Les xarxes socials estan de moda. Això ho sabem tots, i resulta ben curiós que el creador de la major xarxa social sigui, precisament, un asocial. Estic parlant de Mark Zuckerberg, i si heu vist la pel·lícula,La red social(David Fincher és el director i Aaron Sorkin és el guionista), sabreu què vull dir. Però avui no us vull parlar de Facebook, sinó de Twitter.
Twitter és un lloc web demicrobloggingque permet enviar i llegir missatges de 140 caràcters com a màxim, enviats des de la seva web (twitter.com), el telèfon mòbil o serveis de tercers, com Twidroid, Tweetie... i fins i tot, des de Facebook. Va començar com un projecte d'investigació d'Obvious LLC, una petita empresa d'emprenedors, durant l'any 2006. Aquest servei va guanyar ràpidament adeptes, de tal manera que l'any 2008 hi treballaven 18 persones i durant el 2009 va quadruplicar la seva plantilla i continua en plena expansió.
El seu ús és ben senzill: et dónes d'alta en el servei, i pots seguir altres persones, conegudes o no, per interactuar amb elles. Els missatges surten publicats de seguida, de manera que sempre estan actualitzats en el teu perfil i el dels altres seguidors que tinguis, així com els dels que segueixes.
Aquesta eina s'ha posat, també, molt de moda entre els famosos, qui l'empren per dir la seva, penjar les seves fotos, etc. El que passa amb twitter és que tot el que publiquen els famosos té un ressò mediàtic espectacular. Els polítics en tenen, tot i que moltes vegades no són ells qui contesten, sinó els seus assessors (llàstima, és una bona manera de conèixer de primera mà el que pensen els ciutadans, aquells, que si mal no recordo, els voten i els hi permeten arribar al poder). Però segurament no són aquests els twitters que més ens criden l'atenció, sinó els dels "altres" famosos, com cantants, futbolistes, gent del cinema... Així, per exemple, quan el PSOE i el PP van arribar a un acord per la llei Sinde, Twitter estava que cremava. Tots deien la seva, i alguns van sortir una mica malparats.
I com funciona això? Una persona escriu un missatge i el publica. Els seus seguidors el llegeixen, el retwitteixen (el reenvien a altres persones), i es crea unhashtag(paraules o frases prefixades amb el símbol #, que serveix per generar una conversa. Aquesthashtaget permet recupera les altres converses i seguir-les). Posaré uns quants exemples diferents perquè es pugui entendre millor, i perquè és per aquests exemples que estic escrivint aquest article.
Abans us parlava de la Llei Sinde. En aquest cas, els protagonistes van ser dos (bé, hi ha més, però recordarem només dos): per una banda, la dels partidaris de la llei, tenim a Alejandro Sanz, i per l'altra, un que estava a favor de la llei, i que després de prendre el pols a la xarxa va canviar d'opinió, Álex de la Iglesia. Quan es va saber que s'havia arribat a un acord, Alejandro Sanz va comentar que finalment ho havien aconseguit. Aquest missatge no va ser el problema, sinó els anteriors, quan la llei encara estava en un fil (llavors va dir als polítics que eren uns covards), i va comparar els drets d'autor amb els drets dels nens de l'Àfrica...
Ja us podeu imaginar la reacció en cadena que aquest missatge (sí, ja ho sé, té més de 140 caràcters –el podeu veure a la imatge de baix–, però em sembla que la concreció no és una de les virtuts de Sanz...) va produir. Només un exemple, David Bravo, advocat especialista en propietat intel·lectual, li va respondre:"Muy triste que alguien argumente apelando a los niños con sida. Sanz debería leer un libro sobre el Copyright. O simplemente leer un libro". Sense paraules!
Álex de la Iglesia, quan encara era director de l'Acadèmia de Cinema, defensava la llei Sinde, fins que un dia se'l va ocórrer conèixer les opinions dels internautes i parlar amb ells, per veure què en pensaven. I va canviar d'opinió, i va dimitir (amb molta coherència). En aquest cas, Twitter el va proporcionar una onada de suport de molts membres d'aquesta comunitat, posant-se un nas de pallasso, com és l'avatar del director basc a Twitter.
Pérez Reverte, l'escriptor, també ha estat protagonista a Twitter en alguna ocasió, com quan el ministre Moratinos es va acomiadar del Ministeri d'Exteriors, i ell va escriure al seu Twitter: "Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos". Posteriorment va publicar un aclariment, davant la reacció dels seus seguidors i lectors:"No sé es menos hombre (hablamos del ministro Moratinos) por llorar. Nadie habla de eso. Yo, por ejemplo, lloro cada día (como una Magdalena) cuando abro el periódico o veo el telediario. Sé es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda". Tot i que va rebre multitud de crítiques, l'escriptor no es va retractar, ans al contrari:"No esperaba este éxito. 2.000 seguidores nuevos en 24 horas, gracias al extinto ministro". Com a estratègia publicitària funciona genial!
I ja el darrer exemple. Tots esteu al cas de les revoltes que s'estan produint a l'Àfrica, i quan ara va esclatar la d'Egipte, David Bisbal va voler dir la seva:"Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta". Aquest comentari va disparar el sentit de l'humor més àcid dels twitters, es va crear elhashtag#turismobisbal, el qual va arribar al top mundial, i es va convertir en un "trending topic" (temes del moment o tendències).
Què us sembla això de Twitter? Segons com l'emprin, els resultats poden ser desastrosos. Abans els famosos tenien els seus publicistes, que eren qui organitzaven les seves aparicions públiques, i si passava alguna cosa, controlaven els danys. Ara, ja no és així i passa el que passa: quan ets famós, tot el que dius es mira amb lupa i té molta transcendència. Hauran de callar? No ho crec, simplement pensar abans d'escriure.