Era primera hora del matí i el cel amenaçava pluja i els nens formaven en files al pati. Files tortes i bonyegudes i sorolloses. Quan va sonar la sirena els mestres van anar cap a les files i es van posar al capdavant com generals disposats a comandar una càrrega de la cavalleria lleugera i, començant pels més petits, van dirigir-se cap a les aules enemigues i irreductibles. Ferran, un nen prim i baixet, va asseure's al seu pupitre mentre la professora Virgínia començava a escriure a la pissarra gargots incomprensibles. Geometria euclidiana. Quan va arribar Àngel i es va asseure al seu costat, Ferran ja havia tret una caixa de retoladors nous embalats en plàstic transparent que li havia dut la seva mare del seu darrer viatge. Com un resplendent arc de sant Martí.
Què guapos! Me'ls deixes?
Ara no.
Només provar-los.
Després, però només si ets valent.
Sóc valent.
Aleshores quan arribi l'hora del pati vine amb mi.
Les dues hores anteriors al pati es van fer interminables i avorrides i inintel·ligibles entre pentàgons i secants i dígits elevats a l'enèsima potència i quan per fi va sonar la sirena anunciant els vint minuts d'esbarjo els dos nens van partir corrents cap al pati. Com els antics corredors de bòlids que sortien a peu dels boxes per iniciar la cursa. Fins i tot feien soroll de motors. Miauuuuu. Broooom. Els nens es van tancar al vàter i Ferran fou el primer en pintar sobre la porta blanquinosa unes cares que treien la llengua i tenien els ulls molt grossos i amb un punt negre al mig que semblava una oliva. Com autèntics còmics de El Jueves. Àngel va considerar que havia de ser més atrevit que el seu company i va posar-se escriure paraules lletges i fangoses i subversives contra l'ordre establert. Va tardar una mica i Ferran ja començava a estar enfadós i preocupat per si li gastava el retolador. Què feia el seu company que no acabava? Què transcrivia un discurs de Sèneca? Finalment, Àngel es va apartar de la porta blanca i li va donar el retolador al seu company que va poder contemplar la seva obra d'art minimalista i d'avantguarda.
Té nas d'albergínia
l'estimada professora Virgínia.
És un peix espassa sense bigoti:
Ai, per Déu que no degoti!
És la bella trompa apol·línia
una entre mil casos.
És la dona dels grans nassos
és l'ogressa Albergínia.
Els dos nens es van posar a riure i a donar cops de peu al terra i Ferran es va posar a botar sobre la tapa de l'excusat i aleshores van sentir que algú picava a la porta. La professora Virgínia els havia seguit fins als banys. Després d'un breu i humiliant parlament en què els nens van tractar d'esborrar infructuosament les pintades, aquests van obrir la porta dels banys i es va fer evident el seu delicte vergonyant. Els delinqüents infantils van quedar sense pati i van ser conduits al despatx de la directora i van haver de suportar d'aquesta un greu i llarg i iracund discurs. Després la professora Virgínia els hi va fotre un altre arrambatge davant tota la classe, la qual, malgrat les amenaces de la professora, no es podia aguantar el riure. Per acabar, van avisar els pares que els anessin a cercar i aquests no es van mostrar massa satisfets de les qualitats artístiques demostrades pels seus fills. A Ferran el van esborrar de les classes de pintura on anava perquè deien era una mala influència. Els seus pares estaven disposats a pagar classes particulars per tenir un Rubens, no pas per criar un graffitero. A casa d'Àngel estaven sorpresos. Un oncle del nen, que era professor de mecànica, va dir que els versos eren molt bons. Àngel fins aleshores no havia fet més que treure zeros i uns en un codi binari que no havia estat resolt i la mare estava tan orgullosa que només feia que ensenyar a tothom que podia els versos i deia que al col·legi no entenien de poesia i que tenien mania al seu fill. A Àngel l'apuntaren a classes d'escriptura creativa per cultivar el seu art innat. Era l'alumne més petit de la classe i el primer dia la mare li va explicar a la professora els avatars i problemes del seu fill a l'escola per culpa del seu do i li va lliurar una còpia dels versos. La professora va somriure i va acariciar el cap del nen i el va felicitar i li va dir que era un artista. La mare va pagar la primera mensualitat i va marxar tota ufanosa i la professora va cridar un moment al nen per parlar-li.
Això ho has copiat, oi?
El nen no va respondre.
Si em dius la veritat et prometo que no diré res.
El nen no va alçar una cella.
Bé, potser serà millor que no diguem res.
Però jo no vull fer classes de gramàtica.
Això ho podem arreglar. Si et portes bé pots jugar en un racó. Jo t'avisaré quan faltin cinc minuts per acabar l'hora.
I el nen va anar al racó on li havien manat estar i quan la professora no mirava va treure de la butxaca un retolador i es va posar a pintar a la paret els dibuixos que li havia ensenyat a fer el seu amic Ferran. Mentre guixava la paret va pensar que al capdavall allò que feia també era art.
Per a G.