Hi ha dies (nits) on tot surt bé. Per exemple, dia (nit) de 2 de novembre: Wilco al Palau de la Música Catalana. Sí, aquell de la trama de corrupció i tal. Efectivament, aquell.
Entrant en matèria. A pesar de tenir seients reservats, el meu amiguet i jo vam arribar aviat al local optant immediatament per fer unes canyes a un bar proper i observant la curiosa combinació de moderns i "puretas" que presentava l'exterior del Palau. Després de repassar el merchandising on em vaig agenciar de la camiseta pertinent, a més d'un ultra-cool yo-yó oficial de Wilco. En vam fer una més al bar del Palau, on vam poder arramblar amb 8 o 9 pinxos euskadi-style, abans que la cambrera ens pillés i ens fes pagar 2 pinxos. Fantàstic. La cosa pintava bé.
Després de prendre els nostres seients (vuitena fila, si en Jeff Tweedy es tirava un pet sentiríem l'olor abans que ningú), vam estar una estona admirant la bellesa de la sala, i comentat l'estranyesa de no tenir una tercera birra en la mà mentre esperàvem els teloners, fins que es van apagar els llums i van sortir els ídem, que em van agradar molt (cosa rara) però que no sóc capaç de recordar-ne el nom. Ja ho cercaré quan tengui temps, el mes de febrer o així. En tot cas, acaben l'excel·lent banda i ens anuncien per megafonia que hi haurà una pausa de 30 minuts fins que surtin els Wilco, i que podem anar al carrer a, bàsicament, fumar i beure. I mentre apurava la cervesa, em vaig trobar amb un antic amic que feia anys que no veia, el major fan dels Allman Brothers que conec. Açò només feia que millorar.
Que si va millorar? Oh my God! Una vegada assegudets, beguts, fumats i pixats, vam presenciar la sortida a l'escenari d' aquesta super banda que van iniciar el recital, amb dos collons, amb el tema que tanca el seu últim disc, una cançó folk-experimental de 12 minuts, recreant-se, desenvolupant-la poc a poquet i accentuant les parts més fotudes. Després del semi-clàssic "Poor Places" van seguir amb alguns temes més de l'excel·lent "The Whole Love", destacant "Art Of Almost" un tema que passa de l'electrònica a l' indie, el folk i acaba en una explosió Kraut Rock. El primer clàssic del seu disc més important (Yankee Hotel Foxtrot, de 2002) va caure en forma d' "I Am Trying To Break Your Heart", reproduint amb molt d'art els matisos de l' original.
El grup va seguir desgranant el seu últim cd i alternant amb temes dels seus anteriors tres discos, fins a arribar a un altre moment culminant amb "Ashes Of American Flags", amb un crescendo made in Nels Cline (quina bèstia de músic!) que em va fer sentir petit, insignificant i estúpid davant l' espectacle que es materialitzava davant els meus ulls i les meves orelles. La cosa es va repetir amb grans temes com "Dawned On Me" o "Impossible Germany", i em vaig adonar que, pel seu repertori carregat de clàssics, pel seu últim disc, que sona com un grup que ha trobat la seva veu i encara té coses importants a dir, pel seu moment de màxima glòria que queda llunyà però no gaire; per tot açò vaig adonar-me que estava veient un grup en el precís moment de convertir-se en un clàssic. I aquesta és una cosa preciosa de veure.
Les bones sensacions es van confirmar amb un bis de 6 temes! Entre ells dos dels meus preferits: "Via Chicago" (que sembla una banda sonora de l'apocalipsi) i "Heavy Metal Drummer" ("Playing Kiss covers, beautiful and stoned"). I amb la sensació d'haver vist un espectacle únic, vam sortir del Palau, vam agafar un taxi a casa i el conductor ens va donar canvi de més. És que hi ha dies on la cosa no pot anar millor.