A què sona "Soldemà"?
Al gust per la sonoritat més assentada, i també a noves músiques. Al que desprenen les cançons que pretenen ser universals, que són l'aportació a les músiques del món des de la perspectiva menorquina i mediterrània. És un disc que sona més pausat, i a voltes s'acosta a la cançó d'autor, encara que continua havent-hi varietat d'estils. A la vegada, sona a S'Albaida perquè hi ha una línia que sempre es manté i que el públic la pot reconèixer perfectament, mai hem renunciat al nostre estil.
En la gravació: els músics han respirat un viatge cap als orígens?
En certa manera açò es fa sempre. L'expressió artística cerca un viatge interior per retrobar-se i una sortida cap enfora. La conjunció d'aquests dos elements vehiculen les nostres cançons. A qualcunes d'aquestes, aquest viatge als orígens es fa més evident, amb formes musicals més primigènies o tribals, o purament tradicionals.
Les cançons arribades de la tradició continuen essent la font inesgotable d'inspiració?
Per una banda sí. Aquestes cançons sempre ocuparan un espai en el nostre repertori, i hi són ben presents en el disc. A part que el sentit de les cançons tradicionals acaba traspuant d'alguna manera. Però no només. En aquest disc trobam més creació pròpia, tant de música com de lletra.
La nova cançó mediterrània és un símbol de llibertat?
És interessant parlar de cançó mediterrània, perquè és un concepte que seria molt mal de definir, si és que hem de partir de la base que existeix una cançó mediterrània, o la mateixa cultura mediterrània. Segurament hauríem de dir que aquesta música pretén ser-ho des del moment que es pretén fer. En aquesta mar hi ha músiques i cultures tan diferents, que és molt complicat trobar-hi uns mínims elements comuns. Però precisament la feina està a trobar-los i conjuminar-los. I aquesta voluntat fa que cultures que han viscut d'esquena entre elles al llarg de la història trobin aquests espais comuns, que no poden ser altres que els de la pau i la llibertat. Poques coses com projectes musicals concrets, de grups en què participen hebreus i àrabs, poden aconseguir un espai de trobada entre israelians i palestins, posem per cas. L'encontre entre Maria del Mar Bonet amb la música grega, per posar un exemple més proper, és una altra mostra d'aquest fet. Aquesta és la llibertat que hem de reivindicar.
Han comptat amb una col·laboració de luxe, la de la catalana Marina Rossell. Com defineixen la seva aportació al disc?
Exquisida. La seva veu és d'una calidesa formidable, i és difícil descriure una entranya marina, amb un rerefons amorós manifest, com ho fa ella. Tots coincidim que va ser una gran aportació, i recordam la seva especial passada per l'estudi.
Rosell digué fa una dècada allò de: "Hi haurà cantautors mentre existeixin sentiments...". Com pot sobreviure la música d'autor i mediterrània dins un àmbit d'industria discogràfica marcat pels èxits que punxen les radiofórmules?
No hi ha res nou, i les radiofórmules existeixen des que hi ha cantautors, pràcticament (exagerant un poc). Què eren, si no radiofórmules, Los Sírex o El Dúo Dinámico? L'espai per a la música d'autor té el seu públic, i creim que tenia molta raó Rossell quan deia aquesta frase. És cert que en aquest context actual, la crisi, de la qual sembla que és impossible fugir i que tothom pateix, també l'hem notada nosaltres, i el número d'actuacions no és el mateix. Tot i així, continuam veient que el nostre públic ens segueix, i que aquest espai és present i necessari. Les exigències són cada vegada més altes, açò sí. I cal, per sobreviure, una insistència i creure en el que fas. Segurament la recompensa no serà a curt termini, però sí a mitjà o a llarg termini. La constància és un factor clau que sempre s'ha de tenir present, enfront a la immediatesa de la música més comercial o de radiofórmula. D'aquí la nostra trajectòria de més de 12 anys en actiu, amb fites importants. Malgrat açò, alguns dels elements que ofereix la nova manera d'entendre el fet musical en la seva vessant més comercial és una cosa que no es pot menysvalorar, i les noves tecnologies són una eina que també hem de saber aprofitar.
Vostès hi conviuen en el dia a dia amb el sentiment mediterrani?
Açò és més mal de contestar... Com hem explicat abans, diríem que el mediterranisme és una voluntat en construcció constant, més que un sentiment.
