, al Teatre Principal de Maó.
www.teatremao.com