Son pare d'en Sergi Bernhardt regentava el bar Es Forat de Ciutadella. Peter tenia al local una col·lecció de vinils de luxe. Els menorquins anaven allà a escoltar els discos que Peter duia d'Alemanya, la seva terra. "Eren treballs molt difícils d'aconseguir, que encara no havien arribat a Espanya", recorda el seu fill. Sergi cresqué a un entorn musical poc comú per a la seva generació, amb Pink Floyd, Deep Purple, Queen, Led Zeppelin o King Crimson, entre d'altres.
La reentré d'Ernest Martí no fou tant rockera des dels començaments però no per això deixa de ser important. El country i la música en català marcà la seva avantsala fins caure a la moda del grunge. L'època liderada pel mite de Kurt Cobain i els Nirvana –amb grups successors com Offspring o Green Day– l'introduí a la música més rockera. "Tenia 12 anys, i també m'agradava Aerosmith", explica.
El primer casset d'Ernest fou And Justice for All, de Metallica. "El vaig comprar a mitges amb un company d'institut. Les poques peles que teníem les invertíem bé i ens anàvem passant la cinta". Ernest adquirí el treball per catàleg. "Llavors era el que es duia, tots els al·lots i al·lotes ens reuníem al voltant d'aquelles antigues revistes de compres per correu".
Per la seva influència paterna, Sergi fou més precoç. Sols tenia 7 anys quan comprà The best of the beast, dels Iron Maiden. "Encara que no ho sembli, per l'edat, nosaltres també hem escoltat vinils i cassets. La portada de la cinta dels Iron Maiden m'encantava". Ernest i Sergi són músics i companys de grup. Ambdós sonen amb Pèl de Gall i acaben d'estrenar el seu primer compacte. Ho saps que ho sé! és al carrer des del passat 26 de febrer. Una producció de 11 temes en què hi destaca el metal i el so guitarrero, a més de balades com Què cony! o Dins es meu cap. "Aquest cd és una carta de presentació. Fins ara la gent ens seguia gràcies al Myspace. Hem fet 1.000 còpies i es pot trobar a la botiga La Roca Nostra i la pizzeria Alcapone, a Ciutadella; al bar Isis de Ferreries; a Palma i Barcelona". Pèl de Gall té previstos concerts d'estiu: a Ferreries, Ciutadella i Maó.
També, conegueren els temps daurats dels cd's. Tenir un compacte era de moderns, i ells es dedicaven a comprar en disc els cassets que més els marcaren... De sobte arribà la pirateria, i amb aquesta una nova manera d'entendre i escoltar música. "Estic a favor que es pirategi a nivell d'usuari, però mai per fer negoci. La pirateria va en contra de la indústria i del sistema discogràfic, i això m'agrada. Ja sé que no és el mateix, però a mi l'Spotify m'ha ajudat a descobrir a molts de grups nous. És una revolució!", comenta Sergi, qui creu que "la pirateria no acabarà mai amb la música. Abans els músics es guanyaven la vida amb la venda de discos i ara ho fan amb els concerts", afegeix. Ell gaudí fa uns dies de l'espectacular concert de Rogers Waters a Barcelona. "M'estimo més pagar per un bon espectacle com The Wall que per un cd del que sé anirà un percentatge a la SGAE". Els dos discuteixen sobre un tema que donaria per a dos culturàlies.
Avui, Sergi s'ha obert camí com a oient en l'electrònica, concretament en el trance; i en el jazz fusion. Mentre que Ernest es manté fidel al heavy. Ambdós han aprés a destriar el bo del dolent. La qualitat d'un rock que, actualment, ha de conviure amb la poca autenticitat de veïns de la industria com un jovenet anomenat Justin Bieber. Un producte de fer doblers fet a mida.
TOP FIVE
1. Nevermind (1991), de Nirvana. "Els crítics digueren d'aquest disc que fou la mort del metal, però per a jo, en canvi, suposà la meva introducció al metal. Amb Nirvana vaig fer la meva transició com a músic". (Ernest)
2. Black Album (1991), de Metallica. "Aquest disc no pot faltar a la discoteca d'un jove al·lot rocker. La seva qualitat de so encara és vigent. És el grup etern".
3. Images and words (1992), de Dream Theater. "Aquest treball va obrir un món nou al virtuosisme heavy. És gairebé una obra de teatre, una explosió de conceptes musicals".
4. God hates us all (2001), de Slayer. "Aquest disc despertà la meva part més primitiva. Escoltant-lo em vaig adonar de que el heavy podia ser encara més dur. La música de Slayer és la decadència pura". (Sergi)
5. The Best of the Beast (1996) de Iron Maiden. "Em va obrir les portes del món del heavy". (Sergi)