Així s'ha considerat al gran intèrpret anglès Gary Oldman durant molts anys...Però potser això s'acabarà aviat... L'imminent estrena aquests nadals de 'El Topo' (Tinker, Taylor, Soldier, Spy, 2011), una magnífica dissecció del realitzador suec Tomas Alfredson al voltant de la Guerra freda i al imaginari literari del sempre intens John Le Carré, ha col·locat al magnífic actor londinenc a totes les travesses per a la propera edició dels Oscars, gràcies al seu contingut paper de George Smiley... 'El Topo', Alfredson i Oldman no parteixen sols en aquesta frenètica cursa per a fer-se lloc entre els escollits... la música del nostre Alberto Iglesias també podria optar a les preuades estatuetes de la gala del proper 28 de Febrer al Kodak Theatre... Creuem els dits, incrèduls...
Ara, situem-nos tot just fa vint anys, quan l'esquizofrènic Oliver Stone està gestant 'JFK. Caso Abierto.' (1991), la seva particular visió del magnicidi més important de la breu història nordamericana...Per a interpretar al incorruptible Jim Garrison, que es baralla contra tot i contra tothom per a aclarir l'assassinat del estimadíssim president, Stone esculleix al heroi americà per excel·lència dels darrers 80's i primers 90's, es a dir, l'empallegós Kevin Costner...El 'casting' planteja ara un greu problema: trobar a un actor que pugui encarnar a l'home més 'odiable' possible: un comunista assassí, quasi psicopàtic, capaç de tallar d'arrel, amb uns inversemblants trets, la carrera política i, de pas, la vida, del líder sociopolític més popular dels temps moderns...Un malvat d'aquells que ha d'aixecar l'antipatia instantània entre el respectable...
La mesquinesa de Lee Harvey Oswald no mereixia un altre reflex que la d'una immaculada composició del gran Gary Oldman que, fugint dels estereotips, va aconseguir dotar de profunditat i coherència a un personatge que, previsiblement, podría haver quedat condemnat a un maniqueisme exasperant...Més proper a la hipèrbole que a la introspecció interpretativa, Oldman pertany a aquesta mena d'actors que, lluny de qualsevol contenció o establiment dramàtic, treballen els seus personatges al límit, sempre abocats des del camí dels excessos a l'abisme del més espantós dels ridículs...Marcat per una infantesa difícil i un caràcter problemàtic, alcohòlic declarat als pitjors anys (i que ha convertit la seva vida personal en una successió de fracassos i naufragis emocionals) i físicament dúctil com a pocs davant una càmera, Leonard Gary Oldman (Nascut el 21 de Març del 1958 a New Cross, Londres) quasi queda encasellat en un perfil dramàtic de vulnerabilitat i psicopatia aguda...
Però Oldman sempre ha sapigut redreçar el seu desequilibri cap a terrenys a on la terbolesa esdevé magnificència i la excessivitat, desafiament personal...Des de el seu primer gran protagonista, el Sid Vicious de 'Sid & Nancy' (Alex Cox, 1986), l'actor ha dotat els seus personatges d'un cert desbordament i d'una mena d'estat d'excitació, bordejant l'efervescència...Al seu paper més determinant, el de Comte Dràcula a 'Bram Stoker's Dràcula' de Francis Ford Coppola (1992), Oldman composa un mefistofèlic príncep de les tenebres que es mou sinuosament entre el romanticisme més adolescent (Què lluny quedaven els erràtics púbers de 'Twilight'!!) i la maldat transoceànica en estat pur...Maniàtic, autodidacta i perfeccionista, Oldman no rep ordres de ningú: quan Coppola va intentar donar-li algunes instruccions pel personatge, l'actor va treure tot el seu geni i el va esperonar: 'Qui és Dràcula? Vostè o jo?'...Ell era el comte vampir...i punt!!..
