A ls seus 80 anys, Jean-Luc Godard segueix igual de canyero que sempre. A ell tant li és que estem al maig del 68 com al març de 2011. El cine són imatges, colors, i text i paraules, i al món exterior, és a dir, al que hi ha més enllà de la pantalla, hi ha explotació, hi ha diners que circulen, però també hi ha persones, veus, paraules que a vegades volen dir alguna cosa i a vegades no volen dir res.
I Godard, càmera en mà, fa de mol·lusc. Ell filtra, però no interpreta. Plasma, mostra. No conta cap història, no avorreix, però tampoc passa res si durant 5 minuts deixes de mirar la pantalla.
De fet, ahir a la nit quan va acabar la pel·li als cines Kaplan, va passar una cosa graciosa. No érem gaire públic, com a molt sis o set persones, i com que el film es va reproduir a través d'un projector instal·lat al mig del passadís, una treballadora del cine esteia pendent del trípode que subjectava el projector. Així que la pel·li es va acabar de cop, al final d'una frase i la pantalla es va quedar en negre. Ningú es va moure del seu seient. Van passar uns segons i res, fins que per fi es va encendre algun llumet, tènue, dels laterals. Un home es va aixecar d'entre el públic i va agafar l'abric, disposat a anar-se'n. Quan va passar per davant de la treballadora del cinema, li va demanar, fluixet: "ha acabat ja, veritat?", i la dona li va dir, igual de fluixet: "sí". Tots vam somriure i ens vam aixecar. El millor final per a una pel·li de Godard.