Quin dia és avui segons tu?' (pregunta l'Hèctor a… l'Hèctor???) A diferència del gènere de terror, que ha tingut en el nostre país cultivadors tan dedicats (però potser no tan reconeguts) com Jess Franco, Paul Naschy, Amando de Ossorio, León Klimovsky, Carlos Aured, Eugenio Martín o el recentment desaparegut Juan Piquer Simón, la ciència ficció no ha fet prou el pes dins la cinematografia espanyola, tot i que s'han duit a terme intents curiosos però, en general, més voluntariosos que interessants, com 'Fata Morgana' (Vicente Aranda, 1966), 'Una Gota de Sangre para Morir Amando' (Eloy de la Iglesia, 1973), 'La Casa' (Angelino Fons, 1974), 'Memoria' (Francisco Macián, 1978) o 'Abre los Ojos' (Alejandro Amenábar, 1997)…
Sigui pel complex d'inferioritat que el 'españolito', es a dir l'espanyol mitjà, sent referint-se a les grans potències tecnològiques –conseqüència realment lògica, amb el retard dels llargs i durs anys d'autarquia del règim franquista–, ja sigui perquè l'enfocament fred i cerebral que sol demanar el gènere encaixa més amb les cultures anglosaxones o germàniques que amb la tradicional impulsivitat mediterrània, el cas es que dóna la sensació que els directors del nostre país només s'atreveixen a apropar-se al tema de l'anticipació científica escudant-se en una perspectiva carnavalesca, desmitificadora, allargant l'esperit burleta de, per exemple, Mortadelo i Filemón, per sobre de Flash Gordon, del tipus 'Acción Mutante' (Álex de la Iglesia, 1992) o 'La Mujer más Fea del Mundo' (Miguel Bardem, 1999)
Tot i que sigui per anar a contracorrent d'aquesta tendència tan previsible (i no per això, menys valorable), cal tenir en compte el positivíssim debut de Nacho Vigalondo en el llargmetratge 'Los Cronocrímenes' (2008), en el qual va deixar de costat (però no del tot… of course…) l'adscripció a la comèdia de la majoria dels seus curtmetratges inicials per a trenar una peça d'orfebreria sci-fi pura i dura, que es pren molt seriosament les normes 'tradicionals' de les històries de viatges en el temps i paradoxes temporals vàries… Motius més que suficients per a tenir greus problemes de distribució (al teixit industrial espanyol encara li espanten les propostes massa orbitals com aquesta), tot i que la resposta del públic va ser força satisfactòria…
Si s'hagués de buscar un denominador comú dins l'obra de Vigalondo com a novell creador de curts, tindria més a veure amb les seves negociacions entre fons i forma que amb el transcurs d'una unitat en el seu discurs: '7:35 de la mañana' (2003, nominació al Oscar inclosa) o 'Choque' (2005) van optar pel camí conceptual més llarg per a recórrer la màxima distància possible que li permetien els seus esquifits formats i els seus ridículs pressupostos… En aquest sentit, 'Los Cronocrímenes' esdevé pura coherència: una miniatura aparentment superficial, una fantasia ofegada que amaga la seva artilleria sota el mirall d'una estranya quotidianitat…
Resulta evident la delicadesa amb la qual Vigalondo han desenvolupat l'actiu més important de la pel·lícula, el guió: encaixa com mai dins els paràmetres de la desgastadíssima frase 'funciona com un rellotge', ja que està fonamentalment abocat a contar les desventures del seu protagonista Héctor (el recentment guardonat amb el Goya, Karra Elejalde), de la manera més eficaç, atractiva i concreta possible… No hi ha floritura estilística, ni situacionisme abracadabrant, més enllà de la lògica dels esdeveniments, que es converteix en la guia única i inflexible de la narració… De fet, el realitzador cantàbric construeix la seva òpera prima sobre un refinament tan precís, tan mil·limètric, d'elements que quasi podríem parlar de minimalisme conceptual, ja que limita el repartiment d'intèrprets a bàsicament quatre (Elejalde, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi Vigalondo), que són simples comparses de l'heroi principal o, si es prefereix, simples peces mecàniques i funcionals dins el complexíssim engranatge que mou els esdeveniments del film…
Aquesta 'petita tragèdia matemàtica portàtil', en paraules del mateix director, no és una pel·lícula perfecta, però potser és alguna cosa més difícil: una ficció que s'ajusta perfectament al joc forçat que exigeixen les seves pròpies (i severes) regles… La seva capacitat per no semblar-se a res anteriorment filmat pot provocar que alguns espectadors s'autoexpulsin del joc, però el cinema (malauradament) no s'edifica sobre les intencions i, per destacar en els apropaments genèrics d'aquesta mena, és necessari arriscar formalment i deixar clara quina és la personalitat que està darrere les imatges… De moment, Nacho Vigalondo és més notícia per la seva desvinculació del blog per a 'El País' i per la cancelació d'una publicitat del mateix diari protagonitzada per ell, arran d'uns comentaris bromistes certament xocants sobre l'holocaust nazi a Twitter, que per la seva nova pel·lícula 'Extraterrestre' (2010)… Tot i això, al Fantastic Fest d'Austin (EUA) van aparèixer els primers 'teaser postals' (¿?) de la pel·lícula… Vigalondo, geni i figura de la impuntualitatfantastiquedel nostre país… Fins la setmana que ve, incrèduls!!