Tots ho esteu esperant, així que començaré per aquí: comentant el nou disc de Radiohead i el fenomen que l'ha rodejat. A jo el que em sorprèn (o no) és la velocitat amb què ha passat tot. Resumint: Dilluns dia 14 de febrer, mentre tothom xerrava de com Arcade Fire s'havia enduit el Grammy a Disc de L'Any, des de la web oficial de Radiohead se'ns donaven les "gràcies per esperar" i ens enllaçaven amb la web del seu nou disc, que estaria disponible per descarregar el proper dissabte. 7 euros versió mp3, 11 euros versió wav i 39 euros versió superdeluxe (significa que el mes de maig t'enviaran el disc en versió física amb un munt de xutxeries com un vinil, un llibre de 600 pàgines, etc.). Endevinau quina he triat jo, no?
Arriba dissabte i tenc un dia molt plenet, feina el matí, descansar un poc (divendres vaig sortir), assajar i després un sopar a ca un amic, amb la conseqüent sortideta que et durà fins les cinc del matí menjant un coc del Tritón. Així que, amics, fins diumenge després del dinar familiar amb germans i nebots, no vaig tenir la calma necessària per seure davant el PC i disfrutar de la nova obra del meu nou grup-preferit-de-tots-els-temps.
Buf! No vegis si vaig fer tard! Mentre els arxius baixaven, vaig poder veure a YouTube el nou videoclip (en Thom Yorke, lleig com el dimoni, ballant com si tingués formigues dins la roba) i la seva paròdia! (en Thom Yorke, lleig com el dimoni, ballant com si tingués formigues dins la roba, mentre sonava un tema de Beyoncé). També em vaig assabentar que el disc havia sortit un dia abans del previst, perquè són així d'encantadors i bé, podia llegir crítiques a les webs de pràcticament tots els mitjans massius (musicals i no musicals). Vaig ignorar tot açò, vaig reproduir el disc a la meva habitació i açò és el que he anat fent, a estones, aquests dies. Si voleu una opinió, haureu d'esperar un poquet, m'està entrant poc a poc, són temes llargs, sense preocupar-se gaire de les cançons i més de les sonoritats, em recorda molt al disc en solitari de Thom Yorke i heu de recordar que tota aquesta música és relativament nova per jo.
Però sembla que som l'únic que s'ho ha pres amb calma, perquè avui (pel dimarts 22 de febrer), el món ha dictat sentència respecte a aquest disc, i la sentència no és gaire bona. Bàsicament tothom l'ha posat a parir a menys d'una setmana de ser publicat. No sé, possiblement van fer el mateix amb "Kid A" i ara el consideren el millor invent des de la Coca Cola. Com deia Roberto Benigni, "It's a sad and beautiful world".
El que vull dir és que avui dia tot va tan ràpidament que és difícil tenir una opinió. Tothom té tanta pressa per haver escoltat el disc abans que ningú, haver decidit que és pitjor que els anteriors, haver vist en concert al grup abans que fos famós, haver descobert la cançó abans que es tornés un fenomen YouTube... Aquesta cultura de la velocitat, de tirar-se un pet i publicar-ho per Twitter, d'acumular cultura com si es tractessin de cromos... ens està privant de disfrutar tranquil·lament d'algunes coses que ens brinda la vida, però sort que hi ha grups que encara funcionen d'una altra manera, com els Black Crowes.
Abans de res, no us penseu que estic comparant un grup amb l'altre, ni dient que aquest és millor o que l'altre no mola. Cadascun és enorme a la seva manera, i punt. Però són formes de funcionar diametralment oposades. Els Black Crowes van treure el seu penúltim disc, "Before The Frost..." el 2009, i es tracta d'una excel·lent col·lecció de temes de rock setentero autèntics, variats (trobem banjos, grooves pantanosos i fins i tot experiments disco) i generalment de ritme pausat. Com a bonus extra tenim un segon disc en descàrrega gratuïta on exploren la seva part més acústica, etèria i hippy. I ja com a colofó, al cap d'uns mesos van editar un dvd "Cabin Fever" on documenten la gravació del seu últim disc.
Aquest dvd (que va arribar a les meves mans fa poquet gràcies a una bona amiga) tanca perfectament el cercle de la seva última obra, donant-li sentit a tot i ampliant la grandesa de les cançons allà incloses. Així, podem veure la banda a uns estudis preciosos a Woodstock, vivint junts i arranjant els temes entre sofàs, xemeneies i preciosos paisatges rurals. Després organitzen un concert íntim on graven les pistes base del disc (amb aplaudiments i tot). Ja us ho he dit, una altra manera de fer les coses, i una altra manera de disfrutar-les. En aquesta època de l'any ve de gust deixar passar les hores amb grups com aquest, els Allman Brothers o The Band.
Precisament per culpa del dvd estic en una època The Band. Resulta que el propietari dels estudis on passa l'acció no és altre que l'enorme Levon Helm, bateria i cantant de La Banda. Fins i tot apareix a una escena de les inicials conversant tranquilament amb el cantant dels Crowes, una d'aquelles cosetes impagables que ens encanten als mitòmans com jo.
Així que he desempolsat la seva incommensurable capsa "A Musical History" i m'he submergit en l'obra de The Band (amb breus incursions al nou disc dels Cap De Radio, no ho oblidem...). Les seves primeres col·laboracions amb Dylan, discos com "Big Pink"... Buf, molta bona música per ser disfrutada lentament, assaborir-la, recrear-s'hi... Però com que tots els camins duen a Roma, en el país de The Band tots els camins duen al seu últim concert: The Last Waltz.
Aquest concert, celebrat el novembre de 1976, i rodat per (ojo) Martin Scorsese per ser editat com el Millor Concert Filmat de la Història, va resultar l'últim que celebraria The Band. Cansats després de molts anys en la carretera, veient com els seus amics anaven caient víctimes d'un estil de vida, van decidir alguns dels seus amics i fer un comiat "a lo grande". Així, fent quatre telefonades, van reunir gent com Eric Clapton, Neil Young, Van Morrison, Muddy Waters i brillant sobre tots els demés, Bob Dylan. I es curiós veure com tots, sense excepció, sonen millor que mai en aquest concert. The Band es van formar com a banda d'acompanyament de Ronnie Hawkins (que també és present aquí) i després de Bob Dylan, i així van estar anys fins que van decidir volar lliures. I aquesta experiència es nota en com fan brillar les interpretacions de les grans estrelles.
Aquí trobareu grans temes de The Band com "The Weight", "Up On Cripple Creek" o "The Night They Drove Old Dixie Down", clàssics com "Mannish Boy" amb Muddy Waters, "Helpless" de Neil Young, "Forever Young" amb Dylan (un moment de pura màgia) i una gran final amb tots els convidats (a més de Ron Wood i Ringo Starr, que passaven per allà després del seu berenar habitual de corn flakes amb vodka) interpretant una deliciosament caòtica "I Shall Be Released".
Així que ja ho sabeu, reservau un parell o tres d'hores del vostre temps (sé que és difícil), serviu-vos una copa del que més us agradi, preparau un poc de menjar d'aquell que no us permeteu menjar entre setmana, i posau aquest dvd a volum 11. I recordau que a vegades, la vida és fantàstica, gràcies a coses com aquestes.
(I jo havia de xerrar de Radiohead, no?).
T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com