Tinc un record difús de molt petit en un tren amb la meva tia camí del metge a Lleida. Cent quilòmetres de tren més deu de carretera sense asfaltar i un pont de dos metres d'amplada per anar a un metge privat que deien que era molt bo. Recordo que els seients eren uns bancs de fusta i que no et podies seure. Els nens i les dones no es podien seure. Les dones, amb sort, si un cavaller els hi oferia. Els seients eren ocupats per homes amb caliquenyos a la boca i galtes roges i uns braguers més propis de bòvids femelles que d'homes, els pantalons grisosos i amb unes veus gruixudes que, en obrir-se, semblava ho havien d'abrusar tot. Coses de la visió infantil. Alguna dona amb gallines, vives, i sacs amb conills, vius. Es tardava dues hores. Igual que ara. Hi anava gent gran i canalla i estudiants. Igual que ara. Com deia Joan Todó a L'Avenç de gener per referir-se a qui empra l'autocar a La Sènia, gent fracassada. Recordo una postal commemorativa del tren que es venia a l'impremta Torres de La Pobla. Encara hi és la impremta i quasi igual, amb les seves portes de fusta blau cel. Posava nosequè de Saint-Girons. Per a la meva incredulitat de nen em vaig assabentar que hi havia un projecte de fer passar la línia de tren més enllà de la frontera. Amb tantes muntanyes no acabava d'entendre per on havia de passar el tren. Quan ho vaig dir al pare no em va fer ni cas. Coses de canalla. Recordo un cartell que deia FC Barcelona-Pobla de Segur que em pensava que era un anunci d'un partit de futbol. Que no, em deia el pare. I jo tossut per dedins que era un partit de futbol. I fins i tot veia córrer la pilota i els jugadors en blanc i negre. I també recordo una cabana mig enfonsada amb unes lletres grosses pintades en què es reclamava la independència per al Pallars i que encara hi deuen ser. Recordo que als túnels es feia fosc. Direu que és normal, però és que, quan el darrer vagó s'havia endinsat a la fosca, després d'uns inquietants petarrellejos introductoris, se n'anava la llum. S'apagaven les bombetes. A vegades fins i tot s'aturava el tren enmig del túnel. I feia molta por. Com veure un pingüí caminant sobre la sorra del desert. Fa molta por.
Aquest matí quan m'he aixecat he sentit a la ràdio que la Generalitat vol tancar la línia de tren a La Pobla. Per enèsima vegada. No és rentable, diuen. I m'han vingut molts records al cap i he anat a consultar que en deien a Internet i he trobat unes fotos al·lusives. No m'ho podia creure. Els carrers de La Pobla plens a vessar de ciutadans reclamant que no els hi treguin el tren. Això de les manifestacions sí que no ho recordava. I al davant de tot un vell amic de la infància amb el que malgrat les advertències de les nostres mares i atesa la nostra manca de pistoles de joguina amb que emular John Wayne jugàvem a llençar-nos rocs. Coses de nens. La manifestació acabava davant l'estació en runes. Els pallaresos tenen una línia d'estacions ferroviàries en runes, nosaltres un llarg itinerari d'hospitals en runes. Ells no tenen tren i si neva no poden circular els cotxes de línia, nosaltres no tenim avió i els temporals tanquen contínuament els nostres ports. Sembla que només ens queda somiar amb l'hibridisme d'un tren (o un autocar) amb ales.