Començaré amb una citació de Shakespeare, l'escriptor contemporani que més m'agrada i el creador que millor ha sabut reflectir la convulsa i fascinant realitat del segle XXI:
I jo vaig estimar-te i vaig mostrar-te
les qualitats de l'illa, les fonts fresques,
els pous salats, els erms, la terra fèrtil.
Maleït sigui per fer tals coses!
Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera... són illes reals, no són illes de ficció com l'illa deLa tempestatde Shakespeare. Les illes, però, totes les illes del món, tenen una aura de ficció que conviu estretament amb la realitat; una realitat que pot arribar a ser dura per culpa de l'estat d'isolament a la qual la sotmet la mar. Igual que un arbre que té el tronc profundament arrelat a la terra, tot comença a l'illa. S'equivocava Dalí. El centre del món no és l'estació de ferrocarrils de Perpinyà. El centre del món són les illes, totes les illes del món. La qual cosa ja provoca una divertida distorsió de la realitat geogràfica en la visió dels illencs. Si totes les illes de la terra són el centre del món açò vol dir que els geògrafs i els cartògrafs van errats en la descripció de la terra que han posat a la nostra disposició.
Però açò no és tan estrany. A principis d'estiu vaig llegir al diari El País una notícia si més no curiosa. Un estudi científic recent havia revelat que la forma de la terra no tenia la perfecta silueta d'una esfera aplanada pels pols. La terra, al dominical del diari hi havia una vistosa fotografia en colors lisèrgics, tenia la forma d'una... patata.
Açò fa temps que ja ho sabien els illencs de tot el món.
D'una patata o d'un formatge de la regió de Gruyère.
Tan se val.
Des del punt de vista d'un escriptor, aquesta realitat distorsionada és un avantatge o, més ben dit, una qualitat, un bagatge a l'hora de començar a escriure. L'escriptor illenc té des de ben petit la ficció assimilada, un punt de vista original, poc científic i, fins i tot, extravagant.
Hi ha altres normes inviolables, a les illes. Fa poc, es va descobrir a Menorca el fòssil d'un conill gegant. Els paleontòlegs que van fer el descobriment el van anomenar NURALAGUS REX, el conill gegant de Menorca. Era deu vegades més gros que el conill salvatge actual, pesava uns quinze quilos i va regnar a l'illa fa cinc milions d'anys. No podia saltar i es movia amb els palmells de les mans estalonats allà en terra igual que els plantígrads. Es veu que en un ecosistema aïllat, sense el risc de depredadors, els animals grossos tendeixen a fer-se més petits, mentre que els animals petits tendeixen a fer-se més grossos. Existia un elefant nan a Sicília. Són les anomenades Normes de les Illes. Apliqueu aquest concepte científic a les persones. Un exèrcit de silenciosos llenyataires, armats amb refulgents i afuades destrals, tallen sense compassió les cames dels gegants i, amb els troncs sobrants, construeixen alçades per als nans. La població s'equilibra. Ningú no destaca per damunt o per davall de l'altre. Si volem suportar la realitat quotidiana, tots els illencs hem d'assumir aquesta ficció psicològica. No existeixen els nans. No existeixen els gegants. Obres la porta i entres al Paradís. Moltes cultures mil·lenàries identifiquen les illes amb el Paradís. O el Paradís amb les illes. Segons la tradició musulmana, el paradís terrenal està situat en una illa: Ceilan. Zeus és originari de l'illa sagrada de Minos, pàtria dels misteris. Al Paradís, vull dir a les illes, tot agafa una dimensió humana. El preu a pagar és assumir un rol que, moltes vegades, no et correspon o et desagrada. Posem per cas que un dia un gegant jove i inexpert recorre els penyals de l'illa, per exemple aquests magnífics penya-segats de Formentor, a la recerca d'ous d'aus marines o de fonoll marí. Gràcies a una intuïció dolorosa que sembla venir de la retxa blava de l'horitzó s'adona que, en tost de cames, té dos horribles monyons. Què farà? Llançarà els ous a la mar i es posarà una branqueta de fonoll entre les dents i saltarà des de dalt del penyal? O regressarà a ca seva i aprendrà a viure amb aquesta dolorosa deformitat? Els riscos són molt elevats si es llança de cap des de dalt el penyal. Tal vegada s'estimbarà, tal vegada s'ofegarà o tal vegada arribarà a l'altra riba on l'herba és més verda i el món és il·limitat. Si es queda a l'illa natal el preu a pagar també pot ser mentalment coent. Hi ha una imatge visual molt més poderosa que explica aquesta esquerda en la psicologia dels habitants insulars. És obra de l'escriptor mallorquí, o més ben dit balear, Llorenç Riber: "El insular es un ave de alas demasiado grandes para el tamaño del nido; en él resulta torpe y desmañado, pero si sale de la isla, crece y vuela majestuoso durante toda su vida".
Una altra qualitat de l'illa que no va voler mostrar Caliban a Pròsper, és el llenguatge. L'escriptor insular té a la seva disposició dues varietats lingüístiques que s'alimenten l'una a l'altra. Per una banda, el model estàndard, al qual pot accedir amb molta facilitat a través de la literatura, la televisió i de la resta de mitjans de comunicació. Per una altra, la varietat lingüística pròpia de l'illa que, gràcies precisament de l'aïllament, sempre té una forta personalitat pròpia. Si l'escriptor illenc aconsegueix fusionar aquestes dues varietats tindrà a la seva disposició un bagatge lingüístic ric, variat i ple de matisos. Tal vegada per açò, com a escriptor, jo m'he sentit molt identificat amb els novel·listes sud-americans, en especial amb Juan Rulfo y Gabriel García Márquez. Escriuen amb un ritme, un vocabulari i una entonació diferent de la metròpoli. De la mateixa manera que els escriptors illencs escrivim amb un ritme, un vocabulari i una entonació diferent de la nostra gran metròpoli que és Barcelona.
Tot està unit i l'escriptor que sigui capaç d'establir el màxim de connexions entre el món de ficció que va construint i la realitat sempre misteriosa que l'envolta reflectirà la tangibilitat del món que li ha tocat viure.
Per acabar aquesta primera intervenció vull tornar-me servir de Caliban:
No tinguis por, que tota l'illa és plena
de sons, i de brogit i dolços aires,
que t'afalaguen sense fer cap mal.
Tan aviat a mils els instruments
em vibren i em ressonen a l'orella,
tan aviat són veus que, si em desperto
d'un son llarg, altre cop m'adormirien.
I, somiant, a voltes a mi em sembla
que se m'obren els núvols i que em mostren
tresors a punt de ploure damunt meu;
tant, que fins he plorat en despertar-me
per no poder continuar els meus somnis.
Tal vegada aquesta és la funció de l'escriptor: treure'ns a tots del somni, o del malson, de Caliban.