Gary Oldman va aconseguir arribar a ser una mena de reflex invertit i convexa del bonastre James Stewart, fent que la seva simple aparició a la gran pantalla resultés en sí mateixa amenaçadora i va arribar a eclipsar els seus personatges quan s'enfrontava a papers no gaire relevants o, senzillament, més 'convencionals'...Exemple d'això serien el Albert Milo de 'Basquiat' (Julian Schnabel, 1996), el reverend Dimmesdale a 'La Letra escarlata' (The Scarlett letter, Roland Joffé, 1995) o l'extrany Ludwig Van Beethoven a 'Amor Inmortal' (Immortal Beloved, Bernard Rose, 1994)...Els personatges que l'han convertit en un dels actors actuals més reverenciats i admirats pels seus propis companys de professió (Brad Pitt, Ryan Gosling, Christian Bale, Johnny Deep o Colin Firth, per dir alguns noms associats habitualment a l'Oscar, han declarat la seva completa veneració pel actor britànic), són aquells marcats pel signe de la bogeria més insana i el desequilibri més incondicional...
Aquí alguns grans exemples: l'insegur i tormentat Ian Tyson, un sociòpata víctima del seu tirànic germà, a 'El Clan de los Irlandeses' (State of Grace, Phil Joanou, 1991)...el desmadrat Drexl Spivey a 'Amor a Quemarropa' (True Romance, Tony Scott, 1993), un macarra blanc que vol ser negre, un inadaptat que no es troba a gust dins la seva pròpia pell (com el mateix actor)...L'arrossegat policia addicte als barbitúrics Norman Stansfield a 'El Profesional' (Léon)'(Leon, Luc Besson, 1994), corrupte i excessiu fis a dir prou...El tirànic alcaide de la pressó, Warren Glenn, a 'Homicidio en Primer Grado' (Murder in the First, Marc Rocco, 1995), un implacable torturador sense humanitat de satànica gestualitat facial...I destacar, per sobre de tots, el quasi autoparòdic dolentísim Jean Baptiste Emmanuel Zorg a 'El Quinto Elemento' (The Fifth Element, Luc Besson, 1997), una actuació passada de voltes, un villà naïf, mesquí i pervers fins a punts risibles, que esdevé caricatura sinistra i filonazi d'aquell Crispin Klander de Florentino Fernández a 'Esta Noche cruzamos el Missisipi', of course...
El Gary Oldman del nou mil·lenni ha dedicat la seva carrera interpretativa a reforçar els repartiments d'algunes de les superproduccions més fantàstiques i rentables possibles com a autèntic secundari de luxe, sota directrius dramàtiques força més moderades...El seu Syrius Black de la saga de Harry Potter o la recreació del comisari James Gordon a 'Batman Begins' (2005), 'Batman. The Dark Knight' (2008) i a la propera 'The Dark Knight Rises' (2012), les tres realitzades per Christopher Nolan, han fet d'Oldman un actor relacionat, contradictòriament, amb el taquillatge i el gran públic...Una altra gran sorpresa és la seva ocupació com a veu de videojocs tan coneguts com 'Medal of Honor: Allied Assault- Spearhead' (2003), 'True Crimes: Streets of L.A.' (2003) o el Sargent Reznov a 'Call of Duty: World at War' (2008) i 'Call of Duty: Black Ops' (2010)...
Per a molts (i m'incloeixo) és un dels millors actors de la seva generació...Tot i això, va rebre més premis en la seva única incursió a la direcció amb 'Los Golpes de la Vida' (Nil by Mouth, 1997) que com a intèrpret...Que no hagi estat mai nominat al Oscar és, simplement, una raresa...Curiosament, com a discret i 'tapat' espia semirretirat a 'El Topo', sembla tenir més possibilitats d'estatueta que quan era un esquizofrènic, un proxeneta, un psicòpata assassí o un terrorista sense escrúpols; Camaleònic Gary Oldman?...Lagarto, lagarto... Fins la setmana que ve, incrèduls!