Benvinguts, incrèduls! Fa 50 anys, el dia 1 de febrer de l'any 1961, s'estrenava als EUA 'Vidas Rebeldes', equívoc títol castellà deThe Misfits(potser millor 'Els inadaptats')… Aquest atípic i crepuscular western parteix d'un guió del dramaturg Arthur Miller, sentenciat marit en aquell moment de Marilyn Monroe… En un intent per a salvar el seu matrimoni, Miller va escriure la història de una sèrie de fracassats a la recerca d'una segona oportunitat al desert de Nevada… Clark Gable va donar vida a Gay Langland, un veterà excowboy que realitza negocis de venda de cavalls i promociona genets de 'rodeo', mentre manté una perillosa relació amb els taulells de joc; Montgomery Clift és Perce Howland, un d'aquests genets que decideix acompanyar el seu vell company en la seva darrera aventura i Eli Walach interpreta Guido, un pilot d'avioneta que, a falta de res millor que fer, es dedica a ser l'ombra de Langland… Fins a Reno arriba Roslyn Taber (Marilyn Monroe), una dona acabada de divorciar-se d'un marit desaparegut, extremadament fràgil, que s'afegeix a aquest grup de desheretats per a superar la profunda depressió que l'està consumint per a dins… Una història de perdedors i un rodatge caòtic… Dolces paraules per al director de la llegenda… John Huston,of course…
Un dels trets més característics i profunds del gènere del western consisteix en la conversió dels models originals en un llenguatge universal més obert, transferint els llocs, els temps i les històries del polsegós Oest a una representació d'altres èpoques i arguments…The Misfitsés una més que notable incursió a aquest esperit d'antic western, pel disseny dels individus i els temps que els rodegen i per l'estranya clau poètica amb la que són representats… Miller i Huston van depositar en les seques i apassionants imatges (fotografiades en un prodigiós exercici de rescat del blanc i negre com a colors primordials del cinema) unes despulles en carn viva de mitjans del segle XX, uns inadaptats, i d'ells van extraure un joc de significats realment precisos i preciosos al voltant al etern lirisme de la caça, de la desesperació i de la expulsió de l'home fora de la història, constants totes elles exclusives del vell cinema del Oest, que aquí van adquirir una poderosa i directa referència a la contemporaneïtat…
La pel·lícula és una esgarrifosa mescla de dolor i de vitalitat, de violència i delicadesa, de duresa i de fragilitat, que la paciència i la humilitat de Miller i Huston van fer possible, quan van deixar als actors ser els protagonistes, en el sentit més absolut, de la obra i, en certa manera, els seus verdaders creadors... Van modificar diàlegs, van inventar situacions, van matisar quasi la totalitat del que ja estava escrit, van revisar cada rèplica, en funció de qui la interpretava, i així van aconseguir extraure dels tres protagonistes (no tant d'Eli Wallach, que es fa a un costat del trio i ofereix una creació diferenciada, quasi de contrapunt amb els seus companys de repartiment) les essències més agres de les seves amargues vides reals…
Marilyn Monroe, Montgomery Clift i Clark Gable eren, quan van rodarThe Misfits, tres espectres de si mateixos, tres condemnats a mort i, en clara referència als dos primers, també presoners d'aquell tètric complement addicional de la mort que ronda, inevitablement, les voreres de la bogeria… I tot això està aquí, materialment, visiblement, formant part substancial de les imatges, a la medul·la d'aquesta irrepetible obra mestra… Aquesta va ser la darrera interpretació de Gable, però també la de Marilyn Monroe, que en estat fantasmal, va sobreviure un any més a aquest terrible assaig de la seva tragèdia particular, i una de les feines que van obrir el camí del darrer infern existencial de Monty Clift… I es nota…
D'aquí prové, probablement, l'estrany i malaltís clima que prenya les imatges d'aquesta peça de culte universal i que rodeja aquests grans del cinema… Aquesta situació macabre de trobar-se atrapats per un destí personal sense la més petita possibilitat d'esperança per a una sortida òptima… Monroe es trobava en un declivi personal més que palpable, enganxada a l'alcohol i als calmants; la situació va arribar a tal punt que l'agost el rodatge es va paralitzar perquè l'actriu va haver d'ingressar a una clínica de desintoxicació… De totes maneres, aquests successos no van alterar la bona harmonia al rodatge… Hi haviafeelingentre els intèrprets i entre Gable i la Monroe es va establir una profunda amistat…
Tot i els problemes, el rodatge va concloure el dia 4 de novembre del 1960… Però dos dies després Clark Gable va patir un infart del qual ja no es recuperaria mai més… Va morir el dia 16, als 59 anys d'edat, i Eli Walach va dir al respecte: 'Tota aquesta història que va morir com a conseqüència de la tensió i l'avorriment d'esperar Marilyn és mentida. Ell mai va perdre els nervis i va ser com a un pare per a Marilyn y Clift. Els dos patien una accentuada neurosi i ell els va ajudar molt. A més la seva dona estava embarassada i ella era molt feliç. Clark ha sigut un verdader professional i un excel·lent company. A les cinc de la tarda ell havia acabat. Estava al seu contracte, i així ho feia'… Gable mai coneixeria el seu fill, John Clark Gable, que va néixer el març del 1961…
Quinta essència del cinema loser, de l'elegia del fracàs com a poètica d'un nou món, del western o neowestern crepuscular que certifica la defunció d'una forma de cinema que és, igualment, el punt i a part (que no final) d'una indústria cinematogràfica i les seves icones… La realitat li va donar un cop de mà a la ficció i va convertir en llegenda una pel·lícula que va acabar sent l'assaig de la derrota dels seus protagonistes… Fins la setmana que ve, incrèduls!