En Johnny Mora protagonitza el darrerCulturàliade l'any, i ho fa amb una curiosa i molt suggerent proposta cinematogràfica: 'En lo más Crudo del Crudo Invierno' (In the Bleak Midwinter, 1995), una petita producció realitzada per Kenneth Branagh al voltant de la gestació d'una funció del 'Hamlet' de William Shakespeare a càrrec d'una colla de desemparats actors a l'atur... Als primerencs 90's, el director teatral i cinematogràfic Kenneth Branagh, nascut a Belfast però instal·lat a Londres, va estar molt de moda... Mai vaig entendre aquell atac de pedanteria 'hollywoodenca' al voltant d'aquest cadell shakesperià, ni com un actor teatral tan clàssic va donar el salt des de l'elitista escena londinenca al cinema de consum massiu...
La seva primerenca 'Enrique V' (Henry V, 1989) li va obrir les portes d'un Hollywood amb evidents símptomes de metamorfosi excèntrica... Des de llavors, Branagh s'ha pagat força a si mateix amb grandiloqüents manifestacions literàries de traçat cinematogràfic gruixut com, per exemple, el fracàs de 'Mary Shelley's Frankenstein' (1994), l'ampul·lós 'Hamlet' (1996), l'apropament a Mozart de 'La Flauta Mágica' (The Magic Flute, 2006) o l'absurd i innecessari remake de 'La Huella' (Sleuth, 2007), amb guió del Nobel Harold Pinter, amb la qual torna a adaptar la peça teatral d'Anthony Shaffer que tan brillantment,of course, va dirigir Joseph Leo Manckiewicz a l'any 1972... De l'adaptació del còmic 'Thor' (2011), un xic incompresa sense ser cap meravella, a mi em va xocar el seu estil, tan ampulosament rococó... Només Branagh ho podia fer (i això sempre és un mèrit)...
A mi em resulta molt més atractiu, raonable i proper el Branagh que abraça amb lleugeresa Shakespeare ('Mucho Ruido y Pocas Nueces',Much Ado About Nothing, 1993), al més tradicional, hitchcockià i simpàtic cinema negre ('Morir Todavía',Dead Again, 1991) o a la clàssica comèdia dramàtica generacional (probablement la seva millor pel·lícula, la irrepetible 'Los Amigos de Peter',Peter's Friends, 1992)... Amb 'En lo más Crudo del Crudo Invierno' podem reconèixer l'autor anglès amb més ironia, sentit del humor autoparòdic i intel·ligència que, sense fugir de la influència de Shakespeare, va saber apropar-se a aquesta línia de llibertat pressupostària (tant en l'artístic com en el terreny econòmic) i, a més, ens va oferir una peculiar i xocant manera de narrar un conte de Nadal...
'Hamlet' i les constants més característiques de William Shakespeare serveixen de simple pretext catàrtic perquè un grup de persones es trobin a si mateixes, sota el marc incomparable d'una vella i lletja església de poble, al mig d'un delicat moment a les seves vides, tant personal com econòmic... Les crisis econòmiques solen esdevenir esgarrifoses i pitjors crisis de sentit... Que el més famós dels dramaturgs anglosaxons pugui servir de catalitzador (i triomfant alliberador) d'aquestes crisis em resulta tan innocent com risiblement inversemblant... Però, com diu el mateix Johnny Mora, l'exemple de superació i d'il·lusió, de vegades, només ens arriba amb fantasies nadalenques plenes d'imaginació i sucre... Malauradament, la cruesa d'aquest hivern és comparable a la del film i l'heroica a seguir hauria de ser la d'aquests valents intèrprets sense res...
Quan una adaptació de Shakespeare funciona, els mèrits solen ser per a les virtuts del seus textos i, quan fracassa, les culpes cauen del costat dels seus adaptadors... Ni una cosa, ni l'altra: 'En lo más Crudo del Crudo Invierno' és un meravellós fresc de les bones intencions humanes i, en si mateixa, esdevé categòric exercici de metallenguatge shakesperià (només cal veure el ball final). Branagh sempre és un gust quan s'apropa a les velles taules isabel·lines i s'allunya d'una comercialitat cada cop més poc habitual en ell... Un delicat i refinat plat cinematogràfic, ple d'humilitat i, alhora, d'excel·lència, per a degustar aquestes festes... Cortesia de l'amic i il·lustre incrèdul Johnny Mora... Bones Festes a tothom i fins l'any que ve, incrèduls!