Nascuda a Sarajevo el 1974, Jasmila Zbanic és llicenciada en direcció teatral i cinematogràfica per l'Acadèmia d'Arts Dramàtiques. Abans de dedicar-se de ple al cinema va treballar com a titellaire al Teatre Bread ad Puppet de Vermot. Va començar a rodar el 1997 després de fundar "Deblokada", una associació d'artistes a través de la qual va produir, va escriure i va dirigir un nombre important de documentals, vídeos i curts, entre els què destaquen "Birthday", "Red Rubber Boots" i "Images from the corner". "Grbavica" és el seu primer llargmetratge. Ara acaba d'estrenar als cinemes espanyols la seva segona pel·lícula "Na Putu" (El camí).
Què és "Grbavica"?
"Grbavica" és un barri al costat d'on visc. Durant la guerra, la zona va estar assetiada per l'exèrcit de Serbia i Montenegro i convertida en un camp de presoners on es torturava a la població. Si passeges avui per Grbavica veuràs els típics edificis d'arquitectura socialista, els veïns, els infants, els cans..., però també notaràs la presència d'alguna cosa silenciosa i invisible, l'estranya sensació que desprenen els llocs marcats pel sofriment. Esma i altres herois pertanyen al microcosmos anomenat Grbavica. Etimològicament, la paraula significa "dona amb gep". Ja sé que és un poc difícil de pronunciar, però em sembla que aquestes lletres no molt atractives aporten un bon so al món d'Esma.
Com va néixer la història?
Quan va començar la guerra, em vaig posar contenta perquè m'havien cancel·lat l'examen de matemàtiques. El que més m'interessava en aquell moment com adolescent era el sexe. Parlar de sexe, somiar amb el sexe com a culminació de l'amor. Però el 1992 tot va canviar i em vaig adonar que la gent utilitzava el sexe com una estratègia per humiliar a les dones i destruir un grup ètnic. Vint mil dones va ser violades sistemàticament a Bòsnia durant la guerra. Vivia a cent metres del front i el que més m'atemoria era açò. La violació i les seves conseqüències es van convertir en una obsessió per mi. Llegia tot el que trobava sobre el tema, però encara no sabia perquè ho feia ni el què volia fer. Quan vaig tenir el meu fill, fruit de l'amor ho vaig entendre. Em vaig demanar com afectaria emocionalment a una dona tenir un fill concebut en l'odi. Llavors vaig saber el que volia de Grbavica i vaig començar a escriure entre biberó i biberó.
Ha dirigit la pel·lícula, a més d'escriure el guió. Què va ser el més important a l'hora de desenvolupar els personatges?
Una dia, algú molt estimat va morir. Al dia següent, em vaig aixecar, em vaig raspallar les dents i em vaig demanar si el món seguia existint, si tot seguia al mateix lloc que el dia anterior, com si res no hagués passat. Era un poc que si el meu dolor hagués d'impedir que el món seguís. Vaig pensar en Esma així. La seva tragèdia no va aturar el món. La seva vida segueix, fa sandvitxos per la seva filla, riu, fa broma, planxa, utilitza el transport públic... Mentre escrivia el guió i dirigia la pel·lícula, la vaig veure des d'aquesta perspectiva. Christine Maier, la directora de fotografia i jo ens van inclinar per una fotografia allunyada del dramatisme per portar a l'espectador a un món diari sota el que s'amaga un volcà. També era molt important que Sarajevo fou un dels personatges.
Encara que la història d'Esma i Sara és molt trista, també conté cert optimisme. Cap la possibilitat de que es perdoni al pare de Sara?
Crec que primer els criminals de guerra han de penedir-se del que van fer. Només llavors, les víctimes podran perdonar. Un dels problemes a Bòsnia-Herzegovina és que molt poca gent es penedeix del que va passar. Van morir més de cent mil persones, hi va haver un milió d'expulsats, però el càstig és gairebé inexistent. La part positiva és que no hi ha un sentiment de revenja , fet que em sembla una gran fita per part de la societat. Crec que Esma no pensa en el perdó ni en la revenja. Sara és una víctima, però també el record de l'agressor. El nostre futur depèn del reconeixement que fem dels dos components perquè els dos ens pertanyen i els portem a dins.
Com és rodar a Bòsnia-Herzegovina?
És l'únic país d'Europa on no hi ha una sola càmera de 35 mm ni un laboratori de revelat. Aquest fet absurd forma part de la creació cinematogràfica de Bòsnia. Tenim pocs professionals i intentam compensar-ho amb persones d'altres parts de la ex Iugoslàvia o, en el meu cas, procedents dels països coproductors. Però crec que la necessitat de contar les nostres històries és tan gran que podem anar més enllà de les nostres mancances.
Extracte de l'entrevista realitzada per la distribuïdora cinematogràfica Golem. Es pot consultar íntegrament a http://www.golem.es/grbavica/