Iriku s'havia estimat molt el seu pare. Ara, l'ancià s'havia reunit amb els avantpassats. I sovint, mentre feinejava amb les cistelles de bambú Iriku pensava:
"Si la meva dona no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, ell hauria estat molt més feliç durant la vellesa. Jo no hauria vacil·lat en mostrar-li el meu afecte, el meu respecte com a fill. Hauríem tingut dolces i llargues converses. M'hauria contat coses de la gent, coses del passat..."
Es sentia superat per la melangia.
Un dia de mercat, Iriku, el cisteller va acabar la seva reserva de cistelles, més depressa que de costum. Es passejava desocupat entre les paradetes, quan va veure que hi havia un comerciant xinès que solia vendre objectes estranys:
"Vine, Iriku –va dir el comerciant- mira quina cosa que tenc més extraordinària". I amb aire misteriós va treure d'un bagul un objecte pla i rodó, cobert amb una tela de seda. El va posar entre les mans d'Iriku i, amb molta cura, va treure la tela. Iriku va inclinar el cap damunt una superfície brillant i pulida. Hi va reconèixer en l'interior la imatge del seu pare, tal com l'havia vist de jove. Emocionat va exclamar:
"Aquest objecte és màgic!
- Sí, -va dir el comerciant- l'anomenen mirall i és molt valuós!
-T'oferesc tot el que duc damunt –va dir Iriku, posseït de febre- Vull aquest "mirall màgic" i endur-me'n la imatge del meu pare estimat".
Després d'una llarga discussió, Iriku va deixar a la paradeta del comerciant xinès, tot el que havia guanyat aquell matí.
Quan va arribar a casa, Iriku se'n va anar al graner i va amagar la imatge del seu pare dins del bagul. Durant els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia del bagul el "mirall màgic". S'hi quedava llargues estones contemplant la imatge venerada i es sentia feliç. La seva dona no va tardar en adonar-se de la seva estranya conducta. Un capvespre, quan ell va deixar una cistella a mig fer, ella el va seguir. Va veure que pujava al graner, que cercava el bagul, que treia un objecte desconegut i el mirava molt de temps, adoptant un aire de plaer misteriós. Després el cobria amb una tela de seda i el tornava a guardar amb amor.
Intrigada, va esperar a que se n'anàs, va obrir el bagul, va trobar l'objecte, va llevar la tela de seda, va mirar i va veure: "una dona!". Furiosa, va baixar increpant el seu marit:
"-Així que m'enganes anant al graner a contemplar una dona deu vegades al dia!
-Que no! –va dir Iriku- no te'n volia parlar perquè tu no apreciaves massa el meu pare, però el que vaig a veure és la seva imatge, i açò em calma el cor.
-Mentider miserable! –va cridar la seva dona- L'he vista amb els meus propis ulls! El que tens amagat al graner és una dona!
- Tassegur que..."
La discussió s'enverinava i estava essent infernal, quan una monja va tocar la porta. La parella li va demanar que fes de mediadora. La monja va pujar al graner i va tornar dient:
-"És una monja!"
Tota la infelicitat dels homes ve de que no viuen en el món, sinó en el seu món" (Heràclit)
Conte extret del llibre de Henri Brunel "Los más bellos cuentos Zen".