Memoria del saqueo és una pel·lícula contra l'oblit. Exposa una imatge viva de l'ensorrament econòmic i social més brutal que hagi patit mai un estat en temps de pau, el que va viure Argentina entre el 1976 i 2001. El país va passar de la prosperitat a la necessitat a causa de l'exorbitant deute nacional, de la desenfrenada corrupció en el poder polític i el sector financer i de la privatització de les companyies estatals.
Fernando Solanas, director del film, assenyala com a principal responsable al president Menem, però també remarca el paper del Fons Monetari Internacional, dels grans bancs estrangers, dels mitjans de comunicació, dels sindicats, del poder judicial... Tots ells, diu, d'una o altra manera tenen una part de responsabilitat en l'ensorrament de l'Argentina. Denuncia d'aquesta manera, l'agressió invisible d'un model de globalització que provoca més víctimes que una guerra.
Solanas va néixer el 1936 a Olivos, Buenos Aires. Músic i advocat, a la dècada dels 60 va començar la seva carrera en el món del cinema fent curtmetratges i publicitat, però la seva fama internacional va sorgir a partir del documental de més de quatre hores de durada La hora de los hornos (1968), prohibit de 1969 a 1973 a Argentina. Concebut com un assaig polític, està considerat un dels llargmetratges més significatius, renovadors i eloqüents del cinema del sud.
Memoria del Saqueo sorprèn per la síntesi de tanta informació i per la forma en que s'estructura. Quin va ser el procés de guió?
En un film d'investigació de caràcter documental, és difícil tenir un guió tancat, es va construint sobre la marxa. Vaig començar treballant una estructura temàtica que, donada l'abast del tema, tenia dues grans parts independents entre sí: a) el que havia passat a Argentina, és a dir, les crisis, les causes i els responsables; b) les seves víctimes, els milions de persones pobres i desocupades i com havien afrontat la crisi càstig. Si rellegeixo les primeres pàgines escrites, puc dir, que tot i els canvis, el plantejament oficial no es va modificar.
Memoria del saqueo no segueix les pautes del cinema d'acció ni del documental televisiu. Està fent cinema per un petit públic?
Al contrari, estic convençut que l'espectador vol veure alguna cosa diferent a la repetició de films que s'assemblen uns als altres o als documentals condicionats pel format televisiu. Cap distribuïdor mai no va imaginar que Bowling for Columbine o Etre et voir seria vista als cinemes per cents de milers d'espectadors. Igual em va passar amb La Hora de los Hornos en els anys 70, que va arribar a molts països i al gran públic i porta 35 anys de distribució a universitats, escoles i cases de cultura. El capítol argentí de la globalització, amb les privatitzacions d'empreses públiques, la pèrdua de drets socials adquirits, la manipulació institucional i la censura mediàtica, només difereixen anecdòticament del funcionament de les democràcies occidentals. No basta amb l'exemple de Berlusconi? Estic convençut que Memoria del saqueo arriba al cor dels espectadors no només per la seva càrrega emocional, sinó perquè narra una història que atrapa per la seva veritat: revela la trama secreta de la mafiocràcia: l'associació de la corporació político-sindical i dels alts tribunals de justícia amb els bancs, les multinacionals i el FMI.
Avui s'executen noves i silencioses agressions que la globalització ha estès per el món com el desenvolupament de plans econòmics neoliberals que provoquen més morts que les accions bèl·liques.
____________________________________________
Extracte de l'entrevista realitzada a Fernando Solanas l'any 2004. Es pot consultar íntegrament a http://www.pinosolanas.com/reportaje_pino.htm