El proper dimarts es celebra el Dia Internacional de les Dones a tot el món. Es un dia de trobada per comprendre que encara queden per millorar molts àmbits de la vida quotidiana de les dones, més enllà de cultures, llengües, ètnies i fronteres. Tanmateix, segurament moltes no podran celebrar-ho: treballaran, cuidaran i atendran, i això els hi convertirà aquest dia de celebració en un dia més del calendari.
En 1910, la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes proclamà el 8 de març Dia Internacional de la Dona, en honor de l'Aixecament de les vint mil d'un any abans, on les costureres de prop de cinc-cents tallers tèxtils de Nova Iorq demanaren la millora de les condicions laborals en seguretat, jornades i sous. Tanmateix, les demandes de millora no van reeixir: pocs mesos després de la Conferència, el 25 de març, moriren 147 dones en l'incendi de la fàbrica de bruses Triangle Shirtwaist. En aquesta fàbrica, com en moltíssimes d'altres, treballaven centenars de dones i fillets, encofurnats i en unes condicions laborals pèssimes durant llarguíssimes jornades per un sou miserable, que just els hi servia per pagar-se l'allotjament. La temperatura del lloc, l'existència de brossa tèxtil arreu i l'amuntegament de gent ajudaren a que les flames es propaguessin a una velocitat increïble a mig capvespre del 25 de març, i que la manca de plans d'evacuació per incendis i de mesures de seguretat, així com l'estat precari en que es trobava la construcció de la fàbrica, es convertissin en tragèdia. Aquest fet va desembocar en una major pressió al govern nord-americà per la creació definitiva d'una legislació laboral complerta i coherent.
Commemorant aquest fet cada any, ens adonem que malauradament aquest tipus de desgràcies encara es produeixen arreu del món, en treballadors d'ambdós sexes i de qualsevol edat, i que és tasca comuna evitar que es repeteixin. També honrem el paper social i econòmic, aparentment invisible però ferm i real, de les dones. He estat molta estona cercant una imatge d'aquella època on pogués demostrar el que us voldria dir, i la que acompanya l'article em va encantar. Es tracta d'un grup d'obreres fotografiades precisament en 1908 en una fàbrica tèxtil dels Estats Units. Fixeu-vos en la llum de les mirades d'aquestes dones, el somriure cansat però franc, com s'abracen i es recolzen entre elles. Les dues dones del centre, les úniques a qui els hi rellueixen els anells de casades, podrien ser les majors i no per edat, doncs deuen voltar la trentena, sinó per experiència vital. Com si els hi dediquessin el lloc d'honor de l'objectiu de la càmera, les envolten les més joves, fadrines. Les adversitats comunes crearen lligams d'afecte i companyerisme que traspassen la fotografia amb prou força com per arribar-nos, un segle després, a la nostra mirada, sobreestimulada d'imatges i missatges. Fan enveja sana i emocionen a la vegada, certament.
La veritat és que no hi ha masses novel·les que tractin del tema de la dona obrera durant la Revolució Industrial. Sovint s'enfoca a la dona des del tema sentimental, prolífic i molt interessant en retrospeccions interiors de l'ànima (allà també s'hi lluita feroçment, i es guanyen i perden batalles...). Però de temes més pragmàtics, que alterin l'ideal de la figura femenina de cap per avall, no n'hi ha tants. De tot el que he pogut trobar i llegir fins ara, en destacaria un: Júlia, d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), una obra referent de la literatura contemporània en llengua catalana.
Júlia està ambientada en l'últim quart del segle XIX a la ciutat valenciana d'Alcoi, una de les poques ciutats industrialitzades del país, i que en conseqüència fou focus de lluites de classes, d'ideologies i d'estaments, entre elles la "revolució del petroli" el juliol de 1873.
La "revolució del petroli", anomenada així per l'olor de les teies enceses que impregnà l'aire de la ciutat durant els dies de la revolta, fou una vaga general empesa per grups anarcosindicalistes per millorar les condicions de feina infrahumanes i convertida en multitudinària, amb demandes polítiques i laborals i que acabà amb l'execució de l'alcalde republicà Agustí Albors i Blanes (amb el malnom d'el Pelletes). El pare de na Júlia és una de les víctimes durant la duríssima repressió militar, i amb el pas dels anys, ella voldrà descobrir la veritat de la seva mort. Amb aquest fons històric que implica directament a aquest personatge femení fictici, es desenvolupa una història d'amor de conveniències on tot l'entramat social reacciona, a favor i en contra, d'un casament considerat "antinatural" per l'època: el d'una jove obrera i un patró madur. A costa de molts sacrificis personals i d'endurir el seu caràcter abocant-lo a l'egoisme i l'ambició, na Júlia superarà tots els obstacles i arribarà a ser una matrona reconeguda socialment per les classes benestants, però pagant un alt preu: oblidant el seus orígens i fins i tot, la seva família i en certs moments, la seva integritat. És, en definitiva, la història d'una jove que elegeix el seu camí amb independència del que s'espera d'ella com a dona, literàriament i argumentalment.
Malgrat que és considerada una novel·la amb trama d'amor, jo no li veig enlloc, l'amor –entenent-lo com a sentiment generós i franc. Sí que veig un amor de conveniències, una eina emprada per tothom per disfressar interessos. També veig una dona amb objectius propis (més enllà de si són discutibles o no) que es troba amb obstacles i prejudicis morals i socials arreu, ja que l'ascens social, considerat una amenaça al "bon ordre" d'una societat classista, era gairebé impossible. La història d'una dona que supera l'esfera dels sentiments per embarcar-se en la seva pròpia ambició, on s'aparta l'ideal femení literari per crear una protagonista calculadora amb les seves pròpies emocions, és una novel·la diferent en sí, sense cap dubte. Els objectius de na Júlia, personals i ocults, són absolutament terrenals: la recerca de la veritat sobre la mort del seu pare i la de canviar una vida destinada a la pobresa que no volia per a ella. La seva humanitat s'enfosqueix progressivament amb una venjança que cova durant anys: el seu egoisme es demostra en quant ja acceptada plenament com a membre de les classes dominants, oblida els seus orígens obviant qualsevol iniciativa per millorar les condicions de treball viscudes en carn pròpia en la fàbrica on feinejava i de la que finalment en serà propietària.
En una perspectiva més àmplia, la novel·la és un retrat fidel de com era la vida de les dones treballadores i de l'ambient laboral i polític en el qual es movien, així com dels prejudicis morals i socials que patien, tant als ulls de les classes del poder com a la seva pròpia. Submissió en les desigualtats viscudes durant segles i heretades en un nou ordre econòmic i social, un aclaparament de responsabilitats i limitacions que les abocaren sovint al conformisme quotidià i una perspectiva de futur enfosquida per la pobresa i obstaculitzada pels escassos recursos d'educació i d'oportunitats de millora marquen, sens dubte, la figura de la dona durant la Revolució Industrial i la lluita per la seva pròpia evolució en un món que va giravoltar en 360 graus per sempre.
La mescla de novel·la costumista amb un rerefons social compromès, basada en fets històrics reals i respectuosos amb la realitat, i protagonitzada per una dona forta i amb caràcter però d'una humanitat imperfecta, allunyada d'estereotips del "bon femení" i subjecta a adversitats ben terrenals, agradarà a molts. N'estic convençuda.