Una parella d'un home de vuitanta-dos anys i dona de setanta-nou, es miren com el primer dia que es van descobrir, de fet, miren la seva vida en els ulls de l'altre, recorden cada detall a cada moviment de cullera del cafè amb llet, saben els matisos de cada somriure, com han recollit les llàgrimes, com han passat els minuts de silenci que s'han emportat més d'un somni.
A la taula del costat, un parella d'adolescents es fan el tercer petó, ell no sap com agafar-li la mà, ella sap que ell no sap com posar-li la mà i li posa el seu braç pel coll, amb les ungles fa una carícia als cabells, ell sent Les Primeres Coses Que No Podrà Oblidar.
L'home solitari mira a les dues parelles, somriu lentament, agafa un altre cigarret pensant tot el que el fum s'ha emportat pel seu camí, recorda el primer petó i l'última abraçada, no se n'adona però deixa escapar una llàgrima, molt lenta, transparent, gairebé no es pot veure.
Entra una noia carregada de papers mal posats a una carpeta de color blau. Nerviosa es posa a la taula més gran que queda lliure –una de quatre– es demana un cafè irlandès, comença a treure tots els papers i tota la taula en queda plena. Al costat de la taula hi ha una finestra que dona al carrer on hi ha una bona vista del barri ja que es troba en un quart pis.
Obre la finestra, es posa a la barra amb el cafè irlandès i mira com, a la primera ventada, els papers posa a lloc les paraules. La parella adolescent li ha tocat un paper on hi ha una frase a la part superior dreta que hi posa:No oblidis no oblidar però oblida tot el que creguis que has d'oblidar. La parella d'avis reben un paper, i a la part inferior central hi posa:Punts suspensius sobre els teus somnis, somnis sota el teu minut. Un nen que fa els deures rep un paper petit que hi posa:Descobreix sense por les pors que et descobreixen. La dona solitària no rep cap paper però el vent li recorda que "un dia qualsevol, en un minut qualsevol, en un segon inesperat, arriba el que mai havies pensat que arribés perquè mai ho havies esperat".
Cafè amb llimona i tacons,
sucre als dits,
cullera a les passions
dels dies humits.
Desordena els moviments,
escolta'm en veu baixa, tot per dir,
llepa'm sense remordiments,
i deixa'm dos minuts per un destí.
Ordena cabells a la meva pell,
escriu el que vols escoltar,
quan un sospir es fa vell
sense haver de cridar.
Desperta'm de nit,
vine tard a primera hora,
recorda l'oblit
d'una pedra que plora.
marcriera@benmirat.net