Més que una avinguda, Paral·lel és un riu en el que flueixen a tota hora tones d'automòbils, vianants, cercavides, vells, pirats, i també gent molt normal, tan normal que quasibé sembla que no és ningú; centenars de milers d'històries conflueixen dins el corrent turbulent de Paral·lel, històries que es travessen perpendicularment però que no esperen ser contades i que, possiblement, ningú contarà mai perquè no serveix de gaire.
Ahir dematí, després de tancar definitivament la porta de ferro de Vallhonrat (un dels torrents que conflueixen al Gran Riu), la primera cosa que vaig veure va ser la portada deL'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, lluent amb el sol mandrós del dia del Treball. Esteia allà tirat, als peus del contenidor de fems, al costat d'altres llibres que algú havia llençat. A vegades, les circumstàncies en què els llibres et cauen a les mans diuen més que el mateix llibre, així que vaig considerar-ho com un regal de comiat de Paral·lel, i des que el vaig trobar no he fet altra cosa que devorar-lo.
L'Auca del senyor Esteveés una novel·la feta d'estampes, a base de pinzellades del modernista Rusiñol que, curiosament, sembla que comenci al final del llibre. És al sisè i penúltim rodolí, justament, quan s'exposa, per primera vegada en tot el llibre, el conflicte intern d'en Ramonet, qui s'enfronta al seu pare perquè vol fer-se escultor en tost de continuar la nissaga familiar al front de la botiga. Aquest és un dels diàlegs que s'estableixen entre pare i fill:
– (...) Com és que sempre rumies?
– Perquè l'Art és una passió.
– Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
– No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
– I què és això de l'Art?
– Ja li vaig dir que no em pot entendre.
– Explica-m'ho.
– És impossible d'explicar-l'hi. Aquestes coses no s'expliquen; se senten, s'hi neix, i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.
– Però a qui és que es va estimant?
– A ningú. A una cosa que és un desig de crear, de fer obres, de realitzar lo que un somia.
– Però on és tot això que dius?
– Enlloc i per tot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.
– Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dona, no sé on, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho (...)".
Ara, dels carrers del barri xino puja una música que es sent confosa, i que en tost de sortir d'un altaveu, sembla sortir directament de l'amplificador. En intentar endevinar de quina música es tracta, em ve al cap la imatge d'un africà tocantthrash metaldavall un baobab. De fons, davall elsriffs de guitarra, neden les veus i el bullici del carrer, alegres i brillants.