E n temps d'incertesa, com els que corren (A qui votaré? Té raó Mourinho? Bikini estampat o no?) sempre m'agrada recórrer a un dels meus llibres de capçalera, l'autobiografia de Lemmy Kilmister, cercant respostes. Per açò serveixen els ídols, no? Per intentar endevinar què farien ells en situacions difícils, quan s'han de prendre decisions incòmodes i tal i qual. Per suposat no he trobat cap resposta, però la lectura aleatòria ha reavivat el meu interès en la primera banda de mestre Lemmy: Hawkwind.
Hawkwind és la banda de Dave Brock, un hippie anglès que l'any 1969 va decidir ajuntar-se amb alguns peluts més i formar la banda estrella del gènere conegut com Space Rock. Sí, ara ve quan t'explic de què punyetes va açò de l'Space Rock. Arrelat en els primers discos de Pink Floyd (composicions com "Set The Controls At The Heart Of The Sun") i la psiquedèlica anglesa de l'època, aquest gènere es basa en cançons de temàtica sideral, llargs desenvolupaments instrumentals, basats més que res en repeticions ad nauseam de riffs de guitarra, adornats per efectes sonors que facin pensar en viatjar per l'estratosfera ("shhhhhiuuuuaaaaaaaauuuuushhhhhhh!") i coses d'aquestes, molt de l'època. Escolteu "Silver Machine" de Hawkwind, un tema de quan en Lemmy era a la banda (de fet el va escriure i cantar ell) per veure el que vull dir.
(Ara he mirat el vídeo a youtube i… buf, com anava la gent als seixanta!).
Altres grups d'aquest estil minoritari i molt emparentat amb la psiquedèlica eren Zolar X, Gong i Eloy, també etiquetats com rock progressiu, kraut rock i altres lindeses. Però els autèntics són els Hawkwind, dels que hauríeu de rescatar de l'oblit discos com "Doremi Fasol Latido", "Hall Of The Mountain Grill" o el recent "Blood Of The Earth".
Per suposat que tota aquesta moguda es va acabar (almenys a nivells alts de popularitat) quan es va acabar el somni hippie i els Ramones d'aquest món van començar a arramblar amb tot el què es trobaven. Però com tot en aquesta vida, l'Space Rock va tenir el seu revival durant els anys noranta. Grups de Stoner van adoptar aspectes estètics com els desenvolupaments llargs i repetitius, basats en riffs de guitarra hereus dels Black Sabbath més foscos. La màxima expressió d'aquest retorn són els Monster Magnet, que ja des del seu nom apunten maneres espacials.
Amb uns començaments arrelats en la psiquedèlica més retro, van anar evolucionant cap a un rock dur més convencional, sense abandonar la temàtica espacial de còmic i les referències lisèrgiques. Els discos més recomanables són "Dopes To Infinity" i "Powertrip", amb temassos com "Dead Christmas", "Space Lord" o "Tractor". Però si el que voleu es rock galàctic pur i dur, provau amb "25… Tab". El primer tema d'aquest EP dura més de mitja hora! En el temps que caben, no sé, tres discos dels Ramones, la banda empren un viatge astral sense moure's del lloc, una odissea de guitarres saturades, ritmes monolítics i efectes caleidoscòpics que… bé, no et duu enlloc, però lo bé que t'ho has passat mentre durava!
Res amics, esper que hagueu descobert alguna cosa nova, i que pugueu surar per les galàxies una estoneta. Que falta farà aquest diumenge llarg, llarg.
T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es