Pep Bonet passà de ser windsurfista professional a fotògraf d'èxit de renom internacional. Té un futur brillant i és guanyador de dos dels prestigiosos guardons World Press Photo (2007-2009). El proper dia 24 inaugura al Museu de Menorca la retrospectivaWatching Silence.
Vostè ha passat de ser un windsurfista professional a un fotògraf d'èxit. Quan esdevé el salt de Pep Bonet entre dos àmbits tan diferents com el de l'esport i el fotoperiodisme?
Fou un canvi obligat, doncs quan es produí jo estava vivint a Hawai i em cridaren per dir-me que havia de tornar a Espanya per fer els Serveis Socials. Aquí se'm tallà la meva carrera de windsurfista. A Palma vaig treballar a diferents bars i alhora vaig començar a experimentar en la fotografia.
El mogué qualque fet concret per triar el camí fotogràfic?
Sí, fou al veure una exposició del fotògraf holandès Ed van der Elsken. Em va encantar i com que també m'agrada molt viatjar vaig decidir que sortir pel món a fer fotos era una bona opció, una bona conjunció.
D'això no fa tant de temps. La seva carrera ha estat de vertigen. En un curt termini de temps ha guanyat premis molt importants com el World Press Photo i ha fet reportatges excel·lents. Com s'ho ha fet?
Doncs agafant-me la fotografia amb ganes. Qualsevol cosa en la vida que agafis amb ganes i que un tengui la il·lusió d'arribar amunt crec que no és tan difícil d'aconseguir. Hi ha que treballar molt dur i estar sempre disposat a millorar i a superar-te com a fotògraf.
El cert és que vostè ha viscut aquesta experiència molt intensament.
Sí, la he viscuda i encara la visc. Gaudeixo de la meva feina, de contar les històries que cont i de implicar-me a realitats molt diferents a la nostra.
Si el World Press Photo no l'hagués seleccionat el 2002 per a duu a terme una màster class, les coses li haurien anat diferents?
Està clar que allò va ser una bona plataforma, un bon impuls per a entendre com funciona el món i el mercat del fotoperiodisme. Però arran d'això també vaig perdre bastant innocència quant a la visió. Està molt bé que la gent et conegui, aprendre fotografia i veure com es pot viure d'aquesta feina, però a canvi perds la sensibilitat que no et poden mostrar a cap tipus d'escola. Valoro poder aprendre a contar històries de principi a final, a controlar els plans o a saber més d'estètica... però jo abans quan tirava una foto era molt més impulsiu que ara.
Li sap greu?
Sí, per això sempre li dic a tothom que no val la pena estudiar fotografia. Quan un estudia foto l'únic que farà és agafar els mal vicis dels professors, i normalment els professors de fotografia són fotògrafs frustrats que no han pogut viure de la professió. Tenir un bon professor fotògraf és molt mal de fer.
L'important, idò, és la pràctica.
Sí, com a qualsevol cosa. La fotografia demana rodatge. Si per exemple algú em comenta que disposa de 3.000 euros i em demana la meva opinió sobre si invertir-los a un curs de foto, li diré que no, que millor agafi la càmera i se'n vagi a un lloc barat a on hi hagi històries on submergir-se. En el meu cas, les meves històries sempre m'han interessat moltíssim i els hi he dedicat gran part de la meva vida. Que una història surti bé depèn molt de que el fotògraf tengui clar el que vol fer. Jo per exemple ja duc més de 10 anys documentant el meu projecte sobre la sida.
Què podrem veure al Museu de Menorca?
Es tracta del projecte Watching Silence, una retrospectiva dels meus darrers 6 o 12 anys. Entre l'obra es troben imatges de la postguerra de Sierra Leona, el sida, Haití, Somàlia, Darfur... És una selecció de la meva trajectòria a través de 50 imatges. Una visió de la meva obra més dura, de les històries més importants de la tragèdia.
Deu ser difícil anar-se'n a casa sense ferides emocionals.
Més dur seria quedar-s'hi. Suposo que tenc un aparell digestiu emocional que funciona diferent al de les altres persones. Però tampoc tot és tan dramàtic com la gent es pensa. Quan viatges i cerques una història també hi ha molts moments d'alegria, d'aprendre, de compartir i de conversa amb les persones que estàs fotografiant. I quan tornes també et quedes amb aquestes vivències positives.
La fotografia social, com la seva, pot ajudar a canviar quelcom?
No, si de cas pot canviar la percepció de la gent o informar-la, o que el públic tengui una certa predisposició per a conèixer un tema en concret. Ara, també tenc que dir que amb el projecte de l'equip de futbol de Sierra Leona, arran d'aquestes fotografies, li sortí sponsor. Però en general és molt difícil voler canviar el món amb unes quantes fotos.
Què li aporta la seva feina?
Haver fet d'un somni una realitat; poder ficar-me a situacions i llocs a on en principi és bastant complicat ser-hi sense una càmera; aprendre de tot el que passa, des d'adonar-te'n de lo bé que vivim fins a veure lo injust que és el món...
Quin consell li donaria a un jove que volgués dedicar al fotoperiodisme?
Que es cerqui la manera de ser independent, que tengui clar que això no és cap hobby, hi ha que tenir moltes ganes per a fer-ho i per sortir endavant.
Sent vertigen quan la crítica diu de vostè que està abocat a ser un dels millors fotògrafs del món?
Només diuen dois perquè no saben realment el que hi ha per enmig. A tots ens agraden els reconeixements, però crec que la meva és una visió més de totes les que hi ha a la fotografia. Així i tot estic molt content amb tot el que se m'ha reconegut. Amb poder continuar treballant amb coherència ja em conform.
En quins projectes treballa actualment?
En aquesta exposició per a Menorca, que em duu negre! Les obres estaran enllestides per a la inauguració de dia 24, però el llibre trigarà un poc més.