Erwin Wagenhofer (1961) és graduat en Enginyeria de Comunicacions i Electrònica per l'Institut de Tecnologia de Viena. Professionalment ha exercit com a directorfreelancei ajudant de càmera a l'Austrina Broadcasting Corporation (ORF) fins que el 1987 va decidir dedicar-se plenament al món del cinema com a guionista i director.
Com va sorgir la idea d'aquest film?
Per respondre completament a la seva pregunta, li diré que la idea va venir d'un projecte anterior. Estàvem realitzant el film "Operation Figuirini" sobre un projecte d'art desenvolupat a mercats locals. Des del principi havíem planejat fer un documental detallat sobre els mercats de Viena. Quan es va haver d'escriure el guió recorria de dalt a baix els mercats de la ciutat i vaig pensar:Què tenen els mercats què és tant interessant?I l'única cosa que m'interessava eren els productes.D'on ve tot açò?La idea original era començar al mercat més famós de Viena el Naschmarkt i veure que hi ha al seu darrera.D'on venien les tomàtigues i la resta de productes?I vam començar així amb les tomàtigues. Vam fer la nostra investigació i va ser com vam acabar a Espanya. Simplement vam seguir la història de la tomàtiga.
Com va aconseguir filmar els espais i les persones que surten al documental?
Va ser difícil trobar persones que diguessin més o menys el que pensaven. Pots trobar un pagès a cada cantonada que es queixa sobre com estan les coses, els preus i les cadenes de botigues de menjar. I quan els demanes que ho diguin davant la càmera, potser et diran que sí, però després no poden fer-ho. Tenen por, els pagesos i les companyies de menjar estan a la llista de distribució de dues grans cadenes de botigues de menjar a Aústria i tenen por, molta por, de no poder vendre a la cadena A o a la cadena B.
Per altra banda, mai no vaig anar amb la càmera primer. Sempre anava quatre o cinc vegades sol. Jo ho anomeno construir confiança. Jo no em burlo de les persones i això es pot veure el film. És una cosa de la que estic orgullós. No faig burla de ningú a la cinta. Ni tan sols del cap de Nestlé, Brabeck.
... Jean Ziegler?
Havia llegit els seus llibres i seguit les seves aparicions a la televisió durant anys i tenc un gran respecte cap a la seva tasca. Però m'interessava per una sola raó, perquè és el Relator Especial de l'ONU sobre el Dret a l'Alimentació. Així que li vaig escriure una carta i com que sabia que és admirador de la Revolució Francesa, li vaig enviar el 14 de juliol. Vaig treballar molt en aquella carta, i dos dies després em va trucar. Ens vam reunir a Ginebra aquell mateix octubre.
… Peter Brabeck?
Li vaig enviar una carta semblant a Peter Brabeck i per sorpresa meva em va respondre. Al principi la resposta va ser no, no volem tenir res a veure amb açò, el teu projecte és sobre menjar fresc. Però a l'octubre quan estava amb Jean Ziegler a Ginebra vaig pensar que estaria bé fer-hi una passada. Vaig trucar a la companyia i vaig comentar que a l'endemà hi aniria. En aquella trobada el Brabeck va accedir a participar a la meva pel·lícula. Els temes acordats per a l'entrevista van ser l'enginyeria genètica, l'aigua, la fam i la posició de les companyies d'aliments.
És possible mostrar la veritat?
Aquí he de citar a Heinz Föster, el qual va dir que "la veritat és l'invent d'un mentider". Jo no sé exactament què és la veritat. Si hi ha 6 bilions de persones al món, llavors hi ha 6 bilions de veritats. Cadascú té una manera subjectiva de veure les coses i penso que açò és grandiós. Soc un fan de allò subjectiu. I soc fan d'allò autèntic. M'agrada quan les persones són autèntiques. Només les persones autèntiques són interessants. Per altra banda, cal destacar la distinció entre documentals i llargmetratges. Aquesta diferenciació només existeix en els films. En la música ningú no diria que Brahms és un documental i Beethoven de ficció. En relació a la teva pregunta, opino que els llargmetratges tracten sobre com podria ser la vida i els documentals tracten sobre com és la vida. En aquest sentit "Nosotros alimentamos el mundo" és un film completament subjectiu sobre la indústria i producció dels aliments i de la manera com els tractem. Només estava interessat en una cosa:Què té a veure amb nosaltres? Què tenen a veure les tomàtigues espanyoles amb nosaltres? Què tenen a veure els africans que les recullen i la collita i la feina d'allà amb nosaltres? Què té a veure el senyor Brabeck amb nosaltres, excepte que menjam els seus productes i què és austríac?La resposta : beneficis a qualsevol cost ! Capitalisme Predatori com ho anomena Ziegler. Si anam a Espanya d'aquí a 20 anys i feim una ullada, no quedarà molt per veure, però hi haurà un altre lloc al món on es puguin produir tomàtigues a un preu més baix. O cogombres, o el què sigui. Perquè la globalització no és ni bona ni dolenta, la pregunta és com l'afrontam. Açò és tot. Si continua com fins ara, llavors no funcionarà molt de temps, les persones no són tontes, les persones estan fartes.
El seu film té un missatge?
El meu missatge, el que em va motivar a fer el film, és que hem de canviar la nostra manera de viure. No podem seguir vivint així. Hem de viure d'una altra manera, hem de menjar diferent, comprar diferent… O almenys no hem de ser feliços amb el que tenim. Aquest és el missatge. Si nosaltres no ho fem qui ho farà? Per açò el film es diu "Nosotros alimentamos al mundo" i no "Ellos alimentan al mundo". Ellos, els Brabecks són part de la nostra societat i hem d'acceptar la responsabilitat que suposa. Açò és el que hi ha implícit en elNosotros.
Totes les persones consumim, anam als supermercats, tenim menjar… i aquí és on podem decidir, aquest és el poder! No volem tomàtigues per Nadal, no volem que siguin transportades 3.000 kilòmetres només perquè ens arribin a nosaltres. No volem que els nostres animals es mengin la selva tropical de Brasil o d'Amèrica del Sud.
__________________________
Extracte de l'entrevista realitzada per Brigit Kohlmaier-Schacht a Viena el 28 de juny de 2005. Es pot consultar íntegrament a http://www.pnyv.org/index.php?id=34&L=3&tx_ttnews%5Btt_news%5D=264&tx_ttnews%5BbackPid%5D=41&cHash=a94ba509fe