La crítica diu que ja és un triomf musical que S'Albaida continuï en marxa damunt els escenaris. Com és el seu públic?
No hi ha un seguidor prototípic. Ara que, si se'ns és permès arriscar i generalitzar, podríem dir que és una persona de mitjana edat que un moment donat està disposada a escoltar quelcom que surti dels paràmetres culturals més repetits i que açò li representi enriquir el seu consum cultural. Amb tot, açò no vol dir que sigui un espectador culturalitzat (que també n'hi pot haver), sinó que trobam sobretot gent senzilla que li agrada escoltar aquesta música. És un públic que va canviant, però que també es manté fidel.
Amb quina dosi instrumental "lluita" el nou disc de S'Albaida en uns temps de crisi?
Des de diferents vessants. Petites dosis d'intimisme, de contundència, de calidesa. Des del vent, la corda i la percussió.
Quin és el sentit de solidaritat que desprèn aquest treball?
Açò és el que vol traspuar el títol del disc. Amb la intenció de fer un disc més universal, amb aportacions de noves sonoritats i maneres de fer, vam considerar que no podíem fer un acostament a aquestes realitats sense el sentit de solidaritat. La generositat ha de ser el principi de tota feina artística. La solidaritat amb els pobles del món es fa des de l'absoluta convicció que ens uneixen moltes coses i des del sentiment d'igualtat cap a l'altre, en tots els sentits. Aportar a la pròpia música maneres de fer-la o interpretar-la diferents és un dels sentits de tot açò. Algunes lletres parlen de la solidaritat, com el cas de "Dol de lluna", que es fixa en les desigualtats a l'Àfrica, que cal superar amb el sentiment universal del desig de vida, "l'últim camí", que "és el profund i llarg sentir".
Què hi ha del component dels sons africans?
Precisament aquesta darrera cançó aporta un component més tribal, més primigeni, amb percussió africana i veus que cerquen imitar les tribus d'aquell continent. Trobàvem que era important retrobar també aquests orígens de civilització per arrodonir el nostre viatge. No és una qüestió aliena a la nostra producció, de totes maneres. En altres discs hem explotat d'una manera o d'una altra aquest component africà, encara que segurament no d'una forma tan evident.
També han comptat amb l'aportació de Xavi Lozano. Com fou la unió entre el flautista i els músics de S'Albaida?
Fantàstica. Ha estat una persona amb la qual ens vam avenir tot d'una. Teníem referències d'aquesta gran qualitat del flautista, ja que a la seva gran vàlua artística se li ha d'afegir la qualitat humana d'una persona que es mostra generosa a l'hora de donar els seus coneixements i bagatge. Teníem la idea que afegís els seus instruments a tres o quatre cançons, però la seva predisposició i, no ens enganyem, la gran quantitat d'instruments que va dur a l'estudi van fer que acabés afegint instruments de vent a més de la meitat de cançons. I encara que ho sabíem, no ens va deixar de sorprendre la seva qualitat musical i la capacitat de fer bufar les coses més inversemblants, cosa que fa que també es construesqui els seus propis instruments, que a més a més va tocar al disc.
Rere la reestrena del projecte al Teatre Principal de Maó amb un dels concerts més dinàmics que es recorden a l'Illa, cap a on prosseguirà la gira?
Cap a terres mallorquines. Actuarem a un teatre que fa poquet que s'ha estrenat a Palma i que es diu Mar i Terra.
Menorca té poc amor cap als seus músics?
No ho crec. Hi ha aquella dita que diu que ningú és profeta a la seva terra, però probablement açò sigui més un plany que altra cosa, encara que és ver que a vegades passa. Hi ha feines de músics fantàstics que passen completament desapercebudes, i açò és una llàstima. Però en canvi sí que hi ha reconeixement cap a d'altres músics que han fet feina en diferents sentits. És un tema molt relatiu, i depèn de com es miri, hi ha de tot. En l'àmbit líric, per exemple, no es pot negar que hi ha un gran seguiment dels artistes d'aquí dins i fora de l'Illa. En canvi no podríem dir el mateix del món del jazz, per exemple, en el qual Menorca ha donat i continua donant músics fora de sèrie.
Un desig per aquest 2011 que acaba de començar.
Tots... Que la música acompanyi les nostres vides. I en un àmbit més de grup, que puguem dur la música molt enfora, durant aquest any, com vam fer l'any passat.